26/03/2004
comença l’aventura. A les 05,45 h. del mati, ja em trobo a l’estació de rodalies de Viladecans. Aquesta nit, m’ha costat una mica dormir, com quan me’n vaig de vacances o a algun altre lloc, els nervis típics del dia abans. M’ha acompanyat fins l’estació l’Elvira, la meva estimada esposa, que tant em recolza en aquesta aventura.
Malauradament, uns quinze dies abans, uns terroristes islàmics, de la xarxa ALQAEDA, els mateixos que van atemptar contra les torres bessones de Nova York, van perpetrar un atac sense precedents a la línia de rodalies de tren a Madrid, causant 200 morts. Aquests atemptats, fets en represàlia per la presència de soldats espanyols a la guerra il·legal dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya contra l'Iraq, els van portar a terme a base d'anar deixant motxilles plenes de dinamita pels trens i clar, ara em fa una mica de “cosa” anar pel mon amb la motxilla . De fet, només d’entrar a l’estació, un home se’n va quedar mirant; primer a la motxilla i després a mi.
Acabo de pujar al tren. Es un vell TALGO, potser dels primers que varen fabricar, perquè realment es vell. M’ha tocat un seient emprenyador, ja que hauré de fer tot el viatge d’esquena a la direcció del tren, el que també vol dir que tindré a la resta dels passatgers, de cara. Semblo el professor de l'escola; a veure nens, la capital de Paraguai?
Be. Em poso còmode, deixo la motxilla al porta equipatges del vagó, m’agafo el diari, i a esperar que el tren es posi em marxa.
L’hora de sortida, puntual, ha sigut les 07,03 h.
M’agrada anar amb tren. Això em ve de quan era petit, quan era "boy scout". I a part d’agradar-me els trens, més concretament m’agraden més els antics, els trens exprés, per exemple. Em passa el mateix amb la muntanya, que també m’agrada. Fins i tot em passa sempre, quan vaig per la muntanya, que a la vista d’un lloc ideal per plantar una tenda, entre mi sempre em dic, “mira, aquí hi cap una tenda, terreny pla, herba,”, etc. I aquesta observació només em ve d’aquella època. Jo mai, excepte aquells anys, he anat a la muntanya amb tenda de campanya. I d’això ja en fa 33 o 34 anys!!.
Lògicament, com que es divendres, dia de feina, vaig agafar-me un dia de vacances, però tot i això, em dona la sensació com si estigués fent alguna cosa malament. Es com un remordiment, i tot perquè mai he fet festa a la feina, no he fet mai “campana”, i clar, avui el sol fet de pensar que algú em pot trucar, em posa nerviós. Tant que, al final, prenc la decisió de tancar el mòbil. Com que al cap i a la fi arribaré a PAMPLONA a mig matí, no em trobaran a faltar aquestes poques hores. Al cap i a la fi, no estic fent campana, que consti, eh! m'he agafat un dia a compte de vacances.
A les 12,35, el tren arriba a PAMPLONA.
En el moment de l'arribada, es quan començo a sentir de veritat, que ja estic en marxa, a punt de iniciar el camí.
Com que l’autobús que em portarà fins a Roncesvalles no surt fins les 18,00 h., i em molesta anar amb la motxilla amunt i avall, i pensant-me que l’estació d’autobusos està al costat mateix de l’estació del tren, pregunto a un vigilant si hi ha consigna. Ell, molt amablement, m’indica el lloc on es troba la consigna. Jo, tot decidit me’n vaig cap allà, busco un armari obert i poso la motxilla dintre. Aleshores, me’n dono compte que per tancar-la, em cal una clau. Surto de la sala de consigna, pregunto al vigilant on la puc aconseguir, i em diu que la demani a “informació”.
Al mateix temps, com que tampoc sabia on era l’estació dels autobusos, ho pregunto a unes noies, i em diuen que molt lluny d’allà, al centre mateix de la ciutat.
Entre mi, em dic que menys mal que no havia guardat la motxilla a l’estació del tren. Jo el que volia era alliberar-me d’ella fins l’hora de sortir cap a Roncesvalles, però tenint-la a l'abast.
