31 Desembre 2006

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20

DARRERES HORES A SANTIAGO
L'Elvira, el Gerard i jo, no hem passat massa bona nit, ja que per un descuit, vam deixar-nos la calefacció tancada i l'habitació estava gelada. Quan vam arribar-hi la nit anterior, vam posar-la, però no n'hi va haver prou. Hem passat  fred.
Després d'esmorzar, vam dirigir-nos fins a la parada de l'autobús, ja que, com que feia mal temps, (encara que en aquell moment no plovia), havíem decidit fer la primera part en autobús ( a mi m'era igual, perquè havia arribat a la Catedral el dia anterior ), però finalment vam canviar d'opinió, i vam seguir caminant. Així que carregats amb les motxilles, vam anar seguint la carretera, ja que encara era fosc, i no vaig voler entrar al camí.
Després d'una bona estona caminant, vam arribar fins a la desviació que ens portaria fins al Monte do Gozo, lloc on a partir del qual, ja es veu la capital. Es precisament per això, pel goig que fa als pelegrins arribar fins allà, després de tantes dificultats, veure, de cop i volta, la ciutat de Santiago.
Al cap i a la fi, jo he fet el camí en unes quantes etapes, des del'any 2004 fins a finals del 2006, però els que de veritat tenen mèrit son els pelegrins que el fan en la seva totalitat, un dia darrera l'altre, passant tota mena de calamitats i dificultats, en 33 o35 dies seguits. Aquests si que es tenen guanyats tots els beneficis derivats de fer el camí (si es que n'hi ha algun més gran que la pròpia satisfacció personal d'haver-l'ho fet).
L'entrada a la ciutat fou molt bonica, amb el Jordi explicant acudits. El que passa es que jo anava veient que la pobre Elvira ja no podia amb la seva motxilla, per lo que vam afluixar el pas.
Finalment, però, vam entrar de nou al casc antic, per dirigir-nos tot seguit, fins a la catedral. El Jordi, mentre tant, anava filmant la meva arribada.
El Jordi s'estranyava que no m'embargués una emoció desbordant, em veia massa fred, lògicament, perquè ja havia arribat ahir i, efectivament, em vaig emocionar, però clar, ahir, avui no era el mateix. Ell això no ho savia, només li vaig explicar al'Elvira.
Quan vam entrar, estaven fent missa. Després de descansar una mica, li vaig preguntar a un mossèn pel lloc on em segellarien la credencial, i ens vam dirigir cap allà.
Aquest fou un altre moment màgic, arribar fins on em donarien la compostela, el títol conforme havia fet tot el camí de Sant Jaume a peu.
Em va saber greu quan la dona que em va atendre, em va preguntar si aniria a la missa, i li vaig dir que no, tot sec. Suposo que hauria d'haver sigut més diplomàtic, però es que anàvem de cul amb els horaris, perquè a la missa del pelegrí, que m'hagués agradat molt assistir-hi, fan anar el botafumeiro, la feien a les 12,00 i nosaltres teníem que agafar un tren que ens portaria a Vigo, a les 12,39. No haguéssim tingut temps.
Camí de l'estació, l'Elvira va comprar uns entrepans a un forn.
a les 12,39 en punt, vam agafar el tren de Vigo.
Es un tren que diu que es de mitja distància, bastant ràpid i bonic, que no he vist a Catalunya.
El trajecte fins a Vigo, preciós, passant pel costat de les ries. Es un goig veure els vivers de musclos i d'ostres, que hi ha al llarg de les ries.
Vam arribar sobre les 14,10 a Vigo, i tot seguit, després de deixar les coses a l'hotel Mèxic, que està al costat mateix de l'estació del tren, ens vam dirigir cap a El Mercado de la Piedra, lloc típic de Vigo, ple de tasques on ofereixen tota mena de marisc, i que, al mateix carrer, hi ha tot de taules de pedra, d'aquí li ve el seu nom, on venen ostres. Lo típic, es demanar unes dotzenes d'aquest boníssim marisc, i entrar a alguna de les tasques, a que et serveixin vi i altres viandes, a menjar-te'ls. He de dir que ens vam posar les botes. Conec aquest lloc des de fa uns 20 anys, quan era viatjant de teixits . En aquell temps, quan demanaves una dotzena, te'n posaven 13. Li vaig explicar aquesta història a la noia que em va atendre, i em va dir que, pels anys que feia, i per les coses que li explicava de les àvies que m'atenien, possiblement estava parlant de la seva, ja que ells, els seus pares i ella, eren els únics venedors de tota la vida, àvia inclosa.
Per la tarda vam descansar una mica. Al vespre, com teníem previst, vam sopar al mateix hotel, el sopar de cap d'any, un final molt feliç del meu camí de Sant Jaume. Em va suposar una gran emoció prendre'm el raïm de la sort, al costat de la meva família, en un lloc tant especial com Vigo.
L'endemà, el dia 01-01-07, vam tornar cap a Barcelona. A destacar dos fets curiosos; per una banda, només arribar a l'aeroport, em van avisar de l'hotel que ens havíem deixat la màquina de vídeo. Vam solucionar-ho fent-la portar a l'aeroport per un taxi. L'altre cosa, durant el vol, que ens van demanar la documentació. Suposo que era perquè els deuria estranyar que en el passatge hi hagués dues persones amb el mateix nom i cognom, el meu i el del Jordi.

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20

30 Desembre 2006



PEDROUZA – SANTIAGO DE COMPOSTELA, 16 quilòmetres.
El temps, pitjor que ahir, amb vent i pluja, per lo que he decidit, al menys d'entrada, seguir per la carretera. Però clar, al cap d'uns quilòmetres, he vist com uns pelegrins entraven al camí, i he pensat que era una llàstima, que aquests darrers moments del meu camí, els fes per la carretera, en lloc de per el camí original, i he decidit entrar-hi, tot i la possibilitat de quedar amb els peus mullats. En aquell moment plovia molt, i fins i tot, en un moment donat, he ajudat a un pelegrí a posar-se l'impermeable de la motxilla.
Aquest tros del camí, passa per les instal·lacions de RTVE a Galícia.
He passat pel costat mateix de l'aeroport de Santiago, situat a la població de Lavacolla. Justament, en el moment en que passava per allà, un avió de RYANAIR es disposava a aterrar, quan de cop, ha canviat d'intenció i ha tornat a enlairar-se.
Sobre les 11,00 he arribat a l'hotel. No està malament, però ens ha fallat amb la calefacció. L'habitació, molt petita per ser per tres persones.
Com que era aviat i la família no arribava fins les 18,00, he decidit continuar. La meva intenció era arribar fins al penúltim lloc abans de Santiago, el MONTE DO GOZO, però mira, m'he anat animant, estava tant a la vora de la meva destinació, que m'ha sigut impossible no continuar. He entrat a Santiago sobre les 13,30. Des de l'entrada de la ciutat fins la Catedral, hi ha quasi una hora de camí. Estava molt nerviós i neguitós per arribar-hi, però com que volia gaudir-la del tot, al cent per cent, abans d'anar a trobar-me amb ella, m'he aturat a dinar.
Sobre les 15,00 he arribat a la catedral. He de dir que m'he emocionat quan l'he vist, tant gran, tant maca. En diverses ocasions, m'han sortit les llàgrimes, de l'emoció que sentia. He entrat i he resat; he visitat el sepulcre del Sant, i després he anat a posar la ma dreta a la columna que està sobre de la imatge de Santiago, desgastada, dels milers i milers de pelegrins i visitants que, abans que jo, han fet el mateix gest. Allà, sol, amb altres pelegrins esperant que acabés, de la mateixa manera que jo havia esperat que acabessin els que anaven davant meu, he resat per la meva família, per l'Elvira, el Gerard, el Jordi, la mama, el Josep (i els seus), i la Conxi (i els seus), i he recordat als nostres pares, els nostres avis, i els he demanat que les coses ens vagin be, que ens ajudin i que ens cuidin. I com deia al començament d'aquesta darrera part d'aquest diari del Meu Primer Camí, he recordat a tota la gent que m'ha demanat que resés per ells. I he de dir que tot això m'ha fet plorar, però plorar d'emoció i de gratitud, per haver aconseguit arribar a fer allò que un dia em vaig proposar: arribar caminant fins a Santiago.
Després, orgullós i content, per primera vegada en aquest camí, l'he fet cap enrere; ja no tenia que anar més enllà, ja havia arribat. Ara es tractava d'anar a buscar la meva família, content per la seva presència.
Demà tornarem a entrar, tots junts. Avui, en honor a ells, no he volgut segellar la credencial ni anar a buscar la COMPOSTELA, que es, com deia al principi d'aquest diari, com el títol per haver arribat fins el final. Aquestes accions, que a la catedral de Santiago et segellin la credencial, i que et donin la COMPOSTELA, son potser el més important de tot, així que això, ho farem demà, amb tots.
He anat caminant fins a l'estació dels autobusos, i a les 16,40 n'he agafat un, que m'ha portat fins a l'aeroport.
L'arribada de la meva família ha sigut molt emotiva, tots allà amb mi, a fer la darrera jornada. Han entrat a la terminal contents, el Gerard, l'Elvira, el Jordi.
Només aterrar, l'Elvira m'ha trucat, i l'he fet una broma, dient-li que jo estava a l'hotel, que quan sortissin a la carretera, giressin a l'esquerra, que ja el trobarien. Ha sigut una bona sorpresa, després, quan m'han vist.
Tot seguit, hem agafat un autobús que ens ha portat fins davant mateix de la porta de l'hotel, on hem baixat, per deixar les motxilles. Després de dubtar una mica, finalment hem decidit anar a sopar a Santiago, per lo que hem agafat un altre autobús.
Lògicament, no ens hem pogut perdre entrar al casc antic, per visitar-lo. Després de sopar, a base de tapes, empanada, pop, croquetes, etc.
Al acabar, amb la panxa ben plena, hem passejat pel casc antic, fins a localitzar la catedral. Hem entrat a visitar-la, i estaven fent una missa medieval.
Finalment, hem agafat dos taxi, que ens han portat a l'hotel.
al bar de l'hotel ens hem pres uns cafès i refrescos, mentre l'Elvira jugava amb un lloro.

29 Desembre 2006

MELIDE – PEDROUZO, 32,4 quilòmetres.
Aquesta vegada, en lloc de la taxista, ha vingut un taxista a portar-me fins a Melide, on havia acabat ahir. M'ha deixat clar que no es nacionalista, ja que ell no entén lo de GZ, que tota la vida Galícia s'ha escrit Galícia, i que ara no està d'acord amb això que es digui GALIZA.
Per altre banda, m'ha explicat com es diu una construcció de branques de fusta que vaig veure ahir, cilíndrica, una CABACEIRA, i que serveix pel mateix que un HÓRREO, es a dir, per assecar el gra, el blat de moro, el formatge, etc. La cabeceira, de fet, es més antiga que el hórreo.
Avui no ha fet un bon dia. Poc després de començar a caminar, m'he aturat a posar l'impermeable de la motxilla i a tenir el paraigües a punt.
El traçat d'avui, com el d'ahir, molt a la vora de la carretera, però quasi sempre tenint-la al darrera, es a dir, sempre escoltant el soroll dels cotxes i dels camions, però veient-los poc. També, travessant uns boscos immensos, uns ponts de pedra, uns rius, la veritat, un paisatge preciós. També he travessat diverses correcedeiras, que son unes quantes pedres grans, posades al llarg d'un tros del camí, per salvar l'aigua que els travessen. Es que no hi puc fer res; m'agrada la muntanya.
Sobre les 12,00 del migdia, he arribat a ARZÚA, la meva destinació d'avui, però clar, com que vaig avançant, quilòmetres, avui he fet el mateix d'ahir; després de menjar-me una pasta i una coca cola, he prosseguit el meu camí, també sense motxilla.
Ara entenc aquest negoci que hi ha al camí, que es tracta de que et portin la motxilla fins a la teva destinació. Avances molt, perquè evitar aquest pes t'ajuda molt a mantenir les forces.
En tot cas, aquesta tarda he continuat caminant durant quatre hores més, fins que he arribat a PEDROUZA. De fet, he estat a punt de passar de llarg aquest poble, ja que l'he travessat per la banda del darrera. Sort que he reaccionat a temps, tornant cap enrere, perquè ja l'havia passat. Allà, com ahir, he trobat una taxista que m'ha portat fins a Arzúa. Ha sigut mentre caminava per la carretera, buscant un bar per trucar el taxista, que he passat per davant d'un taxi aparcat. He entrat a una ferreteria per preguntar pel taxista, i ha vingut de seguida. Era també una dona, que deia que tenia ganes de fer el camí, al menys des de O Cebreiro, però que per la feina, no li es possible. Es molt agradable la gent per aquí.
Es curiós que la casualitat ha fet que aquest hotel Suiza, de Arzúa, es del mateix grup del que anirem tots demà, a Lavacolla.

