DIA 09-01-2005.
DIA DE RETORN A CASA
Avui, darrer dia del nostre viatge, es quan ens disposem a tornar a casa. La veritat, ho fem amb certa pena, perquè ens ho hem passat molt be. Llàstima que l'Elvira s'ha trobat malament i no ha pogut gaudir al cent per cent d'aquesta sortida. Però be, si Deu vol, n'hi hauran moltes més com aquesta. No ha pogut caminar, però s'ho ha passat molt be.
Ens hem aixecat a les 10,00. L'hotel Xacobeo, com he dit en pàgines anteriors, està molt be, perquè es nou. A més, la gent es molt amable i les tapes i els entrepans, els fan de cine de bons. Però he tingut un problema; m'ha costat molt dormir. No se si serà pels coixins, però es que ni estant cansat de les caminades, he pogut dormir d'una tirada. Cada dia, m'ha costat bastant. Així que avui, diumenge, hem aprofitat al màxim, i ens hem aixecat, com dic, a les 10,00.
Després de baixar les maletes (el munt de material que hem portat en aquest viatge), i deixar-les al cotxe, hem pres un tallat amb una pasta i hem pagat l'hotel. Ens hem acomiadat de la Cristina, la noia que ens atenia als matins. S'ha fet molt amiga de l'Elvira, interessant-se per el seu refredat.
Un cop tot preparat, abans de tornar cap a casa, he proposat a la família gaudir del dia en tota la seva totalitat, així que el primer que hem fet ha sigut anar fins a San Juan de Ortega, a veure si aquesta vegada teníem sort i podíem veure el monestir, però tampoc ha pogut ser. Avui sí que estava allà el mossèn, però com si res. Hem picat a casa seva, però no ens ha obert, ni ha aparegut, així que, hem decidit marxar. Aleshores, he pensat en anar a Atapuerca, a veure si podíem visitar els jaciments prehistòrics, però tampoc. També estava tancat. Al mateix poble, l'he preguntat a un home, segur que veí d'allà, i m'ha expressat la seva protesta pel poc cas que fan dels jaciments. Era un “nacionalista” d'Atapuerca. Ens hem acostat fins la porta, ja que han muntat una mena de parc temàtic sobre el tema i hem pogut gravar unes cabanes que suposo intenten demostrar com vivia aquella gent.
Des de allà, ja que passàvem pel costat, hem tornat a S. Juan Ortega, ja que, a més, eren sobre les 12,00, possible hora de missa, però tampoc. Fins i tot, aquesta vegada el mossèn ja no hi era.
Com que no volia rendir-me, aleshores hem pensat d'anar a Sto. Domingo de la Calzada, a veure si podíem visitar la catedral.
Aquesta vegada, hem tingut més sort, i, encara que la primera porta per on volíem entrar a la catedral estava tancada, amb les nostres corresponents protestes internes, (per nosaltres), després hem pogut entrar, per un altre porta.
Quan hem entrat, estaven acabant la missa. Ens hem quedat, perquè, a més, feia dies que volíem posar espelmes pels nostres difunts, sobre tot, pensant amb el pare de l'Elvira, ja que el dia 06 feia anys que havia mort.
Després, hem visitat el temple. Hem vist, per exemple, el lloc on es troben el gall i la gallina. Segons hem pogut llegir, aquestes bèsties es relleven cada més. Es condició indispensable, que siguin blancs. Hi ha una frase molt típica d'aquesta població que diu: EN SANTO DOMINGO DE LA CALZADA, DONDE CANTÓ LA GALLINA DESPÚES DE ASADA.
Aquesta frase be d'una història, segons la qual, una vegada hi havia una família de pelegrins que anaven a Santiago. Aleshores, una cambrera, es va enamorar del fill d'aquesta família, un noi de 18 anys, però com que aquest es va negar a mantenir relacions amb ella, la noia, en venjança per aquesta negativa, li va posar una copa de plata al seu equipatge, de manera que, quan marxaven, el va delatar. Aleshores, van agafar el noi i, com marcaven les lleis en aquells temps, el corregidor, el va sentenciar a mort.