Així que el que penso es que he d’agafar l’autobús que em porti fins el centre, fins a l’estació dels autobusos. Però, mira quina casualitat, aquell dia, els conductors d'autobusos, fan vaga. Aleshores, dic val, doncs a buscar un taxi. Però, què passa?. Doncs que costa molt trobar-ne un, perquè van molt buscats. Finalment, el que fem, una senyora i jo, es compartir-ne un. Primer anem a la seva adreça, pagant ella la seva part, perquè es nega rotundament que jo la convidi, (eren sis euros), i després el taxista em porta a mi fins a la terminal dels autobusos.
Aquesta estació està molt a la vora del centre de PAMPLONA. El primer que faig, ara si, es deixar la motxilla a la consigna.
El primer que penso, quant arribo, es què passarà el proper dia 07 d’Abril, quant torni a PAMPLONA, per seguir camí fins a LOGROÑO, perquè el tren arriba a les 05,30 del matí. No se com aniré fins el centre. ! (de vegades ens ofeguem en un got d'aigua, eh!)
Després, però, m’assabento que l’autobús de la línia 9 es el que fa la ruta centre – estació de tren.
Un cop al centre, el que faig es parlar amb l’Elvira, perquè pregunti a la companyia La Montañesa, que es la que fa la ruta de Roncesvalles, si també fan vaga, ja que son ells els que fan la vaga dels autobusos urbans. Li diuen que no, que les rutes exteriors estan exempts d’aquesta vaga.
Després de fer una mica de turisme, passejar per el carrer típic de la Estafeta, visitar la pl. Del Castillo, l’ajuntament, etc., me’n vaig a dinar a una cafeteria, precisament al carrer estafeta.
Després de dinar, me’n torno a l’estació dels autobusos. Ja estic cansat de donar voltes per la ciutat.
A l’estació fa fred. Després penso que potser podria haver anat al cinema, per exemple, al menys hagués estat més a cobert.
Davant meu, un home factura la seva bicicleta. Li cobren 7,20 euros, es a dir, 3,00 euros per la bicicleta. No pensis, em fa una mica d’enveja.
Finalment, a les 18,00 h. en punt, l’autocar surt cap a Roncesvalles.
Si el tren era un Talgo vell, aquest autobús era dels temps de la guerra, com a mínim.
Com que em sec molt a la vora del conductor, sento com si algú li pregunta quants pelegrins anem a Roncesvalles, perquè comprova les seves dades i diu “22”.
A mida que l’autobús puja, el temps va empitjorant. Comencen a aparèixer núvols baixos, pluja, comences a veure neu als cims.
En un moment donat, una dona ens indica que en un lloc apartat de la muntanya, hi ha cinc porcs senglars, seguts tranquil·lament a l’herba.
Quant arribem, a les 19,30 h., l’espectacle es impressionant, perquè hi ha neu per tot arreu. Tot esta blanc, preciós, de postal.
El primer que faig només baixar del autobús, es anar a deixar la motxilla al hostal que havia fet la reserva.
Em toca una habitació molt confortable, amb calefacció, un bon bany, televisor, habitació ample, etc. Molt be.
Després de deixar les coses, me’n vaig fins al alberg, a que em segellin la credencial. Aquesta es doncs, la meva primera prova que començo la peregrinació. Tant de bo, algun dia la acabi.
A l'alberg, em va semblar que no els hi agradava massa això que en lloc de passar la nit allà, hagués reservat habitació a l'hostal. Però mira, a mi m'agrada descansar sol, veure la televisió, i no sentir roncs, per exemple.
A continuació, entro a la capella de Sta. Maria, d’estil gòtic, quan just en aquell moment, començava la missa del pelegrí, cantada per cinc o sis capellans. La veritat, es que fou una cerimònia molt emotiva.
Al acabar la missa, un dels capellans ens va reunir a tots els pelegrins, va citar el lloc de procedència de cada un de nosaltres i ens va fer una benedicció especial, la benedicció del pelegrí. Aquesta posada on passaria la nit, a l’entrada te un cartell que diu que l’any 1995 va figurar a la guia Michelin. Vaig sopar escudella (“cocido” en aquelles contrades) i unes costelles de corder, res de l’altre mon. Això si, es car. Tant el sopar, com l’hostal mateix. Aquesta serà una observació que aniré veient al llarg del camí, els alts preus que demanen alguns hostals, totalment exagerats.