28 Desembre 20006

PORTOMARIN – MELIDE, 43,2 quilòmetres.
a les 08,45 he començat la segona jornada. De seguida he començat a passar pelegrins, ja que em trobava be i el meu pas es ràpid i llarg.
Avui, en total he vist a 8 pelegrins. Cal destacar que, per segona vegada, avui també he passat sed, però es que, a més, lo pitjor de tot es que portava aigua a la motxilla, però mira, haver d'aturar-me, encara que sigui per veure aigua, m'emprenya i ho he evitat. Això si, a banda de les fonts, avui he començat a utilitzar les màquines automàtiques per agafar coca cola. I es possible que gràcies a aquesta beguda, que et dona energia, m'ha servit per agafar noves forces, fins el punt de anar més enllà d'on tenia previst acabar avui. Efectivament, he arribat a la població de PALAS DO REI, a les 13,30, trobant-me perfectament, així que, després de dinar al restaurant de l'hotel on passaria la nit, he continuat caminant. El meu pla era caminar fins al menys les 17,00 i tornar amb taxi.
L'hotel on he dormit, a Palas do Rei, es un complex molt gran, d'habitacions fetes de fusta, com si fossin bungalou, sense cuina.
Lògicament, aquesta segona part de la jornada l'he fet sense motxilla, lo que m'ha anat tant be, que he arribat fins a MELIDE, fent potser la jornada més llarga de tot el camí. He arribat a Melide sobre les 17,10. Abans d'agafar el taxi de tornada, he entrat a una farmàcia a comprar més pegats i una crema per l'entrecuix, ja que la fricció de la caminada m'havia encetat la cama. No m'ha fet falta trucar al taxista de Palas, perquè a la plaça del centre de Melide n'hi havia uns quants aturats.
En aquesta població, segons Mundicamino, es menja molt bon pop a un bar que es diu Ezequiel, i he passat per davant, però les cinc de la tarda no eren hores de menjar pop. A més, justament allò que tothom fa, a mi no m'agrada fer-ho.
La taxista, molt amable, no m'ha volgut cobrar avui, ja que de camí cap a l'hotel, l'he demanat que l'endemà també vingués a recollir-me.

27-12-2006
SÀRRIA – PORTOMARIN, 24 quilòmetres.
Hem arribat a Sàrria a les 10,10, es a dir uns 30 minuts més tard del previst, a diferència de l'altre dia, en que l'Elvira i el Gerard van arribar a l'hora en punt. La dona del bar de l'estació, s'ha recordat de mi.
He tingut la sort que el camí passava pràcticament pel davant de l'estació. Les primeres passes les he fet entre la via del tren i el riu Sàrria. El dia, molt solejat, sense cap núvol. Encara que feia uns quants dies que no plovia, hi havia trossos que encara estaven plens d'aigua.
Poc després de sortir de Sàrria, he fotografiat un roure centenari, molt gran.
Ha sigut divertit que en una d'aquestes minúscules aldees gallegues, de cop i volta ha girat per un carrer una vaca que anava sola i, al veure'm, s'ha aturat com si intentés recordar si m'havia vist alguna vegada. Després ha seguit el seu camí, es a dir, la vaca ha fet el mateix que hagués fet qualsevol persona que m'hagués descobert de cop i volta.
En un moment donat, a la població de Brea, m'he trobat amb un senyor que, molt amablement, m'ha ofert segellar la credencial, però l'he dit que no, perquè em queden pocs llocs buits per segellar. Però es que, a més, no m'agrada aturar-me. M'estimo més anar fent, fins arribar a la meva destinació. Espero que no li sabés greu aquesta negativa. Reconec que, de vegades, no soc massa simpàtic.

Després de trobar-me amb aquest home, he saludat al Francisco, un noi de Madrid que comença avui el camí, des de Sàrria. Quan me l'he trobat, el noi estava fent estiraments. Després de comprovar que no li passava res, he seguit al meu ritme.
En aquesta jornada, he passat sed. No m'he volgut portar de casa les dues ampolles, per evitar pesos, però no m'he recorda't de comprar aigua a l'estació. Sort que en un parell d'ocasions, he trobat fonts.
Sobre les 15,00, he arribat a Portomarín. Abans d'entrar-hi, es travessa el riu Miño per un llarg pont. En aquest lloc es forma l'embassament de Belesar.
L'actual població de Portomarín, es un poble nou, ja que l'original està submergit en les aigües de l'embassament.
El primer que he fet ha sigut anar a dinar un plat combinat. Dinant, he tingut molt de fred, perquè aquesta roba que porto em fa suar molt i se'm mulla la roba interior. Noto fred a l'esquena.
El dinar l'he tingut entretingut, ja que la dona que m'ha atès, m'ha explicat una bona part de la seva vida; que el seu marit va comprar maquinària valorada en 11 milions de pessetes i que al cap de poc es va morir, i que va tenir que pagar-ho ella, que te dues filles, una d'elles ajuntada amb un home, però que l'ha deixat, perquè la filla entén que ha de cuidar la mare i l'home no, i que ara, separada, no li passa la pensió per la filla que tenen, que un altre filla treballa a Sàrria i que potser es comprarà un pis allà perquè, clar, amb aquests freds i aquestes gelades, es perillós posar-se a la carretera a les 04,30 del mati. Finalment, m'ha dit que ella ha tingut dos infarts. L'he demanat que es cuidi, i he marxat cap a l'hotel.
L'hotel es diu POUSADA PORTOMARIN, i abans era un parador nacional. Molt bon hotel. El més curiós de tot, es que jo era l'únic hoste en tot l'hotel!!.
A mitja tarda he sortit a donar una volta pel poble, però res, 20 minuts, perquè feia fred. He sopat allà mateix. El segon plat m'ha agradat molt. Es tractava de remenat de bolets i gules. Molt bo.
Amb la calefacció que tenia, he pogut assecar les peces de roba que estaven mig mullades de suor. Al menys, ja que aquest hotel es car, serveix per assecar la roba.
Sortint de Sàrria m'he trobat amb aquest gegant

26-12-2006
Quan vam tornar de l'anterior viatge, parlant a la feina, el Jordi em va dir, que a ell li agradaria venir alguna vegada.

El primer que vam fer, l'Elvira i jo, fou veure preus dels trasllats amb avió, perquè ara ja estem molt lluny, i la veritat, fer llargs desplaçaments en tren, ja es molt pesat. I vam veure que fent la ruta Barcelona - Santiago, i la tornada Vigo - Barcelona, ens sortia bastant be de preu, més econòmic que fer directament BNC-ST-BCN. Naturalment que això representa una despesa important, però mira, aquest es el regal que ens fem tots per Reis.
Com que en el viatge anterior, degut a la pluja se'm va mullar la roba a pesar de la jaqueta, aquest cop em vaig preparar be, i l'Elvira i jo vam anar a DECATHLON a comprar un parell de samarretes especials pel fred i uns pantalons, com els que porto per anar amb la bicicleta, per posar-lo de segon pantaló i no passar fred.
Així que finalment, va arribar el moment de la sortida, el dia 26 de Desembre, el dia de Sant Esteve. Després de dinar a casa de l'Àngel i la Conxi, l'Elvira i el Gerard em van acompanyar fins a l'estació de Sants, per agafar el tren que em portaria a Sàrria, on m'havia quedat la darrera vegada.
Al final, arribava aquell moment tant esperat. Estava en camí d'arribar al final, a la Catedral, a visitar al Sant i agrair-li tot, la protecció que m'ha dispensat per poder arribar-hi, i per donar-li els records de tots els que m'ho han encomanat durant el viatge. Molta gent m'ha demanat que l'abraci en nom seu, i que li resi amb nom seu, i ho faré només d'arribar. I quan el tingui al davant, li demanaré protecció per la meva família, salud, treball i amor entre nosaltres.
El tren va sortir a les 22,00 en punt.
Només començar el viatge, una dona que no estava be del cap, va cridar diverses vegades que ens poséssim el cinturó, que aquell era el tren del diable, que anéssim en compte, etc. parlava amb naturalitat, que feia anys que ho estava avisant, que no li van fer cas una vegada que va denunciar-ho a Saragossa, etc. després ha desaparegut i no l'he vist més, no se si s'havia colat, o què.
Aquella era una nit que prometia. En un altre moment, un avi estava jugant amb el seu net, amb una màquina d'aquestes que et fan preguntes i si la contestes be, et felicita i te'n fa un altre. Tota la estona igual, pregunta, resposta, felicitació. Sort que el nen, al cap d'una estona, es va quedar adormit.
Més tard, una baralla a la plataforma, entre el revisor i uns passatgers que estaven fumant. El revisor els va avisar que, a la propera, els faria baixar a la següent parada que fes el tren.
En aquesta ocasió, m'ha costat més del compte dormir, perquè, a diferència de l'altre vegada, avui tenia la llum oberta sobre meu. Aquest tren, de classe preferent, tanca les llums de manera alternativa, i, per mala sort, avui la meva estava encesa, per lo que em molestava per agafar la son, encara que, finalment, vaig poder descansar i dormir una bona estona.

10-12-2006
després d'esmorzar, vam anar a passejar per Sàrria, però sincerament, aquesta població te poc per ensenyar. Vam entrar a la zona vella, on hi ha alguns albergs i tasques. També, l'església, una ermita romànica i una torre d'un castell, privat.
Vam passar també per davant del monestir de la Verge de la Mercè, on el Gerard va fer una foto d'un escut de Catalunya que hi ha al terra.
Per dinar, vam tornar al mateix restaurant de la nit anterior. En aquesta ocasió, vam poder degustar una vieira cada un de nosaltres.
Com que el tren no sortia fins les 20,20 del vespre, vam pagar un petit suplement a l'hotel, per poder utilitzar l'habitació fins les 20,00. això ens va anar molt be per descansar una mica. Fins i tot, després del dinar, vam dormir una mica.
Camí de l'estació, vam comprar uns entrepans per menjar-los al tren.
El tren va venir amb més de 30 minuts de retard. Això fou un preludi del que passaria a l'hora d'arribar a Barcelona, amb un retard considerable,
A diferència del meu viatge, en aquesta ocasió vam estar dins d'una cambreta de sis persones. Fou curiós un personatge, un home jove, estudiant o professor, que es va passar bona estona estudiant. Era molt lent a l'hora de moure's. Fins i tot, l'acte de treure's un xiclet del paquet, desembolicar-lo, netejar-lo quan se li va caure a sobre i posar-se'l a la boca, va tenir una durada d'uns quants segons, molt llargs.
Sobre les 12,00 del migdia, després d'un molt llarg viatge, vam arribar a Barcelona.

09-12-2006
SAMOS – SÀRRIA, 12 quilòmetres
va matinar plovent. Jo volia sortir el més aviat possible, perquè aquell mati, a les 09,47, arribaven l'Elvira i el Gerard a Sàrria, però l'amo de l'hotel no va baixar a obrir fins les 08,00 del mati, per lo que vaig haver d'esperar-lo una mica.
Després d'esmorzar, i ben preparat contra la pluja, vaig iniciar la ruta del dia, que m'havia de portar a Sàrria.
La veritat es que vaig tenir sort, perquè quasi tot el camí era de baixada. Això si, aquest cop no vaig sortir per res de la carretera, a part que plovia, i de vegades, bastant fort.
El descens que estava fent, juntament amb les ganes d'arribar per rebre a l'Elvira i al Gerard a peu d'andana a l'estació de Sàrria, fins i tot va provocar de, a estones, baixés corrents a pas lleuger. Mira si vaig anar ràpid, que sortia de Samos a les 08,10 i arribava al cartell on s'indicava que entrava a Sàrria, a les 09,50, es a dir, una hora i quaranta minuts per fer 12 quilòmetres, lo que realment es una molt bona dada. Exactament, significa anar a 8,50 quilòmetres per hora.
On vaig tenir mala sort, fou en la localització de l'estació, ja que es troba justament a l'altre punta del poble, al final d'un llarg carrer de més d'un quilòmetre de llarg.
Finalment, però, vaig arribar-hi, i de seguida van sortir l'Elvira i el Gerard a rebre'm, amb molta alegria per part de tots.
Després d'agafar forces al mateix bar de l'estació, vam dirigir-nos cap a l'hotel que havia reservat l'Elvira, l'hotel Sàrria, un bon hotel.
A l'habitació vaig dutxar-me, mentre l'Elvira assecava la roba.
Quan va arribar l'hora de dinar, vam cridar un taxi, perquè ens portés a Samos, ja que vaig voler portar-los a dinar al restaurant de l'hotel Veiga, ja que vaig quedar molt content.
Aquella tarda feia mal temps, amb fred i pluja, però després de dinar, encara vam fer un cafè a un bar, per fer temps fins l'hora que obrissin el monestir (mosteiro en gallec).
El Monestir de Samos es molt bonic. Una guia ens el va ensenyar. Aquest monestir es va construir al segle VI. A principis del segle XIX, es constitueix com a monestir de l'ordre dels benedictins. A l'any 1951, va patir un greu incendi que va destruir bona part dels arxius i de la seva biblioteca. Vam passar per uns murals, pintats per diferents pintors, on s'explica la vida de Sant Benet, monjo italià, fundador de la ordre. Aquests monjos, porten una sotana negra. Un capellà, el mateix que em va vendre les entrades, em va segellar un paper per grapar-lo a la credencial.
Després d'aquesta visita, vam demanar un taxi, perquè ens portés de nou cap a Sàrria.
A l'hora de sopar, vam voltar una mica, fins que unes senyores ens van indicar un bon restaurant. Es diu restaurant Roma, el qual pertany a l'hotel del mateix nom, a Sàrria. Realment, vam quedar molt contents d'aquest restaurant, de cuina bastant sofisticada i gens car, per la qualitat del menjar que ens van servir

