27-12-2006
SÀRRIA – PORTOMARIN, 24 quilòmetres.
Hem arribat a Sàrria a les 10,10, es a dir uns 30 minuts més tard del previst, a diferència de l'altre dia, en que l'Elvira i el Gerard van arribar a l'hora en punt. La dona del bar de l'estació, s'ha recordat de mi.
He tingut la sort que el camí passava pràcticament pel davant de l'estació. Les primeres passes les he fet entre la via del tren i el riu Sàrria. El dia, molt solejat, sense cap núvol. Encara que feia uns quants dies que no plovia, hi havia trossos que encara estaven plens d'aigua.
Poc després de sortir de Sàrria, he fotografiat un roure centenari, molt gran.
Ha sigut divertit que en una d'aquestes minúscules aldees gallegues, de cop i volta ha girat per un carrer una vaca que anava sola i, al veure'm, s'ha aturat com si intentés recordar si m'havia vist alguna vegada. Després ha seguit el seu camí, es a dir, la vaca ha fet el mateix que hagués fet qualsevol persona que m'hagués descobert de cop i volta.
En un moment donat, a la població de Brea, m'he trobat amb un senyor que, molt amablement, m'ha ofert segellar la credencial, però l'he dit que no, perquè em queden pocs llocs buits per segellar. Però es que, a més, no m'agrada aturar-me. M'estimo més anar fent, fins arribar a la meva destinació. Espero que no li sabés greu aquesta negativa. Reconec que, de vegades, no soc massa simpàtic.

Després de trobar-me amb aquest home, he saludat al Francisco, un noi de Madrid que comença avui el camí, des de Sàrria. Quan me l'he trobat, el noi estava fent estiraments. Després de comprovar que no li passava res, he seguit al meu ritme.
En aquesta jornada, he passat sed. No m'he volgut portar de casa les dues ampolles, per evitar pesos, però no m'he recorda't de comprar aigua a l'estació. Sort que en un parell d'ocasions, he trobat fonts.
Sobre les 15,00, he arribat a Portomarín. Abans d'entrar-hi, es travessa el riu Miño per un llarg pont. En aquest lloc es forma l'embassament de Belesar.
L'actual població de Portomarín, es un poble nou, ja que l'original està submergit en les aigües de l'embassament.
El primer que he fet ha sigut anar a dinar un plat combinat. Dinant, he tingut molt de fred, perquè aquesta roba que porto em fa suar molt i se'm mulla la roba interior. Noto fred a l'esquena.
El dinar l'he tingut entretingut, ja que la dona que m'ha atès, m'ha explicat una bona part de la seva vida; que el seu marit va comprar maquinària valorada en 11 milions de pessetes i que al cap de poc es va morir, i que va tenir que pagar-ho ella, que te dues filles, una d'elles ajuntada amb un home, però que l'ha deixat, perquè la filla entén que ha de cuidar la mare i l'home no, i que ara, separada, no li passa la pensió per la filla que tenen, que un altre filla treballa a Sàrria i que potser es comprarà un pis allà perquè, clar, amb aquests freds i aquestes gelades, es perillós posar-se a la carretera a les 04,30 del mati. Finalment, m'ha dit que ella ha tingut dos infarts. L'he demanat que es cuidi, i he marxat cap a l'hotel.
L'hotel es diu POUSADA PORTOMARIN, i abans era un parador nacional. Molt bon hotel. El més curiós de tot, es que jo era l'únic hoste en tot l'hotel!!.
A mitja tarda he sortit a donar una volta pel poble, però res, 20 minuts, perquè feia fred. He sopat allà mateix. El segon plat m'ha agradat molt. Es tractava de remenat de bolets i gules. Molt bo.
Amb la calefacció que tenia, he pogut assecar les peces de roba que estaven mig mullades de suor. Al menys, ja que aquest hotel es car, serveix per assecar la roba.
Sortint de Sàrria m'he trobat amb aquest gegant