dia 08-12-2005
Sobre les 09,00 ens hem aixecat, i hem anat a esmorzar al bufet lliure de l'hotel. Ens hem posat les botes. El primer que hem fet al sortir, ha sigut anar fins a l'estació, a deixar la motxilla i la bossa a la consigna, per no anar carregats. Seguidament, sense pressa, hem anat passejant, primer fins a Sant Marc, on hem entrat a l'església. Després, ens hem dirigit un altre cop fins a la Catedral, el barri humit, etc., fins l'hora d'anar tornant cap a l'estació. Abans, però, hem comprat uns entrepans pel viatge.
A les 13,21, el tren ha sortit cap a Barcelona.
El viatge, una mica pesat, la veritat.
A les 23,20 hem arribat a Sants. L'Elvira ha volgut que anéssim a l'hospital de Viladecans, a que em veiessin la cama, i a punt he estat d'ésser intervingut quirúrgicament. Quan la doctora m'ha vist la cama, m'ha fet una anàlisi de sang. Quan ha tingut els resultats, m'ha enviat, amb ambulància, fins a l'hospital de Bellvitge, perquè valoressin l'estat de la cama.
Segons he sabut, la doctora de Viladecans, pels resultats de l'analítica, ha vist que podria tenir una trombosis a la cama. Es a dir, la inflamació que tenia, pensaven els metges que podria ser motivada per un coàgul de sang, amb el conseqüent perill que derivés cap el cap, i pogués produir-me un infart, o una embòlia.
A Bellvitge, quan han vist l'informe, de seguida m'han portat a un box, m'han fet despullar i posar-me a una llitera.
Mentre tant, l'Elvira havia portat al Gerard a casa, ja que el pobre, estava amb nosaltres tota la nit. Al poc d'arribar jo a Bellvitge, ella ha arribat també, ja que la doctora de Viladecans li ha dit que vingués cap aquí, ja que jo no tornaria, que se'm quedarien, per operar-me del coagul.
Jo, la veritat, estava molt acollonit. Han entrat uns quants metges, mirant el peu, tocant-lo, i valorant el que havien de fer. M'han fet un altre anàlisi de sang, fins que, finalment, a les 09 del mati, m'han deixat anar cap a casa, descartant, finalment, que la meva malaltia fos el coagul. Menys mal, perquè, mira que si per culpa de caminar, se'm hagués produït aquesta malaltia?. Lo dolent de tot ha sigut l'esglai que ens han fet passar a l'Elvira i a mi, i la nit que hem perdut, sense dormir.
En fi, ja està passat.
Lo important, no ho oblidem, ha sigut fer aquest 112 qm., el que em porta a que només em queden uns 350 qm per acabar el camí de Santiago. El meravellós camí de Santiago.