08-12-2006
ALTO DO POIO – SAMOS, 24 quilòmetres.
El preu de l'estada en aquest hostal, m'ha semblat massa alt, en comparació amb els altres hotels que he utilitzat aquests dies.
He passat la nit amoïnat, per si tindria un altre dia de pluges fortes com les d'ahir. Entre això, el fort vent i la pluja, la veritat es que he dormit molt poc. Sort que quan s'ha fet de dia, he vist que havia nevat una mica, i s'havia transformat en gel. Al menys no plovia, el fred era intens, encara que el perill estava en la possibilitat de relliscar i caure.
Vaig començar a caminar, carretera avall, en direcció a Samos, la meva propera etapa. Segons les guies, aquesta etapa es de 21,5 qm., però fer-la per la carretera, son 24. Jo el que tenia clar a partir d'avui, es fer tota la ruta per la carretera, sense entrar als camins, per tal d'evitar un altre cop mullar les botes.
Com que el camí era de baixada, la velocitat era molt bona. A més, no em feien mal els peus.
Al poc de començar la caminada, he trucat al 112, per avisar que s'havia produït un despreniment a la carretera, que podria causar algun accident entre els automobilistes. Al cap d'una estona, mentre caminava m'he creuat amb un cotxe de la guàrdia civil. He suposat que es dirigia al lloc del despreniment.
A mig mati, ha començat a nevar i a fer un vent molt intens, que em dificultava molt aconseguir tirar endavant.
He seguit tot el camí per la carretera, tot i el desgast que l'asfalt suposa per els peus, però es que no he volgut entrar al camí, per evitar passar per l'interior de Triacastela, on hi ha un gos, segons la guia de Mundicamino, que pot resultar perillós.
Tot i la decisió de no entrar als camins, quan faltaven pocs quilòmetres per arribar a Samos, no he pogut resistir d'entrar-hi. N'he agafat un poc després de passar pel poble de Renche, a 1,7 qm de Samos, que m'ha agradat molt, perquè ha sigut un tros fantàstic. Molt bonic. Llàstima que, tal i com em temia, he tingut que passar per sobre de l'aigua. Sort que com que no plovia, era poca cosa, i no m'ha mullat les botes. Sobre les 13,30 h., he entrat a Samos.
Es un poble petit, encara que te un magnífic monestir, l'anomenat Monestir de Samos. Com que anava carregat i a més, per l'hora que era, podria tenir problemes per trobar lloc per dinar, no m'he aturat al monestir i he seguit tot directe cap a l'hostal. Per passar la nit, he escollit l'hostal residència Veiga, de Samos, un hostal molt acollidor, amb un bon menjador.
Després de prendre'm una bona dutxa, he baixat a dinar. Per dinar, me demanat un plat de bolets amb pernil, i unes cloïsses a la marinera, primera vegada que demano marisc a Galícia.
Com que va estar tota la tarda plovent, no vaig sortir de l'hotel per res. Només, a mitja tarda, vaig baixar al bar, a prendre'm un vi gallec. L'habitació era ample, de dos llits, amb bona calefacció i televisió. Vaig aprofitar per escampar la roba mullada pels radiadors, perquè s'assequés del tot.

07-12-2006
AMBASMESTAS – ALTO DO POIO, 23 qm
Des del mateix moment en que he sortit de l'hotel, he tingut vent i pluja. Durant el mati, han sigut intermitents, però a partir del migdia, forta ventada i forta pluja.
Sort que des del primer moment, he comprovat com, de cop i volta, ha deixat de fer-me mal el peu. Tot i això, quan he passat per la població de Vega de Valcarce, he comprat una pomada en una farmàcia. Però ja dic, no l'he fet servir cap dia.
Després de passar Ruitelán, he arribat a LAS HERRERIAS, punt a partir del qual començava la pujada.
Ha sigut divertit que ja des de Vega, m'he anat trobant, contínuament, amb el repartidor del pa. Jo caminava, ell s'aturava en una casa per entregar el pa, jo el passava de llarg, després ell m'avançava, però més tard, irremeiablement, jo el tornava a passar. Al final, l'he dit que si volia, podíem fer el camí junts.
M'ha dit que “allà dalt”, fa molt mal temps.
Abans de sortir de LAS HERRERIAS, he begut aigua d'una font i he omplert l'ampolla que portava. M'agrada sempre portar aigua de sobres, per si de cas.
El trajecte LAS HERRERIAS – LA FABA, de molta pujada. Es poca distància, uns 2,3 quilòmetres, però ja dic, de molta pendent. Quan faltaven pocs metres per arribar a LA FABA, he obviat seguir per la carretera, i he pres una decisió equivocada. Perquè, quan arribes a LA FABA, la pujada fins a O CEBREIRO es pot fer per dos camins; seguint la mateixa carretera que et porta des de Las Herrerías, on hi ha una senyal que t'indica que falten 6,0 QM fins a O Cebreiro, o entrar a La Faba, que es per on he anat. Si hagués seguit per la carretera, no hagués tingut que pujar per un camí molt difícil, d'una pendent extraordinària, i que en dies com el d'avui, amb molta pluja, fa que es transformi amb una mena de riu molt cabalós. Al menys per la carretera no hagués posat els peus dins de sots plens d'aigua. En qualsevol cas, la via per on he pujat, es l'escollida per els excursionistes, ja que a La Faba, un grup que hi havia arribat en un autocar, ha començat la seva pròpia excursió, fins al cim. Allà, l'autocar els tornava a esperar per marxar. Aquesta gent, fresca i sense motxilla, m'ha avançat durant la pujada.
De totes maneres, tots els mals es passen, quan, caminant pel camí, et trobes amb la senyal de pedra, que t'indica que acabes d'entrar en terres gallegues. La veritat es que es una gran emoció. Com també ho es seguidament, en el moment que trobes les primeres edificacions de O Cebreiro. Els hostals, el Santuari de Sta. Maria de O Cebreiro, les palloses, etc. les palloses son com unes cases, amb els sostres de palla, molt típiques de la zona.
Només d'arribar a O Cebreiro, he entrat al Santuari a segellar la credencial. Seguidament, i abans de continuar el meu camí, m'he pres un caldo gallec al hostal, molt bo.
Després de prendre'm el caldo, he continuat la marxa cap el meu destí d'avui, el Alto do Poio. Gran part d'aquest tros de camí es fa per la carretera, fins que falten un parell de quilòmetres, que quan s'entra en un camí que travessa un petit poblat. Ha sigut en aquesta segona part, mentre caminava per la carretera, que per culpa del vent, se'm ha trencat el paraigües, per lo que he tingut que fer la resta de la caminada sota una pluja intensa. Pensava que l'equip que portava posat, de pantaló i jaqueta per muntanya, seria suficient perquè no m'entrés aigua dins la roba, però quina ha sigut la meva sorpresa, quan al arribar al hostal, he pogut comprovar que tenia tota la roba mullada, la que portava posada i la de la motxilla.
Al hostal, fred i vell, així que he arribat, m'he pres un bany d'aigua ben calenta, per tal de tornar al meu cos a una temperatura normal, ja que al estar totalment mullat, estava també molt fred, i podria agafar algun refredat que m'impedís continuar.
Després del bany, m'he ficat una bona estona al llit, per agafar calor.
L'habitació no m'ha agradat gens. Pel fred, per la roba del llit vella, perquè no tenia televisió. Jo sempre dic que una cosa es fer el camí, caminar, i l'altre “després de”, en el sentit que m'agrada trobar-me amb un mínim de comoditat. A mitja tarda, he baixat al bar, seguint una indicació de l'Elvira, per demanar que em deixessin l'assecador del cabell, per assecar la roba. Al menys la roba de caminar, l'he pogut assecar prou be. També, com tenien la llar de foc encesa, he baixat les botes i uns jerseis, per tal d'escalfar-los i assecar-los el màxim possible.
Palloza típica, a O Cebreiro
Jo era l'únic client d'aquest hostal. Per sopar m'han fet un plat d'entremesos i uns ous ferrats amb cansalada.

Dia 06-12-2006
CACABELOS – AMBASMESTAS, 24 quilòmetres
després d'esmorzar al mateix hostal, a les 09,00 en punt del mati, m'he posat en marxa.
de sortida, el camí segueix el traçat de la carretera, en direcció Vilafranca del Bierzo. Es un tros de certa pujada, realment. A l'alçada d'un poble que es diu Pieros, m'ha avançat, amb tota la energia, un home gran, que anava cobert amb un paraigües. M'ha sorprès la seva velocitat. Quan ha arribat al final d'aquest poble, ha girat cua, i ha tornat cap a Cacabelos, per l'altre banda de la carretera. Quan s'ha posat a la meva alçada, m'ha saludat i m'ha desitjat “bon camí”. Potser aquella caminada la fa casa dia, i gràcies a ella es manté en forma.
Aquesta vegada, m'he preparat molt be, per no passar fred. M'he posat els guants i la bufanda de punt, amb el paraigües a ma. Si no el necessitava, el portava penjat de la motxilla.
Quan faltaven uns 4 quilòmetres per arribar a Vilafranca, he deixat la carretera i he seguit per un camí que ha travessat aldees petites, sense nom. També m'he creuat amb caçadors, als quals sempre desitjo que no tinguin sort, i no cacin res.
Vilafranca també es un poble molt monumental. Només entrar-hi, passes per l'església de Santiago, on hi ha la Porta del perdó. Aquesta porta es feia servir, abans, perquè els pelegrins que per malaltia, o lesions, es veiessin impossibilitats d'arribar a Santiago, si al menys la travessaven, tenien les mateixes indulgències i perdó que si haguessin aconseguit el seu objectiu.
Una cosa que no sabia, i era que vaig conèixer en la meva visita a aquesta ciutat, fou que Vilafranca, l'any 1822 formava part de Galícia. Era la cinquena província gallega.
Com que ahir vaig fer 6 quilòmetres de més, avui també he avançat un poble. Havia reservat lloc a TRABADELO, i sort que he canviat, perquè al migdia, quan he anat a dinar en aquest poble, he vist l'hostal que tenia reservat i era de pena. Al mig de la carretera. Segur que amb fred i soroll.
Després de dinar, al cap d'una hora, he arribat a Ambasmestas. He dubtat sobre la possibilitat de seguir, perquè em trobava be i potser valia la pena avançar una mica més, sobretot, per la dificultat de l'etapa de demà, però l'Elvira estava molt convençuda que l'hotel d'avui tenia que ser bo, com efectivament ha sigut. M'he quedat al CTR Ambasmestas, i realment, es un lloc per recomanar a qualsevol. Molt bon hostal, sí senyor.
A mitja tarda he sortit a donar una volta, però es tant petit aquest poble, que als 5 minuts ja estava de tornada. M'he pres un refresc mentre caminava.

dia 05-12-2006
EL ACEBO – CACABELOS, 32 quilòmetres
el mati es fresc, sense fer fred, i pot ploure en qualsevol moment, perquè el cel està ple de núvols foscos i gruixuts.
Aquestes muntanyes de El Bierzo son una passada, sense cases aïllades. Els pobles també m'agraden molt, perquè son petits, tots girant al voltant de la seva església, com a tot arreu, però aquí son cases de pedra, igual que els carrers, i tots els sostres son de pissarra. S'assemblen molt als pobles de la Vall d'Aran.
També, per contra, hi ha moltes cases en runes.
Després de passar per un poble que es diu Riego de Ambrós, ve una baixada una mica complicada, ja que el terra està format per roques molt relliscoses. Sort que ara no plou, perquè amb pluja, seria més perillós. En contra partida, el paisatge es idíl·lic.
A continuació, s'arriba a Molinaseca, un poble més gran que l'anterior, o que El Acebo. Aquesta població te un pont, per creuar el riu Maruelo, preciós. Es romànic, i està al peu mateix de la seva església.
Quan arribava a Campo, va començar a ploure. Mentre caminava, mentre plovia, pensava que si trobés alguna parada d'autobús, que estan a cobert, aprofitaria per posar l'impermeable de la motxilla. Just en aquell moment, com en una premonició, en va aparèixer una.
PONFERRADA es la capital d'aquesta comarca de El Bierzo. En el temps dels romans, era com una mena de El Dorado, perquè estava plena de mines d'or. A l'any 1080, van construir un pont de ferro sobre el riu Sil, (ponts ferrata), que finalment li donaria el nom actual de PONFERRADA.
No obstant això, potser el que li dona més renom, es el seu castell, construït al segle XIII, per l'ordre del Temple. Es un típic castell medieval,
També es molt bonica la torre del rellotge, per sota del qual vaig passar i la plaça Major.
Sortint de PONFERRADA, vaig prendre una coca cola. L'amo del bar es va estranyar de veure'm, i em va dir que pocs pelegrins estava veient. Clar, es cert que el temps no acompanya i ara en som menys.
A Columbrianos em vaig quedar a dinar, aprofitant que estava caient una bona pluja.
Tot caminant, he fet una cosa que m'ajuda a caminar, que es pensar, o imaginar-me coses, o situacions, que m'ajudin a passar el temps. I pensava, en aquesta ocasió, en això del camí de Santiago, que deixant de banda qüestions religioses, certament es un molt bon RECORREGUT CULTURAL EUROPEU, com s'anuncia als cartells que et vas trobant pel camí; es un recorregut de milers de quilòmetres, pels molts camins que hi ha per tot Espanya, que passen per uns bellissims pobles i monuments històrics, castells, monestirs, esglésies, ermites, ponts, paisatges, etc., únics i meravellosos. I dic milers de quilòmetres, perquè a banda del camí francès, que es el que jo estic fent, hi ha el camí del nord, el de Portugal, el de la plata, etc. I tot això, sense fer esment els milers de quilòmetres que hi ha, del mateix camí de Santiago, per molts països europeus. Es fantàstic. Per uns, es tracta simplement d'una peregrinació, però per altres, es un gran recorregut europeu, tot seguint fletxes grogues. Es com una gran gimcana. Hi ha a Europa algun altre recorregut similar a aquest?
Sort que portava el paraigües, perquè la pluja no s'ha aturat en quasi tot el dia i el paraigües ajuda a protegir la motxilla.
Tenia previst passar la nit a un hostal de CAMPONARAYA, que es el que tenia reservat, a banda que em feien mal els peus i l'esquena, del pes de la motxilla. Però també, en aquesta idea que tinc d'anar avançant en lo possible, l'Elvira m'havia aconseguit una habitació en un hotel de CACABELOS, un poble més enllà, per lo que, armant-me de valor, he decidit passar de llarg CAMPONARAYA i dirigir-me a CACABELOS. A més, tampoc hagués trobat l'hotel de Camponaraya, perquè l'hotel es troba a la carretera, a meitat camí entre les dues poblacions, mentre que sortint d'aquest darrer poble, el camí entra al bosc i quan surt, ja ho fa quasi al costat mateix de Cacabelos.
Abans d'entrar a l'hostal, m'he trobat amb un pelegrí, que anava amb un impermeable vermell, que m'ha dit que vol arribar a Santiago aquest proper diumenge, i que aquesta nit, tenia previst arribar fins a Vilafranca del Bierzo. Em sembla que en lloc d'un pelegrí, es un fantasma, perquè en aquest moment, encara falten 200 quilòmetres per Santiago, i fer-los amb 4 dies, em sembla massa.
L'hostal Santa Maria, molt be, senzill, però be, amb televisió i calefacció. Molt correcte.
A mitja tarda, he sortit a donar un tomb, i he entrat a un super a comprar mandarines i torró de xocolata.
També he entrat a l'església, just en el moment en que acabava la missa.
Com que estava cansat, no he sortit a sopar; he pres una mica d'embotit, fruita i el torró.

04-12-2006
Sense pensar-ho massa, vaig planificar aquesta altre ronda de caminades, en direcció Santiago.
En aquesta ocasió, però, tal i com hem fet altres vegades, l'Elvira i el Gerard han vingut a buscar-me al final de la ruta, a Sàrria, per poder tornar tots tres junts.
Jo vaig sortir de Sants, la nit del dilluns, dia 04 de Desembre, en un tren Exprés, en classe preferent, ja que en un viatge tant llarg com aquest, es primordial anar el més còmode possible. Pensem que a l'arribada a la meva destinació, PONFERRADA, començava la caminada del dia. El tren tenia previst sortir de Sants a les 20,00 h., però com passa molt sovint, va sortir amb 13 minuts de retard, de forma inexplicable. Tampoc vam rebre cap disculpa ni explicació per part de RENFE, la companyia ferroviària. També com les altres vegades, els meus estimats Elvira i Gerard, van venir fins a l'estació, a acomiadar-me. Només seure al tren, ja desitjava que passessin els dies, per trobar-nos tots tres, com he dit abans, a Sàrria, la darrera població del meu trajecte d'aquests dies. Em fa molta il·lusió aquesta sortida que comença avui, perquè voldrà dir que quan arribi a Sàrria, només em faltaran 100 quilòmetres, aproximadament, per arribar a Santiago. Ja en tinc ganes d'arribar i comprovar, personalment, aquestes sensacions especials que diuen els pelegrins que han arribat, que han sentit. A més, tinc l'encàrrec d'unes quantes persones, mossèns de pobles per els que he passat, d'abraçar el Sant, també en nom seu. No recordo els noms, però suposo que valdrà igual.
Avui li deia a l'Elvira que m'agrada tant fer el camí, m'he enganxat tant, que quan l'acabi el tornaré a començar, aquest cop amb ella. L'estimo molt, i vull que participi d'aquestes sensacions.
Avui la motxilla pesa molt més que en altres viatges. Estem a l'hivern, fa fred, i hi ha que preparar-se. Lo dolent, però, es que estic segur que no utilitzaré tota la roba que porto, ja que sempre em passa el mateix, però mira, quan es el moment de preparar-me, sempre em penso que tot el que poso ho faré servir. L'Elvira m'ha dit que no sigui ximple, i que envii la motxilla d'hotel a hotel, per no portar pes, però no crec que ho faci, entre altres coses perquè, com també em passa sovint, tinc la reserva a un lloc i, si em trobo be, segueixo caminant, per guanyar quilòmetres, cosa que no podria fer si tinc la motxilla al lloc previst per dormir.
Després de sortir de Sants, m'he menjat l'entrepà que portava de casa.
He passat la nit be i he pogut dormir una mica, encara que, com ja se sap, es molt difícil dormir en una butaca d'un tren, encara que, com aquesta de preferent, sigui una butaca que es converteix en mig llit. La llum i els sorolls de la gent, fan molt complicat poder dormir. Això si, al viatjar de nit, es descansa prou com per estar be al mati i poder començar a caminar.
El retard s'ha anat acumulant a mida que transcorria la nit, de manera que sobre les 07,10, més o menys hora prevista d'arribada a PONFERRADA, ja estava preparat a prop de la plataforma de sortida del tren, quan una senyora, parlant del retard, s'ha queixat que no hi ha dret, que fixa't a quina hora arribem a BEMBIBRE. Jo l'he preguntat si la propera estació era Bembibre i m'ha dit que si. Mira que si no apareix per allà, i, arribat a l'estació baixo tranquil·lament, i quan se'n va el tren m'adono que no estic a PONFERRADA, sinó que estic a un altre lloc!. Total, 45 minuts de retard. Hora d'arribada a PONFERRADA, les 07,55 h., del mati.
Feia fred, però potser no tant com fa quasi dos mesos, al arribar a León.
El primer que he fet, ha sigut contractar un taxi que em portés a la població de El Acebo, el poble on vaig acabar el passat 15 d'Octubre. De camí, ens hem creuat amb una parella de porcs senglars.
Quan he arribat al poble, tenia la intenció de prendre un cafè, però encara estaven tots els bars tancats. Es estrany; potser aquella nit no hi havia pelegrins dormint allà, perquè quan jo vaig passar la nit aquí, a les 07,30 ja estaven oberts.
En tot cas, a les 08,20 començava la meva ruta.

DIA 14-10-2006
STA. CATALINA DE SOMOZA-EL ACEBO, 28 qm.
Després d'esmorzar, vaig començar la jornada. Em trobava be dels peus, i semblava que aguantaria be, ja que vaig començar fent uns bones mitges de velocitat.
Als pocs minuts, vaig avançar un pelegrí francès que estava fent el camí des del principi.
Ja m'estava entrant gana, quan vaig arribar a Rabanal del Camino, on vaig aturar-me per tornar a esmorzar un entrepà. El tema era que, a banda de tenir gana, pel que veia als propers pobles, era molt probable que no trobés cap bar més, fins a arribar a el Acebo, per lo que vaig optar per demanar un entrepà.
El camí s'estava fent cada vegada més difícil, per les lesions i per el desnivell, ja que cada vegada pujava més. Jo mateix veia que cada vegada caminava amb més dificultat.
Finalment, vaig arribar a la creu de ferro, un dels monuments del camí més carismàtics. Es una creu, de ferro, que està col·locada dalt de tot d'un gran màstil, envoltad de pedres, ja que, segons diu la tradició, has de portar una pedra de casa teva i deixar-la allà. Aquesta pedra, la va escollir l'Elvira de les que tenim a la terrassa, i va inscriure els nostres noms amb un rotulador. La vaig col·locar ven agafada al pal, sobre d'un clau que algú havia clavat per aguantar alguna cosa, i sota d'una bota de caminar. Per lo vist, es típic que els peregrins deixin coses, com fotos, cintes, botes, etc.
D'aquest moment, no em va agradar que els pares d'una nena deixessin que toqués totes les coses que els pelegrins havien deixat allà. Son coses i efectes molt personals, perquè després una nena mal criada, les toqui o les faci caure al terra.

Després de descansar una estona, vaig seguir el meu camí. Des de casa, l'Elvira va fer les gestions pertinents perquè pogués canviar el bitllet d'autobús de l'endemà, de les 18,00 hores, per el de les 09,30. Pel camí, vaig prendre nota del número de telèfon d'un taxi, perquè el dia següent vingués a recollir-me a l'hotel.
Més tard, vaig passar per una mena d'alberg, que el regenta un tal Tomàs, i que es fa dir “templer”. Va vestit com els templers, amb una túnica blanca, amb una creu vermella al pit. Vaig prendre cafè i vaig reposar aigua. Els hi vaig posar 2 euros al pot, ja que deien que no tenien cap subvenció. Com es pot viure dedicat als altres, sense subvencions?.
Finalment, i després de molt esforç, vaig arribar a El Acebo, al hostal Acebo, on tenia reservada una habitació. Abans de pujar a l'habitació, vaig prendre una cervesa sense alcohol.
A l'habitació, vaig haver de rebentar-me un altre cop la butllofa i vaig dormir una estona, abans de baixar a sopar. Com que encara era aviat, vaig anar a donar una volta pel poble.
A les 20,00, vaig posar-me a sopar.
després de sopar, va haver-hi un moment divertit, quan vaig pagar el sopar i l'habitació, amb la targeta de crèdit del FCB, just en el moment en que l'equip de futbol del Getafe, li va marcar un gol al R. Madrid.
El diumenge, 15 d'0ctubre, després d'esmorzar al mateix hostal, preu, va venir a recollir-me el taxi que em va portar fins a l'estació dels autobusos de PONFERRADA.
A les 09,40 vaig pujar a l'autocar que em portaria a Barcelona. Hi ha que dir que un viatge tant llarg, de 13 hores, es fa molt pesat. A les 23,00 hores, vaig arribar a l'estació del nord, on ja m'esperaven el Gerard i l'Elvira.

13-10-2006
HOSPITAL PUENTE ORBIGO-ST. CATALINA DE SOMOZA, 26,00 qm.
Al aixecar-me, els peus em feien bastant mal, per lo que vaig posar-me alguns pegats. A la tarde anterior, al arribar, vaig comprovar que m'havia sortit una butllofa bastant gran al peu esquerra, però al mati del dia 13, pràcticament havia desaparegut.
Vaig començar a caminar, i sort que ben aviat, vaig veure que m'havia descuidat el rellotge a l'hotel. Només portava caminant 300 metres, per sort.
Quan la tarde anterior vaig anar a donar una volta pel poble, vaig veure que les fletxes estaven pel centre del poble. En canvi, aquest mati, per culpa del mal als peus, en lloc de fer una mica enrere per seguir-les, vaig preferir seguir endavant, per la carretera, lo qual fou un altre error, perquè al no seguir les fletxes, em vaig perdre la possibilitat de fer part de la ruta per camins de terra, en lloc de l'asfalt de la carretera.
En les primeres hores de ruta, la meva velocitat de caminada era 100 metres en 125 passes, i 90 segons.
A mig mati vaig arribar fins un monument que es diu la Cruz de St. Toribio, al terme municipal de St. Justo. Allà ens vam fer unes fotos amb uns catalans que arribaven al mateix moment que jo. Mentre hi arribava, veia com uns altres peregrins s'acostaven al monument per un altre via. Era el camí que havia deixat per no seguir les fletxes a Hospital Puente Órbigo.
Arribant al poble de St. Justo, vaig comprar-me uns pegats a una farmàcia per poder curar-me els peus.
St. Justo queda molt a la vora d'Astorga, tant que sembla una mena de barri. Astorga es una ciutat molt monumental, amb uns edificis preciosos, com el Palau Episcopal, fet per Antoni Gaudi, o la Catedral. Al costat d'unes runes romanes, hi ha una església, on vaig entrar a posar uns ciris, per la família.
A Astorga conflueixen dos dels camins que van a Santiago; el francès, que es el que faig jo, i el de la plata, que ve de Sevilla. Un dia l'he de fer, aquest camí de la plata.
Les fletxes et condueixen pel centre de la ciutat, i mira quina casualitat que passen per davant de l'hotel LA PESETA, l'hotel que anava quan era viatjant de teixits per la firma Casacuberta. Seguint-les, vaig passar pel centre mateix i per la catedral. Com que era l'hora de dinar, vaig entrar al restaurant JUAN LUIS, on vaig menjar el cocido maragato, com l'escudella i carn d'olla que fem a Catalunya per Nadal. Es molt fort. Però com el dia anterior, es molt important menjar així que t'agafa gana, perquè del contrari, les defenses et baixen i pots agafar una "pájara", que et tomba en qüestió de minuts.
Després de dinar, enfilo un altre cop el camí, en direcció a St. Catalina de Somoza, on passaria la nit. A partir d'Astorga, el paisatge canvia, es fa més suportable, perquè desapareix l'asfalt i comences a penetrar per els camins ja més de muntanya.
Tant ahir com en la jornada d'avui, el sol es intens i, a les hores centrals del dia, fa molta calor. Sembla que estiguem a l'estiu.
Ja molt a la vora del meu destí, vaig trobar-me amb el grup de catalans i vam quedar en veure'ns, perquè es quedaven al mateix poble que jo, a Sta. Catalina.
Quan arribo a St. Catalina i m'instal·lo a l'hotel, Hospederia St. Blas, descobreixo
que la butllofa del peu es molt gran, com una gran ametlla, i que en tinc un altre a l'altre peu, així que faig el valent i baixo a demanar una agulla. Em donen un imperdible, i amb molta cura i por a sentir mal, poc a poc, vaig rebentar la primera. Em va sortir molta aigua. Quan la vaig tenir totalment buida, vaig fer el mateix procés amb l'altre. Un cop acabada la operació (mai més ven dit), vaig deixar que els peus estiguessin al aire, sense mitjons, perquè no es produís cap infecció.
Vaig anar a donar una volta pel poble, sense botes, calçat només amb les sandàlies d'estar per casa. Després de sopar (amanida i truita a la francesa,), me'n vaig anar a dormir ben aviat.
Les meves mitges al caminar:
0,75 mts. Per cada passa.
107 passes en un minut, en pla, es a dir, 4.815 mts. Per hora.
91 passes, després de 4 hores de caminada, amb mal de peus, es a dir, 4.095 metres per hora.
85 passes després de 6 hores de caminada, amb molt mal de peus, es a dir, 3.825 metres per hora.
En pla i a primera hora:
125 passes en 100 mts., es a dir, en 1000 metres faig 1250 passes, lo que multiplicat per 0,75 mts., per cada passe, fan 937,50 metres en 1250 passes.
En definitiva, en 1000 metres, 1333 passes.

El que s'avorreix, es perquè vol!!

12-10-2006
LEÓN-HOSPITAL PUENTE ORBIGO, de 32,400 quilòmetres.
Quan he de caminar tant, no hi ha cosa que em molesti més que haver de fer més quilòmetres dels necessaris, i en aquesta ocasió, em va passar. Vaig anant seguint les fletxes fins que, al cap d'uns quants minuts caminant, arribo al alberg de León. Es a dir, que les fletxes, en lloc de portar-me cap a sortida, em porta cap a l'alberg. Això ho trobo molt malament, perquè d'acord que senyalin el camí de l'alberg, però s'ha d'avisar on et porten les senyals, i poder escollir si vols anar a l'alberg, o el que vols es, simplement, sortir de la ciutat. Ja dic, un bon tros per res. Fent marxa enrere, vaig trobar-me am una guàrdia civil, i em va indicar el camí correcte. Sort que, finalment, no vaig perdre massa temps.
Seguint la guia de MUNDICAMINO, lo normal era que en aquesta primera etapa, faria la ruta LEÓN-VILLADANGOS DEL PÁRAMO, de 21,8 qm, però només disposava de quatre dies caminant, si comptava que agafaria l'autocar de tornada que surt a les 18,00 de PONFERRADA del proper diumenge, però clar, això representava que arribaria a Barcelona el dilluns a les 07,00 del mati i tindria que anar a casa a dutxar-me, afaitar-me, ect, per lo que arribaria al despatx a mig mati. Massa tard.
Així que vaig pensar en avançar el màxim possible, per si aconseguia fer rutes de 35 qm, que em permetrien arribar a PONFERRADA dissabte, amb temps suficient, aleshores, d'agafar el tren o l'autocar de les 09,00 del mati del diumenge i poder passar la nit a casa, tranquil·lament dormint al meu llit, en lloc de passar-la segut al incòmode seient de l'autocar.
D'aquí ve la ruta LEÓN-HOSPITAL PUENTE ÓRBIGO, de 32 qm.
Un cop trobat el camí correcte, vaig iniciar la caminada, quilòmetres i quilòmetres d'asfalt, caminant per la carretera, passant per poblacions que no deixen d'ésser barris de León, com Trobajo del Camino i La Virgen del Camino, on l'asfalt, els cotxes passant contínuament pel teu costat, el soroll, les immenses rectes amb naus industrials a ambdós costats de la carretera, es fan insuportables. Era un dia festiu, el 12 d'Octubre, però el trànsit, immens, perquè era pont.
Després de passar La Virgen del Camino, hi ha la possibilitat d'optar per una ruta alternativa, que passa per un poble que es diu Villar de Mazarife, que, segons algunes publicacions, es pot considerar, sembla, com el camí original, però si seguia per la ruta aconsellada per Mundicamino, faria menys quilòmetres, per lo que vaig optar per aquesta via. Mala decisió, perquè seguint aquesta ruta, continuava caminant per la carretera i es fa molt pesat. Si alguna vegada, repeteixo fer el camí de Santiago, que ho penso fer, agafaré l'altre.
A St. Miguel del Camino, hi ha una taula parada per un tal Agapito, un personatge que he llegit en alguna guia, que posa alguns cartells de salutació, i et convida a agafar ametlles, raïm, etc.
Sobre les 13,30, vaig arribar a Villadangos del Páramo, on em vaig quedar a dinar a un hostal que es diu Hostal Alto Páramo. Per dinar, arròs a la cubana i xurrasco.
El camí fins aquí l'havia fet be, però ja començava a fer-me mal els peus.
Després de dinar, i seguint sempre la carretera, primer arribo a un poble que es diu St. Martin del Camino, on, per cert, vaig tenir el mateix problema que al matí a León, ja que seguint les fletxes, em van portar fins un bar, es a dir, que vaig haver de fer marxa enrere. Ja més tard, cap a les 17,00 hores, arribo a Hospital Puente de Órbigo. Des de León fins a aquest poble, tot per carretera. Així es normal que surtin butllofes als peus.
Uns metres abans d'arribar a Hospital, el camí entra al poble per el pont romànic, preciós, que li dona nom al poble. Es d'una visita obligada, i diria que es més gran que el de Puente La Reina.
Després de donar-me una dutxa necessària, vaig anar a donar un tomb pel poble. Anava bastant coix, ja que em feien mal els dos peus, i ja em temia que l'endemà no podria aconseguir fer una ruta de més de 35 quilòmetres. Passejant, vaig arribar fins el pont i vaig entrar pels carrers estrets del poble.
Vaig sopar al mateix establiment on vaig passar la nit, l'hotel EL PASO HONROSO.

11-10-2006
Ja feia deu mesos des de l'anterior sortida per fer el Camí de Santiago. Portava uns dies pensant en si fer ara unes quantes etapes, ja que s'acostaven uns dies pel pont del Pilar i, finalment, em vaig decidir, després que l'Elvira, la meva estimada, m'animés a continuar.
Entenc també que a partir d'ara es quan em trobaré amb més dificultats, perquè cada cop estic més lluny i costa més temps i diners. Però clar, tampoc voldria deixar-lo sense acabar. Amb esforç i amb molta il·lusió, l'acabaré.
Com que vaig decidir-me tard, finalment no vaig poder trobar bitllet de tren d'anada fins a León. A mi, dels dos trens diaris que van cap allà, m'anava be el que surt a les 20,00 hores, per no agafar més dies de festa, però aquest estava ja ple. Així que finalment, vaig decidir-me per agafar l'autocar.
Aviso: per fer trajectes llargs, ja no tornaré a agafar autocars; es molt pesat.
L'hora prevista de sortida de l'autocar, era a les 22,00, i a les 21,15 l'Elvira, el Gerard i jo, ja estàvem a l'estació del Nord, base general dels autocars a Barcelona.
Com sempre, una de les coses que més costa a l'hora de preparar la motxilla es el seu contingut. Sempre et penses que et falta alguna cosa, i quasi tot, d'entrada, et sembla imprescindible; que més mitjons per si un cas; que més pantalons per si plou; que no faltin samarretes, impermeables, roba d'abric. Total, perquè després, a la tornada, com sempre, sempre passa, et dones compte que potser més de la meitat de coses no les has utilitzat.
Hi ha que mentalitzar-se d'una cosa: quan arribes al teu destí, que normalment sol ser entre les 16,00 i les 17,00 hores, et dona temps de sobres de rentar-te la samarreta i els mitjons, de manera que, normalment, l'endemà estaran llestos per ser usats. D'aquesta manera, per fer de cinc a vuit dies de ruta, amb tres samarretes n'hi ha prou, i amb tres o quatre parells de mitjons, també. Això pensant, clar, que pot ploure, perquè si es que fas la ruta a l'estiu, on les possibilitats de pluja es redueixen molt, aleshores potser fins i tot amb dues samarretes n'hi ha prou. Es qüestió d'arribar, rentar-la i posar-la a assecar al sol. L'endemà, estaran com noves. I així amb tot. S'ha d'estalviar el màxim possible el pes, perquè després, sobretot els dos o tres primers dies, l'esquena ho nota, i molt. I ho dic per experiència.
Així que, després de fer-la, vam agafar el cotxe i cap a l'estació del Nord!.
Vam veure quantitat de magrebins i gent de l'est, de Romania, Bulgària, etc.
Com que ens vam decidir tard a fer el viatge, el tiquet que vaig aconseguir fou el seient número 54, es a dir, a la darrera fila. Això, que en principi sembla una mala noticia, es va traduir, finalment, en una bona cosa, perquè a la darrera fila, hi ha 5 seients i els ocupàvem 3 persones, per lo que ens vam posar de manera alterna. A mi, a més, em va tocar al mig, i encara que no vaig poder gaudir dels racons, entre la banda de la finestra, el seient del davant i el darrera, per repenjar els braços, si, en canvi, vaig poder anar amb les cames ben estirades.
Abans de pujar, vam fer broma amb l'Elvira i el Gerard, sobre una dona molt grossa, com la Eli, l'amiga de la Conxi, a veure si em tocava al costat. Sort que, finalment, no va passar. Estava tant grossa la tia, que el cul era més gran que el seu seient, de manera que no va poder pujar l'aparell per descansar el braç i hi va seure a sobra.
Tot i poder estirar les cames, l'autocar en si era prou incòmode, amb els seients molt estrets.
Només sortir de Barcelona, vam travessar una forta tempesta de llamps i trons, a banda de molta aigua. No obstant això, la nostra velocitat era força alta. El conductor no tenia manies. Moments abans de sortir, quan li vaig preguntar per l'hora aproximada d'arribada, em va dir que la hora d'arribada eren les 9,00 del matí, però que potser arribaríem abans. (vam arribar a les 08,00).
a les 01,20 de la matinada, arribem a l'àrea de servei que està a uns 30 quilòmetres abans d'arribar a Saragossa. Mengo un tallat i una pasta, perquè es que ja comença a fer fred.
A les 02,00 entrem a l'estació de Saragossa a recollir tres persones. Només son dos minuts. Nosaltres tres, a la darrera fila, estem tranquils i més amples que els altres.
A mida que passen les hores, em costa més situar-me, encara que, per sort, de tant en tant em quedo dormit i no me'n assabento del viatge.
A les 04,00 arribem a LOGROÑO i marxa la dona que tenia al costat. A partir d'ara, els 5 seients ens els repartim dues persones. Estem més amples. Jo em poso on era la dona, i puc dormir millor.
A les 06,10 arribem a Burgos. Fa molt de fred i estic cansat de tant autocar.
A les 08,00 del mati, quasi en punt, arribem a León. Encara es de nit, fa molt de fred, però el cel es veu sense núvols. A l'estació, abans de sortir a caminar, em mengo l'entrepà que m'ha preparat l'Elvira. Després, em poso les botes, agafo els pals i,... a caminar!!!.
tinc la sort (entre cometes), que només sortir de l'estació, ja veig les fletxes al terra, o sigui que, tot content, em poso a seguir-les, camí de la meva primera etapa.

dia 08-12-2005
Sobre les 09,00 ens hem aixecat, i hem anat a esmorzar al bufet lliure de l'hotel. Ens hem posat les botes. El primer que hem fet al sortir, ha sigut anar fins a l'estació, a deixar la motxilla i la bossa a la consigna, per no anar carregats. Seguidament, sense pressa, hem anat passejant, primer fins a Sant Marc, on hem entrat a l'església. Després, ens hem dirigit un altre cop fins a la Catedral, el barri humit, etc., fins l'hora d'anar tornant cap a l'estació. Abans, però, hem comprat uns entrepans pel viatge.
A les 13,21, el tren ha sortit cap a Barcelona.
El viatge, una mica pesat, la veritat.
A les 23,20 hem arribat a Sants. L'Elvira ha volgut que anéssim a l'hospital de Viladecans, a que em veiessin la cama, i a punt he estat d'ésser intervingut quirúrgicament. Quan la doctora m'ha vist la cama, m'ha fet una anàlisi de sang. Quan ha tingut els resultats, m'ha enviat, amb ambulància, fins a l'hospital de Bellvitge, perquè valoressin l'estat de la cama.
Segons he sabut, la doctora de Viladecans, pels resultats de l'analítica, ha vist que podria tenir una trombosis a la cama. Es a dir, la inflamació que tenia, pensaven els metges que podria ser motivada per un coàgul de sang, amb el conseqüent perill que derivés cap el cap, i pogués produir-me un infart, o una embòlia.
A Bellvitge, quan han vist l'informe, de seguida m'han portat a un box, m'han fet despullar i posar-me a una llitera.
Mentre tant, l'Elvira havia portat al Gerard a casa, ja que el pobre, estava amb nosaltres tota la nit. Al poc d'arribar jo a Bellvitge, ella ha arribat també, ja que la doctora de Viladecans li ha dit que vingués cap aquí, ja que jo no tornaria, que se'm quedarien, per operar-me del coagul.
Jo, la veritat, estava molt acollonit. Han entrat uns quants metges, mirant el peu, tocant-lo, i valorant el que havien de fer. M'han fet un altre anàlisi de sang, fins que, finalment, a les 09 del mati, m'han deixat anar cap a casa, descartant, finalment, que la meva malaltia fos el coagul. Menys mal, perquè, mira que si per culpa de caminar, se'm hagués produït aquesta malaltia?. Lo dolent de tot ha sigut l'esglai que ens han fet passar a l'Elvira i a mi, i la nit que hem perdut, sense dormir.
En fi, ja està passat.
Lo important, no ho oblidem, ha sigut fer aquest 112 qm., el que em porta a que només em queden uns 350 qm per acabar el camí de Santiago. El meravellós camí de Santiago.

