30/04/2004
Com que tinc previst tornar el diumenge amb l'autocar, des de LOGROÑO, amb arribada sobre les 23,30 h., aquesta vegada he pensat en anar amb el cotxe fins els voltants de l'estació del Nord, on arriben els autocars. Així, quan arribi diumenge al vespre, tindré al cotxe allà mateix i així, l'Elvira no haurà d'anar a buscar-me.
Vaig deixar el cotxe al carrer Alí Bei.
Vaig trucar al Jordi per avisar-lo que marxava. Es va emportar una sorpresa, ja que no li havia dit que marxaria. Al final, va decidir venir a acomiadar-se de mi i em va portar dos regals; 100 grams d'un pernil molt bo, i uns bombons. Es un bon noi i l'estimo.
Aquesta vegada, el tren em costa car, perquè he de viatjar en preferent, perquè no hi ha lloc a turista.
El vagó en el que viatjo es espaiós i confortable. L'únic problema es que viatjo en sentit contrari, d'esquena a la direcció del tren.
Al meu costat seu una noia sud-americana, molt jove. No se, però potser no passava dels 17 o 18 anys, i viatge amb un nen molt petit, jo crec que de poques setmanes. Al poc de sortir el tren, una parella de joves es baralla. El noi li diu “paranoica” a la noia.
Després de llegir una estona el llibre que em va regalar l'Elvira pel dia de Sant Jordi, intento dormir, perquè se que l'endemà m'espera un dia dur de caminar. El que passa, però, es que no puc dormir. Primer, perquè fa molta calor. Tanta, que em trec el polar. Tot i així, segueix fent calor. Tampoc m'ajuda a dormir el nen, que, pobret, plora, perquè està incòmode, allà, sense poder moure's. Es passa tot el viatge als braços de la seva mare.
Per acabar-ho d'adobar, un home, darrera meu, comença a tossir sense parar. Fins i tot un noi, mal educat, li protesta, tot dient-li que marxi fora del vagó, a veure si li passa. Ja veus quina solidaritat hi ha.
Al final, abandono la idea de dormir. M'incorporo al meu seient. Fins i tot, li faig gracietes al nen, a qui li agrada que li digui coses.
Passa el revisor i li pregunto si falta molt per LOGROÑO. Em diu que portem un retard de 50 minuts. Es la primera vegada, crec, que me'n alegro que el tren arribi tard. Això voldrà dir que m'hauré d'estar menys temps a l'estació de LOGROÑO, esperant que obrin les cafeteries i a que es faci de dia.
La noia sud-americana del meu costat, quan veu que jo li pregunto al revisor pel temps que em falta, em pregunta si falta molt per Bilbao. Li dic que si, que arribarà de dia.
Per passar l'estona, me'n vaig fora del vagó una estona. Surt també una dona gran, que entra al lavabo. Em “xoca” el soroll que fa pixant, sembla una aixeta oberta. També que, mentre pixa, es tira uns quants pets, que deu ni do.!