06-01-2005
ETAPA SANTO DOMINGO DE LA CALZADA – BELORADO 23 KM
Ens hem d'espartat, l'Elvira i jo, a les 07 del matí. Després de preparar les motxilles, només amb menjar i beguda, el reste de l'equipatge l'hem portat al cotxe, al maleter. Després, hem tingut la sort de trobar un bar obert (07,30 del matí) i ens hem menjat un bon tros de truita de tonyina i dos tallats. Ha sigut divertit quan, en el moment de disposar-nos a pagar, moment que ha coincidit amb un altre noi que també volia pagar la seva consumició, al veure els nostres pals de caminar, de seguida ens ha catalogat com a pelegrins i, molt amablement, ens ha deixat passar per ser els primers en pagar.
I es que en aquest camí de Santiago, he observat que la gent, normalment, es molt amable amb els pelegrins.
Sobre les 08,10, he agafat el cotxe, tal i com havíem planificat, i m'he dirigit cap a Belorado, a deixar-lo. Pel camí, l'he enviat un missatge a l'Elvira, expressant-li la meva estimació.
Al arribar a aquest poble, mentre buscava l'hotel Belorado, n'he trobat un altre, que em donava sensació de nou. Era l'hotel Xacobeo. Després de demanar el número de telèfon a informació, els he trucat per informar-me del preu. Com que m'ha semblat molt be (m'han dit un preu molt semblant del que vaig pagar a Sto. Domingo), he reservat allà. He pensat que segur que a l'Elvira li agrada més aquest hotel que l'altre que, quan l'he vist, la veritat es que m'ha semblat bastant dolent. Després de l'experiència de l'hotel a Sto. Domingo, valia la pena assegurar-se que el següent estaria en millors condicions. Sent un hotel nou, amb el bany dintre de l'habitació, televisió, etc.,el preu m'ha semblat molt be.
A les 09,00 en punt del matí, m'ha recollit el taxista, a les portes de l'hotel Belorado, com havíem quedat, i m'ha portat fins a Sto .Domingo, on m'esperava la família.
El taxista, un home molt amable, m'ha ofert els seus serveis per aquests dies, per si el necessito un altre cop. Es diu Àngel.
Quan he arribat a Sto. Domingo, com que l'Elvira ja ho tenia tot preparat, ens hem posat en marxa de seguida. En un principi, jo volia esperar-me fins les 10,00 del mati, per poder visitar la catedral, però després he rectificar i he decidit començar la caminada lo abans possible, ja que portem al Gerard i el més probable es que es cansi i protesti, i, si passa això, quan més a la vora de Belorado estiguem, millor.
A les 09,35, hem començat la caminada.
El primer poble que ens hem trobat, es diu Grañón, el qual es, també, l'últim poble de la Rioja.
Hem arribat sobre les 11,00, però com que els bars encara estaven tancats, hem tingut que menjar-nos els entrepans als bancs de la plaça del poble, davant l'església. De fet, un senyor del poble ens ha indicat un bar que, segons ell, ja hauria d'estar obert a aquella hora. Ens ha acompanyat fins el local, i fins i tot ha cridat l'amo, però aquest, quan ha sortit, ens ha dit que encara estava tancat. Veus, aquest home, tot i veure'ns pelegrins, no s'ha mostrat massa amable.
Mentre ens acabàvem els entrepans asseguts als banc de la plaça, hem vist que obrien un bar, on hem anat després de menjar, a prendre'ns uns tallats. A l'Elvira li ha agradat la netedat d'aquest bar. Ella ho deia perquè ha vist els banys en molt bon estat de neteja. Jo li dono la raó perquè mentre ella estava als banys, l'amo estava intentant netejar la taca al terra, feta per una ampolla de KAS, que s'havia caigut el dia anterior. Em deia que aquella era la quarta vegada que netejava el terra, o sigui que sí que deuria ésser un home net. El que no m'ha agradat, en canvi, ha sigut la forma en que ens ha dit que encara ens faltaven 17 quilòmetres per arribar a Belorado. Era com si no ens veiés capaços d'arribar-hi. Es pensava que havíem fet una excursió des de Sto. Domingo, i que ara tornàvem. Il·lús!
Pel camí, ens hem trobat un veritable pelegrí. Es tracta d'un home, amb una motxilla molt carregada, que, per cert, portava els mitjons bruts penjats a l'aire, com si pretengués que es ventilessin, bastant brut i que, a més, viatjava amb un gos, al qual li havia penjat un mocador al coll. Seria estranger, perquè l'he saludat i no m'ha contestat. Per l'aspecte, i pel gos, m'ha semblat veure en ell, el pelegrí del llibre de la M. Dolors.
Després hem arribat al primer poble de Castella i Lleó, Redecilla del Camino, on hem omplert les cantimplores d'aigua. El Gerard, s'estava queixant de mal de peus, i es que s'ha posat a caminar amb les botes velles, i crec que ja li venen petites. No s'ha volgut posar les noves, perquè quan vam fer la caminada de Ripoll, com que eren noves, li van provocar dolor als peus. En aquell poble, ens hem fet una foto els tres, utilitzant el sistema automàtic de la màquina.
Més tard hem arribat a un poble que es diu Viloria de Rioja, on hi ha una indicació que diu que es bressol de Sto. Domingo. El que no se, i no vam preguntar, es si existeix l'indici d'en quin lloc es pensa que va néixer. Es a dir, si se sap que Santo Domingo va néixer allà, potser també saben en quin lloc.
En aquest punt, vam coincidir amb una parella de ciclistes. El noi portava una mena de caixa adossada a la seva bicicleta per la part del darrera, on portaven els equipatges. En una cruïlla ens hem saludat, ja que ells estaven aturats, traient el fang de la roda del darrera.
A partir d'aquesta població, l'Elvira també s'ha trobat malament, perquè està refredada i li feia mal el pit. Quan hem arribat al darrer poble abans de Belorado, Villamayor, l'Elvira ja no ha tingut forces per seguir. Faltaven encara 6 quilòmetres per arribar, però en el seu estat, eren molts, així que hem decidit que ella i el Gerard es quedarien allà, mentre que jo seguiria sol fins a Belorado, on tenia el cotxe.
En aquesta etapa, doncs, l'Elvira i el Gerard han fet 18 quilòmetres, lo qual està molt be.
Com que aquest darrer tram l'he fet sol, he pogut accelerar el pas, de manera que en tres quarts d'hora, he arribat fins on tenia el cotxe. Més o menys, he fet una mitjana d'uns sis quilòmetres per hora.
Tot seguit, l'he agafat i els he anat a recollir. Es curiós això de les distàncies; el que amb cotxe fas en menys de cinc minuts, caminant, al meu pas, son quaranta cinc.
Aquesta primera etapa ha sigut molt lenta, perquè, i això s'ha d'entendre, el Gerard es cansa de seguida. A més, aquesta vegada, amb la raó de que li feien mal els peus per les botes que portava.
En tot cas, fer el Camí de Santiago, no es una cursa, o sigui que s'ha de fer al ritme necessari, sense pressa, sense necessitat de batre cap record.
L'hotel Xacobeo, una passada. Es nou, de l'any passat. Els mobles encara fan olor de nou, tenim el bany dintre de la nostre habitació, amb un potent xorro d'aigua, i hi ha calefacció que funciona molt be. Ens ha agradat tant, que hem decidit quedar-nos aquí tots els dies, fent-lo “camp base”.
Després de deixar les coses a l'habitació, hem baixat a la cafeteria, a menjar alguna cosa per enganyar l'estomac, ja que, aquest hotel no te restaurant. A més, tampoc teníem gana, ja que feia poc que havíem menjat els entrepans.
Després, ens hem dutxat. Ja en teníem ganes ja que a l'hotel d'ahir, estava massa brut i no vam gosar fer-ho.
Sobre les 18,00, hem anat a passejar, fent una mica de temps, fins anar a la missa a l'església de Sant Pere, on m'han segellat la credencial. Be, de fet, la credencial m'he l'ha segellat el mossèn, però a casa seva, es a dir, després de la missa, l'he acompanyat fins casa seva, perquè em segellés la credencial. Després, quan he tornat a l'església a recollir a l'Elvira i al Gerard, que s'havien quedat allà observant el pessebre, he vist que hi havia el pelegrí del gos i un altre, esperant el mossèn per segellar, o sigui que haurà tingut que tornar a casa. El que no entenc es que no tingui segell a l'església. En aquesta missa, hem animat al Gerard a combregar i també ho hem fet nosaltres.
Després de la missa, hem tornat a l'hotel per recollir la càmera de filmar, perquè volia gravar la plaça i, seguidament, hem anat a sopar. Aquesta ha sigut la segona sorpresa agradable del dia, (la primera, l'hotel). Primer, per la qualitat del menjar, tot molt bo. Jo m'he menjat un “cocido”, que, com vulgarment es diu, faria aixecar un difunt. Molt fort i molt bo. De segon, he demanat un entrecot. L'Elvira, de primer, un “revoltillo” de gambes i ous ferrats amb patates fregides de segon. El Gerard, espagueti i costelles de xai.
Quilometratge d'avui: 22 quilòmetres.