07-12-2005
PUENTE VILLARENTE – LEON, 12,00 qm.
Ens hem trobat el Mateu i jo a les 08,00 del mati al bar de l'hostal. He aprofitat per descarregar tot el meu cabreig en el cambrer, ja que no hi havia cap de les dones propietàries, per dir-li lo molt enfadat que estava per les pèssimes condicions en les que es troba l'edifici. Finalment, aquell home, que tampoc en tenia culpa, ens ha donat la raó, i ens ha dit que tant de bo pogués treballar en l'altre hostal.
Després de pagar l'estada, hem anat a esmorzar a l'hostal Montaña, on vam sopar ahir al vespre. Seguidament, amb l'estomac ple, ens hem posat en marxa, a la que, per mi , seria la darrera etapa. Pel Mateu encara no, perquè tenia que arribar, demà, a Astorga, encara a més de 40 qm, d'on ens trobàvem en aquell moment.
Per mi, en canvi, era afrontar el final del meu camí per aquests dies. Per el dolor que tenia a la cama, he caminat a un pas molt més lent que el de'n Mateu. De totes maneres, no se si per efecte de les pastilles que m'ha donat, però en un moment donat, he recuperat una mica de velocitat, en el sentit que m'he posat més al nivell d'ell, i hem afrontat l'arribada a León amb prou facilitat. La primera part de la ruta d'avui, l'hem fet per la part del darrere dels pobles, molt petits, que hem passat, fins que hem arribat al coll del Portillo, l'única vegada que hem trobat una mica de pujada. Aquí, la dificultat ha vingut, sobretot, perquè hem tingut de caminar una bona estona per la carretera, amb el perill que això representava, ja que avui es dia laborable, i el trànsit era notable.
Avui, el dia ha sigut molt bo, amb un bon sol i sense vent. Excepte el dia 04, que vam tenir pluja, cada dia ha fet sol al mati, encara que a la tarda s'ha ennuvolat.
Un cop a dalt del coll del Portillo, ja es veu León al fons. Al cap d'uns minuts, després de travessar una passarel·la sobre la carretera, hem entrat a León, passant pel costat mateix de l'edifici de CAJA ESPAÑA.
Potser perquè era el darrer dia que caminàvem junts, avui el Mateu m'ha explicat uns quants acudits, alguns d'ells molt bons. Lo dolent es que a mi no se'm queden, normalment.
L'arribada a León, sobre les 11,20 del mati, m'ha posat molt content, sobretot perquè uns dies enrere, creia sincerament que no arribaria, entre la distància que em quedava i el dolor a la cama. Però mira, poc a poc, he arribat a la meva destinació. A les 12,00 en punt hem arribat a la Catedral. Després de fer-nos una foto i de descansar una mica, ens hem acomiadat amb una abraçada, ja que ell seguia camí, mentre que jo acabava aquí, ara a l'espera de l'arribada de l'Elvira i el Gerard.
Quan el Mateu s'ha anat, i després de parlar amb el Jordi i l'Elvira, m'he dirigit cap a l'hotel Temple Riosol, on hem reservat per passar la nit l'Elvira, el Gerard i jo. Vaig escollir aquest hotel, perquè aquí venia quan era viatjant, fa molts anys. Em feia gràcia tornar. Després de passar per l'impressionant edifici de Sant Marc, he arribat a l'hotel sobre les 13,00. a més, hem tingut la sort que aquest hotel està al costat mateix de l'estació del tren.
Un cop dutxat i net, he baixat a dinar a una cafeteria que hi ha al costat mateix de l'hotel. He dinat un plat combinat, amb calamars, ous ferrats, croquetes, etc.
Al acabar, he tornat a la meva habitació, fent temps, fins que ha arribat l'hora d'anar a l'estació a recollir a la meva família.
Increïblement, el tren que els portava des de Barcelona, ha arribat a l'hora justa, a les 16,37. Ens hem posat molt contents al veure'ns, ja en teníem moltes ganes, l'Elvira i jo, d'estar junts, la veritat. Després de deixar les coses a l'habitació de l'hotel, hem anat a donar una volta per León.
La meva intenció, era anar a ensenyar-los l'edifici de l'hostal de Sant Marc, impressionant. Abans, però, l'Elvira ha volgut que entréssim al ambulatori de la seguretat social, a que em veiessin la cama. Allà ens han enviat a un altre lloc, on atenen les urgències.
En aquest centre, m'ha atès una doctora, que m'ha dit que tenia tendinitis, que estava be el que estava prenent, però que quan arribés a Barcelona, anés al metge un altre cop.
Al sortir, hem seguit la nostra passejada, ja de nit. Primer hem anat a la catedral, que, de nit i il·luminada, estava fantàstica. Més tard, hem entrat al barri humit, el lloc típic de prendre copes i tapes de León, una mica com el Temple Bar, de Doblin.
Per sopar, com que teníem gana, encara que era molt aviat, sobre les 20,15, hem entrat a una tasca i hem demanat una ració d'entremesos, molt bons, incloent-hi la famosa cecina, i una graellada de carn, de la qual n'ha sobrat una mica.
Al acabar de sopar, ja ens hem dirigit cap a l'hotel, perquè feia molt de fred. Els termòmetres, senyalaven 1 o 2 graus sobre zero.

06-12-2005
EL BURGO RANERO – EL PUENTE DE VILLARENTE, 25 qm.
He passat molt mala nit, per culpa del dolor a la cama. No se si podré continuar. El Mateu m'ha dit que una vegada hagi començat a caminar, em trobaré millor.
El dia també ha sigut molt bo, amb un sol esplèndid.
En principi, tenia previst anar fins a Mansilla de las Mulas, però to i el dolor a la cama, com que era aviat, he preferit seguir caminant, perquè tot el que avanci avui, reduiré demà, que es l'últim dia, i es quan arriben l'Elvira i el Gerard, i vull arribar a León aviat.
L'he demanat a l'Elvira que ens reservi dues habitacions a Puente de Villarente. Avui també han sigut rectes i rectes. Tant, que a l'horitzó veus el poble on vas, per exemple, des de molt lluny es veu el campanar de l'església de Mansilla de las Mulas, però falten hores per arribar-hi.
A Mansilla he comprat més mandarines, i panellets, que estaven molt bons.
Per dinar, he menjat macarrons i mandonguilles. Abans de sortir del restaurant, ens han donat un llibre, per escriure una dedicatòria, pel fet de ser pelegrins. Com que ahir vaig pagar jo els entrepans del dinar, avui el dinar l'ha pagat el Mateu. Es una molt bona persona. Com que deia que anava malament de diners, m'he ofert a deixar-li, però no n'ha volgut, esperant arribar a Mansilla, per treure'n del caixer.
El paisatge continua sent recte, però al menys ha desaparegut el fort vent dels darrers dies.
Quan finalment he arribat a El Puente de Villarente, hem tingut una gran decepció amb el hostal. Era realment fastigós, vell, brut. Només de pujar a l'habitació, se'm ha caigut el mon a sobre, de lo brut que estava tot. Hagués tingut que marxar, però no sabia on estava l'altre hostal del poble, del qual me'n havia parlat l'Elvira, però ni sabia on estava, ni si tindrien habitacions lliures. A més, tenia molt mal a la cama, per començar a donar voltes pel poble. Finalment, estava amb el Mateu, i potser ell no era tant maniàtic com jo i a ell no li semblava tant malament. No hi aneu mai, val? Està molt brut. Per començar, només d'entrar a l'habitació, no funcionava la calefacció. Ens ha dit la noia que tranquils, que ara la posaria. Després de treure les coses de la motxilla, i de despullar-me, he pretès dutxar-me, però, aleshores, no hi havia aigua calenta. He esperat una estona, però tampoc. Finalment, he sentit com el Mateu es queixava d'aquesta mancança a la noia. Li ha dit que en poca estona podria dutxar-se. A mi, realment, se m'han tret les ganes, amb la brutícia que hi havia per tot arreu.
Després hem baixat al bar, i l'he demanat a la dona que posés més alta la calefacció, que feia molt de fred. M'ha dit que anava a l'habitació a repassar la instal·lació, perquè tindria que funcionar. De fet funcionava. El que passa es que anava diguem que en un marxa molt petita, es a dir, sense posar-la a la màxima potència, com hagués calgut avui, amb el fred que feia. Ens ha dit que no podia pujar la potència, per perill que explotés la caldera.
El Mateu i jo, donat el fred que feia, hem pensat en anar a donar una volta, a veure si trobàvem un altre lloc on estiguéssim millor. Hem trobat l'hostal Montaña, i ens ha donat ràbia no haver reservat lloc en aquest, molt més acollidor i calent. Això si, hem decidit sopar aquí, en lloc de sopar al nostre hostal. Home, els hostals els reservem pel que veiem en Internet, es a dir, que podem encertar-la o no. En tot cas, en el dia d'avui, hem tingut mala sort.
Per sopar, he demanat sopa de peix i remenat de botifarra.
El Mateu i jo hem valorat abandonar aquell hostal, encara que tinguéssim que pagar, i reservar en aquest, però finalment no ho hem fet, per no haver de fer un altre cop la motxilla, i perquè, en el fons, ens sabia greu per la dona.

05-12-2005
CALZADILLA DE LA CUEZA – EL BURGO RANERO, 40,3 qm.
He sortit a les 08,45 a més, m'ha donat una gran alegria, només sortir del poble, veure un cartell que deia que, fins a Sahagún, segons el camí que agafés, tindria aproximadament, 14 – 15 qm, molts menys dels que em pensava, que era al voltant dels 21. Així que he trucat a l'Elvira, que m'està ajudant molt, perquè em reservés lloc a El Burgo Ranero, per si aconseguia arribar-hi. Em trobava be i amb ganes de fer una caminada llarga. El dia, a més, acompanyava, perquè havia sortit un sol magnífic, i semblava que no feia tant de vent.
A més, si vull arribar a León caminant, he de donar-li canya.
Caminant, m'ha agradat veure cérvols lliures pel camp. No els havia vist mai. Espero que no morin a mans dels caçadors, a qui també anomenen “esportistes”.
Abans d'arribar a Sahagún, m'ha començat a fer mal la cama dreta. Primer em pensava que em molestava la llengüeta de la bota, però després de posar-la be, he comprovat que seguia fent-me mal. Tot i així, he continuat caminant, intentant arribar, fos com fos, a El Burgo.
Sortint de Sahagún, he conegut al Mateu. Be, ens vam conèixer ahir, dinant, però no vam parlar. Només ens vam desitjar “bon profit”. Però avui, després de saludar-nos a Sahagún, ja hem continuat tots els dies junts.
Jo, amb el meu peu tocat, cada vegada anava més a poc a poc, i el dolor era cada vegada més gran. Entre mi començava a dubtar si podria acabar.
Vam parar a dinar uns entrepans a Bercianos del Camino. Com que ell caminava més ràpid que jo, vaig dir-li que anés al seu ritme, que jo ja arribaria.
Després de dinar, ja només ens faltaven 6 qm, per arribar a El Burgo Ranero. Aquesta ha sigut potser, la vegada que més m'he alegrat d'arribar a la meva destinació. El mal a la cama dreta era molt fort. Fins i tot, el Mateu m'ha deixat una crema per fer-me una bona frega, i m'ha donat unes pastilles contra el dolor, que m'ha anat molt be. Crec que tinc Tendinitis, perquè tinc el turmell molt inflat.
El Mateu tenia previst dormir al alberg, però com que estava tancat, ha llogat una habitació al mateix hostal que jo. Hem sopat junts, i hem mantingut una bona conversa política – sindicalista, ja que ell es enllaç sindical, per comissions obreres, a l'ajuntament de Écija, a Sevilla. Per sopar, he demanat sopa i un bistec amb patates.

04-12-2005
CARRIÓN DE LOS CONDES – CALZADILLA DE LA CUEZA, 18,00 qm.
Avui volia fer una etapa més llarga, fins a Sahagún, d'uns 40 qm., però m'ho he pensat millor i he decidit aturar-me a aquesta població de Calzadilla, perquè no em veig amb forces d'arribar a Sahagún. Fa molt de vent que et ve de cara, per lo que costa molt caminar; a més, fa fred, plou i els peus comencen a fer-me mal. Demà espero trobar-me millor i poder arribar a Sahagún, encara que, si no accelero una mica, no podré aconseguir arribar a León abans de tornar a casa. Ja veurem.
Pel camí, m'he trobat amb un pelegrí que feia el camí de tornada. Ja havia arribat a Santiago, i com que tenia molt de temps, segons m'ha dit, ara fa el camí de tornada.
La jornada d'avui es molt avorrida, perquè no hi ha cap poble, des de Carrión, fins a Calzadilla. Els 18 qm, els fas sense veure cap casa. A més, com ahir, es una etapa només amb rectes, molt sosa.
La única cosa diferent, es que els darrers 12 qm, els fas per el camí original, segons una inscripció que hi ha en una roca.
Per dinar, ho he fet també al restaurant del mateix hostal. Com a veí tenia al Mateu, un pelegrí de Sevilla, que després ens faríem molt amics. He dinat sopa de caldo i pebrots farcits.
També he descansat una mica, abans de sortir a donar una volta, però es que en aquest poble, a diferència de Carrión, no hi ha res a veure.
He passat la tarda llegint un diari local. Per sopar, he menjat més sopa de caldo, la mateixa del migdia, i canalons d'espinacs, molt bons. La veritat que en aquest hostal, el menjar es molt bo.

03-12-2005
FRÓMISTA – CARRIÓN DE LOS CONDES, 18 qm.
Sobre les 11,00 del mati, vaig començar a caminar, en direcció a Carrión de los Condes, la meva etapa d'avui. La vaig escollir curta, d'uns 18 quilòmetres, perquè començava tard.
Vaig pensar, durant la caminada, que potser m'hauré de comprar una lot, perquè aquí clareja molt tard, sobre les 08,00 del mati, i si vull sortir aviat, per exemple amb l'etapa de demà, que es molt llarga, no tindré llum per veure les senyals.
Per arribar a Carrión, vaig estar 3 hores i 25 minuts. Al principi feia sol, però a mida que passava el matí, el cel es va anant cobrint de núvols. A més, feia molt de vent i molt de fred.
La ruta es molt recta, al costat mateix de la carretera. Realment, es una mica avorrida, perquè no te cap pujada, tot ho veus venir molt abans. Fer aquesta etapa a l'estiu, te que ser molt cansat, perquè no hi ha arbres, ni cases. Tot molt avorrit.
Dino al mateix restaurant de l'hostal on passaré la nit, ja a Carrión. Per dinar, demano alubias pintas amb xoriço, molt bo.
Després de dinar, dormo una estona, fins les cinc, que surto a donar una volta pel poble.
A Carrión no tinc cobertura amb el mòbil particular, que es el que no porto el carregador, ja veus quina mala sort.
Es fa fosc molt aviat. Vaig a comprar-me la lot que deia abans i unes mandarines, per
tenir fruita.
Durant la tarda, també penso que potser no faré la etapa sencera que tenia previst fer demà, fins a Sahagún, perquè es molt llarga, i em sento cansat. Ja veurem.
A Carrión hi ha l'església de Santiago, que es més aviat un museu, i la de Santa Maria. Durant la missa, el mossèn parla de que els pobres cada dia son més pobres, i que els rics haurien d'ajudar més. Lamateixa homilia que va fer el pare César, a Los Arcos.
Per sopar, he trobat un restaurant que m'ha agradat molt. He sopat revoltillo de botifarres i peus de porc, tot molt bo.
Abans d'anar a dormir, me'n vaig al bar Espanya, a preguntar a quina hora obren l'endemà, per comprar-me algun entrepà pel camí.
Fa molt de fred, així que de seguida me'n torno al hostal.

02-12-2005
Avui començo un altre etapa del Camí de Santiago, des de la població de Frómista, de la província de Palència, fins a la ciutat de León, amb una distància de 112 quilòmetres.
Des del dia anterior, tenia les coses de la motxilla preparades, però la feia i desfeia unes quantes vegades, amb la intenció de portar, només, el més imprescindible, ja que aquesta vegada no tindria el cotxe per anar deixant coses. Finalment, quan la vaig tenir tancada i preparada per marxar, pesava 9 quilos. Crec que el just perquè no em molestés a l'esquena.
l'Elvira i el Gerard, els meus estimats esposa i fill que sempre estan amb mi, m'han acompanyat fins a l'estació de Sants. Després de menjar-nos unes pastes, vam baixar fins a l'andana, on vam esperar el tren. L'Elvira estava molt trista i va plorar una mica, cosa que em va saber molt de greu, perquè no vull fer-la patir. Sort que aviat, ens tornarem a veure a León.
Vaig pujar a la meva cambreta, i a les 22,35, amb cinc minuts de retard, va sortir el tren.
Davant meu seu un matrimoni gran, que venen de les illes Balears. Ell està vestit d'una manera un tant especial, amb un barret i una samarreta de mànega curta, gens normal amb el fred que fa aquests dies. Te com una mena de tic, que el fa moure cap un costat i un altre. Respira malament, i, al respirar, fa un soroll amb els llavis, com quan estàs tararajant una cançó, que sembla que vulguis xiular, però sense arribar-hi.
La seva dona, molt més tranquil·la, molt grossa. Ell no para quiet ni un moment. S'aixeca, es seu, passeja pel tren, sense calçat, se'n va a fumar a la plataforma d'accés al tren, tot i la seva dificultat respiratòria, etc.
Això si; es molt atent amb la seva dona, a qui denomina “Antoñita”, donant-li molta ternura a les seves paraules, molt d'amor.
Durant el viatge, l'agafa de la mà, com si tots dos fossin uns joves enamorats que se'n van de lluna de mel.
L'home es passa el trajecte anant i venint del bar, perquè vol comprar aigua i un got de llet calenta per la seva dona, però no pot, perquè sempre hi ha molta gent. Finalment, tampoc pot comprar res, perquè tanquen el bar fins les sis del mati. Aleshores si, aconsegueix l'aigua i el got de llet. Jo li ofereixo aigua, però molt amablement, la rebutja.
Ja fent-se de dia, li dona varies pastilles a la Antoñita, i a més, li posa aquell aparell que fa servir la mama per respirar.
Durant el viatge, dormo una mica, però no massa, perquè segut a la butaca es molt difícil dormir. Uns nois que estan a l'entrada de la cambreta, aconsegueixen dormir, perquè estiren les seves butaques fins a convertir-les en llits, on tots dos es posen, un al costat de l'altre, a dormir, però clar, això no ho pots fer amb desconeguts. En el meu cas, no podia fer-ho, per exemple, amb aquesta senyora que es diu Antoñita. Tot i així, algun cop si que dormo.
El tren arriba a Palència a les 08,30 del mati, amb trenta minuts de retard. Fa un fred que pela. Això si, el dia es esplèndid, amb un sol preciós.
El primer que faig al arribar, es posar-me les botes, perquè he fet tot el viatge amb les sabatilles d'estar per casa, per tenir els peus més descansats.
De seguida, me'n vaig anar a treure el bitllet del tren de rodalies per anar a Frómista. Abans, però, vaig anar a l'estació dels autobusos, per si sortís abans que el tren, però no, l'autobús sortia a les 14,00 h., mentre que el tren, a les 10,20.
Mentrestant, vaig esmorzar dues vegades; un cafè amb llet i xurros, i un cafè amb llet i un donuts.
A les 10,20, vaig pujar al tren, cap a Frómista. El viatge va durar uns 40 minuts. Em va agradar veure que al tren, hi havia un grup de nois i noies escoltes, scouts.

22-03-2005
Ens hem aixecat a les 08,45 i, després de preparar-ho tot, hem baixat a esmorzar. La nit anterior ens havien dit les propietàries de l'hotel, que abans de les 09,00 no donaven esmorzars, perquè havien arribat a un acord amb la gent de l'alberg, en el sentit que s'alternarien setmanes un, setmanes l'altre, per obrir a les cinc trenta del mati, uns, i a les nou els altres, i que en aquesta ocasió, a ells els hi tocava obrir a les 09,00. a nosaltres ja ens anava be, perquè avui no teníem pressa.
Per esmorzar ens han fet unes torrades molt bones, amb cafè amb llet. Després de pagar i de les abraçades corresponents, ens hem posat en marxa cap a casa.
El primer que hem fet, ha sigut anar fins a Atapuerca, a veure si podíem veure els jaciments. Primer, al poble de Ijeas, des d'on hem anat al jaciment, que es troba a tres qm., d'allà. No ens hem pogut ficar en cap grup, perquè només n'hi havia un, i era d'estudiants i no ens han deixat, però hem pogut anar pel nostre compte a donar una volta per allà. Després, ens hem dirigit cap a Atapuerca, on han muntat una mena de parc. El passat mes de Gener, ja hi vam anar, però estava tancat. En canvi, avui estava obert i hem entrat per la cara. Em vist un poblat, ossos, estris i puntures semblants a les de la època.
Al menys, aquesta vegada hem pogut veure una mica aquell parc. Lo millor, però, es quedar amb ells i que un guia t'acompanyi,
Al Gerard i a l'Elvira els hi ha agradat una ocurrència que he tingut sobre el nom d'aquest poble d'Atapuerca. Els he dit que aquest nom be de quan, en temps antics, una dona li deia al seu marit: MANOLO, ATA A LA PUERCA, QUE SE ESCAPA!!. Encara estant rient.
Seguidament, hem anat cap a Nájera, a dinar. Hem menjat al mateix lloc on vam sopar el divendres, però aquest cop hem demanat el menú. L'Elvira ha demanat, de primer, patates a la riojana, i el Gerard i jo, pasta. De segon, ells han demanat costelles de be, i jo xurrasco.
després de dinar i de fer una mica de migdiada al cotxe, ens hem posat en marxa, aquesta vegada ja cap a casa.