Després de penjat, els seus pares van veure que, per obra d'un miracle, el noi estava viu, i van anar de pressa a casa del corretgidor, per explicar-li aquest fet i que el deixés anar. Aquest, en canvi, es va riure, i els hi va contestar que, “aquest noi està tant viu, com aquest pollastre que estic a punt de menjar-me” i fou en aquest moment quan aquesta bèstia, va començar a cantar.
Be, en el camí de Santiago, en els seu 1000 anys de vida, hi ha moltes històries. Possiblement, quasi totes tenen una part de raó. Ara, només cal saber quina part es la verídica, i quina la fantàstica. En tot cas, potser això tampoc es important. En tot cas, en una de les parets de la catedral, hi ha un tros de fusta, amb una inscripció que diu que aquella fusta, va formar part de l'arbre on van penjar el noi.
Després de sortir de Sto. Domingo, hem anat a dinar a Nájera. Volia portar a la família a un restaurant que conec des de que vaig passar per aquí, però estava tancat. Finalment, hem dinat a un altre lloc, també molt be. De primer plat, el Gerard s'ha menjat espagueti, l'Elvira patates a la riojana i jo mongetes pintes, i de segon, tots tres hem demanat costelles de xai.
Després, amb calma, hem tornat cap a casa. Com que no teníem pressa, hem tornat tot el camí per carretera o autovia, sense agafar per res l'autopista. Hem arribat a les 20,00, aprox.
en total, de cotxe hem fet 1.330 quilòmetres.
La veritat es que ens ho hem passat molt be, tant, que fin i tot estem pensant en fer part de les vacances d'estiu, fent el Cami de Santiago. En total, en aquest viatge he fet uns 75 quilòmetres, i m'he plantat a Burgos. Ja només en faltes 500 aprox.
Avui, darrer dia del nostre viatge, es quan ens disposem a tornar a casa. La veritat, ho fem amb certa pena, perquè ens ho hem passat molt be. Llàstima que l'Elvira s'ha trobat malament i no ha pogut gaudir al cent per cent d'aquesta sortida. Però be, si Deu vol, n'hi hauran moltes més com aquesta. No ha pogut caminar, però s'ho ha passat molt be.
Ens hem aixecat a les 10,00. L'hotel Xacobeo, com he dit en pàgines anteriors, està molt be, perquè es nou. A més, la gent es molt amable i les tapes i els entrepans, els fan de cine de bons. Però he tingut un problema; m'ha costat molt dormir. No se si serà pels coixins, però es que ni estant cansat de les caminades, he pogut dormir d'una tirada. Cada dia, m'ha costat bastant. Així que avui, diumenge, hem aprofitat al màxim, i ens hem aixecat, com dic, a les 10,00.
Després de baixar les maletes (el munt de material que hem portat en aquest viatge), i deixar-les al cotxe, hem pres un tallat amb una pasta i hem pagat l'hotel. Ens hem acomiadat de la Cristina, la noia que ens atenia als matins. S'ha fet molt amiga de l'Elvira, interessant-se per el seu refredat.
Un cop tot preparat, abans de tornar cap a casa, he proposat a la família gaudir del dia en tota la seva totalitat, així que el primer que hem fet ha sigut anar fins a San Juan de Ortega, a veure si aquesta vegada teníem sort i podíem veure el monestir, però tampoc ha pogut ser. Avui sí que estava allà el mossèn, però com si res. Hem picat a casa seva, però no ens ha obert, ni ha aparegut, així que, hem decidit marxar. Aleshores, he pensat en anar a Atapuerca, a veure si podíem visitar els jaciments prehistòrics, però tampoc. També estava tancat. Al mateix poble, l'he preguntat a un home, segur que veí d'allà, i m'ha expressat la seva protesta pel poc cas que fan dels jaciments. Era un “nacionalista” d'Atapuerca. Ens hem acostat fins la porta, ja que han muntat una mena de parc temàtic sobre el tema i hem pogut gravar unes cabanes que suposo intenten demostrar com vivia aquella gent.
