09-12-2006
SAMOS – SÀRRIA, 12 quilòmetres
va matinar plovent. Jo volia sortir el més aviat possible, perquè aquell mati, a les 09,47, arribaven l'Elvira i el Gerard a Sàrria, però l'amo de l'hotel no va baixar a obrir fins les 08,00 del mati, per lo que vaig haver d'esperar-lo una mica.
Després d'esmorzar, i ben preparat contra la pluja, vaig iniciar la ruta del dia, que m'havia de portar a Sàrria.
La veritat es que vaig tenir sort, perquè quasi tot el camí era de baixada. Això si, aquest cop no vaig sortir per res de la carretera, a part que plovia, i de vegades, bastant fort.
El descens que estava fent, juntament amb les ganes d'arribar per rebre a l'Elvira i al Gerard a peu d'andana a l'estació de Sàrria, fins i tot va provocar de, a estones, baixés corrents a pas lleuger. Mira si vaig anar ràpid, que sortia de Samos a les 08,10 i arribava al cartell on s'indicava que entrava a Sàrria, a les 09,50, es a dir, una hora i quaranta minuts per fer 12 quilòmetres, lo que realment es una molt bona dada. Exactament, significa anar a 8,50 quilòmetres per hora.
On vaig tenir mala sort, fou en la localització de l'estació, ja que es troba justament a l'altre punta del poble, al final d'un llarg carrer de més d'un quilòmetre de llarg.
Finalment, però, vaig arribar-hi, i de seguida van sortir l'Elvira i el Gerard a rebre'm, amb molta alegria per part de tots.
Després d'agafar forces al mateix bar de l'estació, vam dirigir-nos cap a l'hotel que havia reservat l'Elvira, l'hotel Sàrria, un bon hotel.
A l'habitació vaig dutxar-me, mentre l'Elvira assecava la roba.
Quan va arribar l'hora de dinar, vam cridar un taxi, perquè ens portés a Samos, ja que vaig voler portar-los a dinar al restaurant de l'hotel Veiga, ja que vaig quedar molt content.
Aquella tarda feia mal temps, amb fred i pluja, però després de dinar, encara vam fer un cafè a un bar, per fer temps fins l'hora que obrissin el monestir (mosteiro en gallec).
El Monestir de Samos es molt bonic. Una guia ens el va ensenyar. Aquest monestir es va construir al segle VI. A principis del segle XIX, es constitueix com a monestir de l'ordre dels benedictins. A l'any 1951, va patir un greu incendi que va destruir bona part dels arxius i de la seva biblioteca. Vam passar per uns murals, pintats per diferents pintors, on s'explica la vida de Sant Benet, monjo italià, fundador de la ordre. Aquests monjos, porten una sotana negra. Un capellà, el mateix que em va vendre les entrades, em va segellar un paper per grapar-lo a la credencial.
Després d'aquesta visita, vam demanar un taxi, perquè ens portés de nou cap a Sàrria.
A l'hora de sopar, vam voltar una mica, fins que unes senyores ens van indicar un bon restaurant. Es diu restaurant Roma, el qual pertany a l'hotel del mateix nom, a Sàrria. Realment, vam quedar molt contents d'aquest restaurant, de cuina bastant sofisticada i gens car, per la qualitat del menjar que ens van servir