21-03-2005
ETAPA ITERO DE LA VEGA – FRÓMISTA, 14 quilòmetres.
avui ja es primavera!!. encara que el dia ha matinat ennuvolat i plujós. Ens hem tornat a aixecar ben aviat, a les 07,00. el pla d'avui es arribar fins a una població que es diu Frómista, des d'on vam acabar ahir, Itero de la Vega. El primer que hem fet, ha sigut anar fins a aquest poble, per deixar el cotxe i per buscar un bar on prendre un tallat. Lo primer, ho hem pogut fer sense cap problema, però lo del tallat, res de res. Al veure que a Itero no hi havia cap bar obert, (eren abans de les 08,00 del mati), hem pensat que potser era molt aviat, i hem decidit anar, amb el cotxe fins a Boadilla del Camino, a veure si allà teníem sort i en trobàvem un de obert. Però res, a Boadilla, tampoc, així que hem dit, be, doncs tornem cap a Itero, que ara, ja les 08,15, ja estarà algun bar obert. Doncs tampoc. Ni l'hostal on ahir vam prendre unes cerveses, ni res. Total, que finalment hem decidit aparcar el cotxe i començar a caminar, amb la idea de prendre'l a Boadilla, pensant, il·lusos de nosaltres, que quan arribéssim a Boadilla, ja hauria obert algun bar.
Itero de la Vega es el primer poble que ens trobem quan entrem a Palència. Te 237 habitants i destaquen l'ermita de Ntra. Sra. de la Pietat, del segle XIII, l'església de Sant Pere, del segle XVI i el Rollo de Justícia, del segle XV. Abans d'arribar a aquest poble, hem de travessar un pont que es diu PUENTE FITERO, un dels més llargs i bonics de tot el camí.
El camí fins a Boadilla, que son 8 quilòmetres, l'hem fet, els primers 4 quilòmetres, amb una persistent pluja. Fina, però pluja. El Gerard, a primera hora, no estava massa pel tema de caminar. Sort que després s'ha animat.
Sobre les 10,15 hem arribat a Boadilla, però ni rastre de cap bar obert. Fins i tot l'alberg, que a primera hora estava obert, ara ja estava tancat. Segurament ja no quedaria cap pelegrí, i l'han tancat. Així que sense donar temps a queixes i lamentacions, hem seguit camí cap a Frómista.
A Boadilla, que es una població petita de 187 veïns, destaca l'església parroquial de Ntra. Sra. Asunción, del segle XVI, i el ja esmentat Rollo gòtic de Justícia, del segle XV, decorat amb vieires al·lusives a Santiago.
Al poc de sortir de Boadilla, ens hem menjat unes galetes que ens quedaven, la llonganissa i uns kiwis. Al menys, això ens ha servit per calmar la gana. El camí de Boadilla a Frómista, uns 6 quilòmetres, es fa seguint el curs del canal de Castella. Aquest tros, l'hem fet bastant de pressa. Es ben cert que, com que estem entrenats, li donem molta canya a la marxa, sobre tot quan es pla.
També hem accelerat una mica, perquè davant nostre es veien uns núvols negres i em temia que podia caure'ns un bon xàfec.
Poc abans d'arribar, ens hem trobat amb un personatge molt curiós. Es diu Alejandro. Porta camisa i corbata, però abans de la americana, porta un xandall. També penjat a l'esquena, porta un paraigües i un barret amb tot de pins que li deuen haver donat els pelegrins a qui s'ha trobat. Ens ha explicat, després de saludar-nos, que es va quedar vidu fa quatre anys, i que fa poc podia haver-se anat a viure amb una dona, que no recordava si tenia 26 o 36 anys, ja que ella li va demanar i ell li va dir que no. Ara, en canvi, segons ens va dir, li diria que si. Ens ha demanat que li féssim una mena de dedicatòria a una llibreta que portava, on altres pelegrins també li havien escrit unes lletres. Finalment, amb tota educació, li ha demanat a l'Elvira que li fes un petó. Ens ha donat la seva adreça. Potser que tingui 80 anys.
Sobre les 11,30, hem arribat a Frómista. Com que hem anat al centre, hem entrat un moment a la oficina d'informació. Després ja directament, hem anat al primer bar que hem trobat, a prendre tallats i pastes. Allà hem descansat una mica, i abans de trucar a la taxista, el Gerard i jo ens hem connectat a Internet.
Frómista es una població de 955 habitants. Es pot gaudir de la vista d'una de les millors esglésies romàniques del mon, l'església de San Martin, del segle XI. També hi ha l'església de San Pedro, del segle XV i l'ermita de Ntra. Senyora de Otero, patrona de la vila, del segle XVIII. També del segle XVIII data la construcció del canal de Castella.
La taxista, no se si es diu Hermenegilda, telèfon 670710817, portava un Mercedes i ens ha deixat anar que te unes quantes cases de turisme rural, un bar que ha llogat, etc. Això si, una enamorada de la seva terra, explicant-nos coses de pobles veïns. En pocs minuts, ens ha deixat a Boadilla i allà hem agafat el cotxe per tornar a Hontanas. Hem tingut sort que ningú ens ha obert el cotxe, perquè ens l'hem deixat obert.
Aquesta gent de l'hotel, molt bona gent, la veritat, encara no tenen massa experiència amb això del restaurant, i ja els hi ha passat alguna vegada que, quan anem a menjar, ens diuen que els hi queda poc menjar, etc. això mateix també els hi ha passat avui, però es igual, perquè el menjar que et posen, està molt bo. Avui per primer plat ens han posat macarrons,(ja els hem repetit, però estan molt bons), de segon, ara mateix no recordo.
després, com cada dia, hem fet una petita migdiada. Ens senta de be........
per la tarda, un altre cop excursió. Es la gran avantatge de venir amb el cotxe; pel matí, fem el camí de Santiago, i per la tarda, gràcies al cotxe, podem visitar els voltants d'on siguem. La idea que hem posat en pràctica, tal i com ja vam fer el Gener, es buscar un hotel que fos el nostre “quarter general”, es a dir, sortida i entrada al mateix lloc. D'aquesta manera, evitem el pujar i baixar maletes cada dia i, a més, ens permet visitar els voltants. I la idea agrada a la gent, ja que després de dinar, ens ha saludat un senyor que li havien explicat el nostre sistema, i ens ha dit que li agrada. Clar, es que així no ens limitem només a caminar, que ja esta be, sinó que, a més, podem visitar els pobles dels voltants.
Abans de començar les visites, hem passat pel costat de les runes del convent de San Anton, perquè ens feia gràcia fotografiar el gos faldiller lligat a un cartell que posa “perro peligroso”.
Primer de tot, hem anat a Itero del Castillo, a veure el castell. No l'hem vist d'aprop, però en canvi hem pogut visitar l'església, ja que en aquell moment, unes dones l'estaven escombrant i ens han deixat entrar. Es, com totes les esglésies d'aquesta zona, molt bonica, totes romàniques i espectaculars.
Després, seguint els comentaris que ens ha fet la taxista, ens hem anat fins el poble de Támara, a visitar la seva església – catedral, i ho poso així perquè es gran, majestuosa.
Tal i com ens ha dit la taxista, i trucant-la per telèfon, ha vingut a obrir-nos la porta, i a donar-nos explicacions sobre aquella joia d'església, una senyora del poble. S'ho tenia tot après de memòria, però ens ha agradat la seva explicació. Juntament amb nosaltres, s'han afegit unes senyores de Galícia. Pel seu treball, no ens ha cobrat res, però sí acceptava donatius, pel manteniment de l'església. Ens ha dit que a Támara hi viuen 50 persones, i que els joves se'n van, i que quan ella es mori, potser es perdi aquesta possibilitat que algú t'expliqui la història d'aquell temple.
Val a dir, sobre Támara, que hi ha un carrer que es diu “SALSIPUEDES”, tot junt.
Li hem preguntat a aquesta senyora per aquest nom tant especial, i ens ha dit que fa anys, aquest carrer no tenia sortida, i clar, la gent tenia moltes dificultats per entrar i, sobre tot, per sortir. De totes maneres, l'alcalde que va acceptar posar aquest nom al carrer, deu ser una mica de la broma, no?.
La senyora, aprofitant que som de Barcelona, ens ha recordat, com protestant una mica, que al Museu Marès, de Barcelona, es troba la imatge original de Sant, a qui està dedicada l'església del poble.
Abans de tornar a l'hotel, encara hem tingut ganes d'anar a un altre poble, Santiago del Val, a comprar un formatge de cabra.
Ja tard, sobre les 20,30, hem arribat a l'hotel. Com sempre, hem sigut dels últims i la mestressa ha tingut que fer jocs malabars per donar-nos de sopar, perquè li quedava molt poca cosa. Ens ha donat, a l'Elvira i a mi, sopa castellana, molt bona, i al Gerard, macarrons. De segon, llom.
Després de la volta de rigor que hem fet l'Elvira i jo al poble, ens hem anat a dormir. Avui estava força cansat, tant que, mentre l'Elvira m'ha fet un massatge, m'he quedat adormit. Em sap greu, perquè, a més, el Gerard m'esperava perquè li fes un massatge a ell. I també li volia fer un a l'Elvira. Però m'he adormit!!.

20-03-2005
HONTANAS – ITERO DE LA VEGA, 21 quilòmetres.
avui la ruta l'hem fet els tres. Hem posat el despertador a les 07,00 i a les 07,30 ja estàvem fent el camí. Sortim tant aviat, que no ens dona temps a prendre ni un cafè, perquè els bars encara estant tancats.
Només sortir del poble, hem agafat una desviació a la dreta, que ens porta per la muntanya, molt a la vora de la carretera. De fet, anem pel camí només 3 o 4 quilòmetres, perquè aviat tornem a caminar per la carretera. La primera joia que veiem, son les runes del convent de San Anton, que ja les vam veure ahir a la tarda, quan vam anar a donar un tomb amb el cotxe. Es curiós això que la carretera passi pel que seria l'interior del convent, ja que passa per sota d'unes arcades del mateix convent.
També ens ha divertit una petita edificació que hi ha al costat mateix del convent, habitada, en el que hi ha un cartell que diu “gossos perillosos”, i el primer que veiem lligat, al costat de l'entrada de l'habitatge, un gos faldiller. Clar que al costat mateix, hi ha lligat un pastor alemany de considerables dimensions.
Com que ja ens coneixíem una mica el poble de Castrojeriz, que es on vam anar a passejar per la tarda anterior, quan vam entrar a aquesta població, sobre les 9,30, vam anar directament al bar, a esmorzar. La veritat es que ja teníem gana, després d'haver fet els primers 10 quilòmetres del dia. Vam menjar entrepans de formatge, amb coca cola per el Gerard i cerveses per nosaltres. Allà, mentre esmorzava, vaig trucar al número de informació de telefònica, i vaig saber que el Barça havia guanyat el seu partit d'ahir amb el Corunya. Per aquest motiu, l'esmorzar em va saber doblement bo i sa.
Després d'esmorzar, amb els estómacs plens i la moral alta, vam prosseguir el nostre camí.
A Castrogeriz, d'uns mil habitants, destaca, en primer lloc, les runes d'un castell situat a dalt d'un turó que domina tot el poble, també es important l'església de Ntra. Sra. del Manzano, del segle IX, l'església parroquial de Santo Domingo, seu actual del museu parroquial, el convent de Sant Francesc, del segle XIV, el de Santa Clara, del segle XIV, etc.
Només sortir de Castrojeriz, es puja al darrer ermot, la pujada al Alto de Mostelares. Es una pujada considerable, però que el Gerard la va fer ell sol i va assolir una bona avantatge. El noi s'ho va agafar amb ganes i tot el camí el va fer amb alegria.
La pujada es fa una mica difícil, però val la pena. Quan estàs a dalt, el paisatge es fantàstic. Es veuen tots els ermots, i la barreja de colors de la terra et fa sentir que estàs en un lloc molt diferent i llunyà.
Seguidament, encarem una baixada, que ens porta fins a la font del Piojo, que es un lloc preparat amb taules i bancs, per descansar. A més, hi ha aquesta font, d'on surt una aigua molt bona. Vaig aprofitar per rentar-me i refrescar-me els peus. A partir d'aquí ens trobem pels voltants del riu Pisuerga, molt a la vora de la província de Palència. Una mica més enllà d'aquesta font, arribem a un pont romànic, que travessa el riu Pisuerga i que, a més, fa de frontera entre les províncies de Burgos i la de Palència. Ja només ens faltaven 0,700 mts, per arribar a la fi de l'etapa d'avui, a la població de Itero de la Vega. Abans d'entrar a aquest poble, ja dins de Palència, per animar una mica al Gerard, vaig fer com aquells soldats americans, que mentre corren amb el fusell, canten. Jo vaig fer el mateix, substituint el fusell pel pal de caminar. Un ciclista que venia darrera meu, que jo no havia vist, em va veure, i va riure. Jo, rient, li vaig dir que d'alguna manera tenia que distreure al petit.

Poc després vam entrar a la població de Itero. Vam aturar-nos a un hostal, que tenia terrassa, on vam seure per prendre uns refrecs.
Després de prendre les cerveses pertinents, i de comprar-nos uns pins de motius del camí, hem trucat a un taxista, perquè ens vingués a buscar, i ens portés cap a Hontanas.
Segons ens ha explicat el taxista, això que fem nosaltres, de fer el camí i després utilitzar els serveis d'un taxi, per tornar al lloc de sortida, es una cosa cada dia més normal, que la fa més gent. Es que es cert. Si vols caminar amb tota la família, fent el desplaçament amb cotxe, no hi ha més remei que fer-ho així.
Hem arribat a l'hotel sobre les 13,30, i després de dutxar-nos, hem baixat a dinar. De fet, quan hem arribat no hi havia lloc al menjador, però això ens ha anat molt be, perquè d'aquesta manera hem tingut temps de dutxar-nos i de descansar una bona estona. La mateixa propietària de l'hotel ens ha vingut a avisar a la nostra habitació, per baixar a dinar.
Avui he fet un petit extra, perquè després de dinar, en el que m'he pres un cigaló de rom, l'Elvira i jo hem sortit a les taules del carrer, i me'n he pres un altre.
Al acabar, hem fet la migdiada. Després d'una jornada de 21 qm., senta molt be poder dormir una mica.
Quan ens hem aixecat, com vam fer ahir, vam tornar a sortir amb el cotxe. Vam anar fins a Itero de la Vega, a fer unes fotos pel riu Pisuerga, i després ens hem acostat a Frómista, que serà el destí de demà. També ens hem aturat a Boadilla del Camino, on hem pogut admirar un monument que no havíem vist fins ara, que es diu Rollo de Justícia, que es com un piló, on fa molts segles, ajusticiaven als malfactors. Segons ens han explicat, per aquests pobles de Castella, això del Rollo de Justícia es molt freqüent. Eren els alcaldes els que impartien aquesta justícia. Bes a saber quina justícia impartirien. Per exemple, a quanta gent deurien matar i torturar els de la inquisició en aquests Rollos de justícia? Aquest de Boadilla, data del segle XV, i, veritablement, es tot un monument.
Quan després hem arribat a Frómista, hem aprofitat per anar a la farmàcia. Ha sigut divertit quan, mentre em disposava a filmar una de les esglésies, una senyora gran se'm ha posat al davant, mirant-me fixament. Tant ha sigut així, que he deixat d'enfocar l'església per saludar-la. Com que ella continuava mirant-me, aleshores l'he dit “bonita la Iglésia, eh?”, i al final ha marxat. També ha sigut casualitat que, passejant per aquesta població, hem passat per davant d'on viu la taxista de demà.
Mira si es bona gent la que regenta aquest hotel, que quan hem tornat de la petita excursió, ens estaven esperant un matrimoni germà de la propietària, per acomiadar-se de nosaltres. Ens han explicat que, com que comencen ara, ells els ajuden els caps de setmana. Es molt bona gent.
Per sopar, hem menjat sopa de carabassó i ous ferrats amb botifarra d'arròs, molt típica de Burgos. I molt bona!!.
com cada dia, abans d'anar-nos a dormir, l'Elvira i jo hem anat a donar una volta pel poble, encara que avui, com que ha començat a ploure, hem tornat aviat.