31 Desembre 2006

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20

DARRERES HORES A SANTIAGO
L'Elvira, el Gerard i jo, no hem passat massa bona nit, ja que per un descuit, vam deixar-nos la calefacció tancada i l'habitació estava gelada. Quan vam arribar-hi la nit anterior, vam posar-la, però no n'hi va haver prou. Hem passat  fred.
Després d'esmorzar, vam dirigir-nos fins a la parada de l'autobús, ja que, com que feia mal temps, (encara que en aquell moment no plovia), havíem decidit fer la primera part en autobús ( a mi m'era igual, perquè havia arribat a la Catedral el dia anterior ), però finalment vam canviar d'opinió, i vam seguir caminant. Així que carregats amb les motxilles, vam anar seguint la carretera, ja que encara era fosc, i no vaig voler entrar al camí.
Després d'una bona estona caminant, vam arribar fins a la desviació que ens portaria fins al Monte do Gozo, lloc on a partir del qual, ja es veu la capital. Es precisament per això, pel goig que fa als pelegrins arribar fins allà, després de tantes dificultats, veure, de cop i volta, la ciutat de Santiago.
Al cap i a la fi, jo he fet el camí en unes quantes etapes, des del'any 2004 fins a finals del 2006, però els que de veritat tenen mèrit son els pelegrins que el fan en la seva totalitat, un dia darrera l'altre, passant tota mena de calamitats i dificultats, en 33 o35 dies seguits. Aquests si que es tenen guanyats tots els beneficis derivats de fer el camí (si es que n'hi ha algun més gran que la pròpia satisfacció personal d'haver-l'ho fet).
L'entrada a la ciutat fou molt bonica, amb el Jordi explicant acudits. El que passa es que jo anava veient que la pobre Elvira ja no podia amb la seva motxilla, per lo que vam afluixar el pas.
Finalment, però, vam entrar de nou al casc antic, per dirigir-nos tot seguit, fins a la catedral. El Jordi, mentre tant, anava filmant la meva arribada.
El Jordi s'estranyava que no m'embargués una emoció desbordant, em veia massa fred, lògicament, perquè ja havia arribat ahir i, efectivament, em vaig emocionar, però clar, ahir, avui no era el mateix. Ell això no ho savia, només li vaig explicar al'Elvira.
Quan vam entrar, estaven fent missa. Després de descansar una mica, li vaig preguntar a un mossèn pel lloc on em segellarien la credencial, i ens vam dirigir cap allà.
Aquest fou un altre moment màgic, arribar fins on em donarien la compostela, el títol conforme havia fet tot el camí de Sant Jaume a peu.
Em va saber greu quan la dona que em va atendre, em va preguntar si aniria a la missa, i li vaig dir que no, tot sec. Suposo que hauria d'haver sigut més diplomàtic, però es que anàvem de cul amb els horaris, perquè a la missa del pelegrí, que m'hagués agradat molt assistir-hi, fan anar el botafumeiro, la feien a les 12,00 i nosaltres teníem que agafar un tren que ens portaria a Vigo, a les 12,39. No haguéssim tingut temps.
Camí de l'estació, l'Elvira va comprar uns entrepans a un forn.
a les 12,39 en punt, vam agafar el tren de Vigo.
Es un tren que diu que es de mitja distància, bastant ràpid i bonic, que no he vist a Catalunya.
El trajecte fins a Vigo, preciós, passant pel costat de les ries. Es un goig veure els vivers de musclos i d'ostres, que hi ha al llarg de les ries.
Vam arribar sobre les 14,10 a Vigo, i tot seguit, després de deixar les coses a l'hotel Mèxic, que està al costat mateix de l'estació del tren, ens vam dirigir cap a El Mercado de la Piedra, lloc típic de Vigo, ple de tasques on ofereixen tota mena de marisc, i que, al mateix carrer, hi ha tot de taules de pedra, d'aquí li ve el seu nom, on venen ostres. Lo típic, es demanar unes dotzenes d'aquest boníssim marisc, i entrar a alguna de les tasques, a que et serveixin vi i altres viandes, a menjar-te'ls. He de dir que ens vam posar les botes. Conec aquest lloc des de fa uns 20 anys, quan era viatjant de teixits . En aquell temps, quan demanaves una dotzena, te'n posaven 13. Li vaig explicar aquesta història a la noia que em va atendre, i em va dir que, pels anys que feia, i per les coses que li explicava de les àvies que m'atenien, possiblement estava parlant de la seva, ja que ells, els seus pares i ella, eren els únics venedors de tota la vida, àvia inclosa.
Per la tarda vam descansar una mica. Al vespre, com teníem previst, vam sopar al mateix hotel, el sopar de cap d'any, un final molt feliç del meu camí de Sant Jaume. Em va suposar una gran emoció prendre'm el raïm de la sort, al costat de la meva família, en un lloc tant especial com Vigo.
L'endemà, el dia 01-01-07, vam tornar cap a Barcelona. A destacar dos fets curiosos; per una banda, només arribar a l'aeroport, em van avisar de l'hotel que ens havíem deixat la màquina de vídeo. Vam solucionar-ho fent-la portar a l'aeroport per un taxi. L'altre cosa, durant el vol, que ens van demanar la documentació. Suposo que era perquè els deuria estranyar que en el passatge hi hagués dues persones amb el mateix nom i cognom, el meu i el del Jordi.

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20