Des de allà, ja que passàvem pel costat, hem tornat a S. Juan Ortega, ja que, a més, eren sobre les 12,00, possible hora de missa, però tampoc. Fins i tot, aquesta vegada el mossèn ja no hi era.
Com que no volia rendir-me, aleshores hem pensat d'anar a Sto. Domingo de la Calzada, a veure si podíem visitar la catedral.
Aquesta vegada, hem tingut més sort, i, encara que la primera porta per on volíem entrar a la catedral estava tancada, amb les nostres corresponents protestes internes, (per nosaltres), després hem pogut entrar, per un altre porta.
Quan hem entrat, estaven acabant la missa. Ens hem quedat, perquè, a més, feia dies que volíem posar espelmes pels nostres difunts, sobre tot, pensant amb el pare de l'Elvira, ja que el dia 06 feia anys que havia mort.
Després, hem visitat el temple. Hem vist, per exemple, el lloc on es troben el gall i la gallina. Segons hem pogut llegir, aquestes bèsties es relleven cada més. Es condició indispensable, que siguin blancs. Hi ha una frase molt típica d'aquesta població que diu: EN SANTO DOMINGO DE LA CALZADA, DONDE CANTÓ LA GALLINA DESPÚES DE ASADA.
Aquesta frase be d'una història, segons la qual, una vegada hi havia una família de pelegrins que anaven a Santiago. Aleshores, una cambrera, es va enamorar del fill d'aquesta família, un noi de 18 anys, però com que aquest es va negar a mantenir relacions amb ella, la noia, en venjança per aquesta negativa, li va posar una copa de plata al seu equipatge, de manera que, quan marxaven, el va delatar. Aleshores, van agafar el noi i, com marcaven les lleis en aquells temps, el corregidor, el va sentenciar a mort.
Després de penjat, els seus pares van veure que, per obra d'un miracle, el noi estava viu, i van anar de pressa a casa del corretgidor, per explicar-li aquest fet i que el deixés anar. Aquest, en canvi, es va riure, i els hi va contestar que, “aquest noi està tant viu, com aquest pollastre que estic a punt de menjar-me” i fou en aquest moment quan aquesta bèstia, va començar a cantar.
Be, en el camí de Santiago, en els seu 1000 anys de vida, hi ha moltes històries. Possiblement, quasi totes tenen una part de raó. Ara, només cal saber quina part es la verídica, i quina la fantàstica. En tot cas, potser això tampoc es important. En tot cas, en una de les parets de la catedral, hi ha un tros de fusta, amb una inscripció que diu que aquella fusta, va formar part de l'arbre on van penjar el noi.
Després de sortir de Sto. Domingo, hem anat a dinar a Nájera. Volia portar a la família a un restaurant que conec des de que vaig passar per aquí, però estava tancat. Finalment, hem dinat a un altre lloc, també molt be. De primer plat, el Gerard s'ha menjat espagueti, l'Elvira patates a la riojana i jo mongetes pintes, i de segon, tots tres hem demanat costelles de xai.
Després, amb calma, hem tornat cap a casa. Com que no teníem pressa, hem tornat tot el camí per carretera o autovia, sense agafar per res l'autopista. Hem arribat a les 20,00, aprox.
en total, de cotxe hem fet 1.330 quilòmetres.
La veritat es que ens ho hem passat molt be, tant, que fin i tot estem pensant en fer part de les vacances d'estiu, fent el Cami de Santiago. En total, en aquest viatge he fet uns 75 quilòmetres, i m'he plantat a Burgos. Ja només en faltes 500 aprox.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada