01-05-2004
Tal i com m'havia comunicat el revisor, el tren arribà amb quasi una hora de retard a LOGROÑO. M'estic a l'estació, i com que m'entre gana, em menjo l'entrepà que m'ha preparat l'Elvira, afegint-li el pernil del Jordi. També menjo una taronja.
A l'estació només estem un captaire i jo. Ell s'estira damunt un banc, a dormir.
Per passar l'estona, esperant que obrin la cafeteria, em connecto a Internet en una màquina que hi ha a l'estació. La connexió em costa 1 euro, i em va be per comprovar si tinc algun missatge al correu electrònic.
Finalment, a les 06,00 h., obren la cafeteria. Em prenc un tallat i em poso en camí, direcció a l'alberg, per segellar la credencial.
Arribo al alberg, però està tancat. Només puc entrar, aprofitant que surten pelegrins. Per primera vegada veig com es un alberg en plena capacitat de gent. Aquest, te dos pisos. Al primer, hi ha els dormitoris de les dones i el seu servei. Al de dalt, el dels homes. Tots, deixen les botes a l'entrada, per evitar, lògicament, que aquell dolç aroma que desprenen, perfumi els dormitoris.
He entrat al menjador – cuina, on els peregrins s'estaven preparant el seu esmorzar, o menjant-lo a la taula.
A la part de baix, estaven els estenedors de la roba que prèviament havien rentat. També abaix, estaven els aparcaments de les bicicletes.
No hi havia massa imatges religioses.
Busco algú que em segelli la credencial, però no el trobo, així que desisteixo i me'n vaig. Com que ja vaig segellar el dia 11 d'Abril, quan vaig arribar a la ciutat, a la casa de Felisa, no passa res per no fer-ho avui. En realitat, no cal. Hi ha que vigilar de no passar-se en segellar massa la credencial, no sigui que després em falti lloc.
La sortida de LOGROÑO, com la de totes les ciutats grans, dic grans per diferenciar-les dels pobles, es fa pesada, perquè es camina sobre asfalt, hi ha cotxes per tot arreu, etc. A més, aquí, encara es pitjor, perquè vinc des de l'estació del tren, des de l'altre punta de la ciutat.
Era curiós quan anava seguint les fletxes, que entre mi em deia, “mira, brillen tant, les senyals, que sembla que les hagin pintat ara mateix”. I dic curiós perquè al cap d'una estona, m'he trobat amb un home que les anava pintant. O sigui, que clar que les veia brillants que semblava que les acabaven de pintar. !Es que les acabaven de pintar¡¡. No puc fer-ne més, soc un despistat empedernit.
Només sortir de LOGROÑO, s'arriba al Parc de la Grajera, un lloc molt bonic, on les famílies poden anar a menjar i passar el dia. Es el que aquí diríem “berenadors”. Hi ha un pantà molt gran, on la gent pot pescar tranquil·lament. Després de deixar el parc, es puja al turó del mateix nom, des d'on es pot veure una gran vista de la ciutat que hem deixat enrere.
Mentre camino, penso que em trobo cansat. Segurament es degut al ritme de caminades d'aquests dies, entre les jornades de Setmana Santa i la sortida a Montserrat de la setmana anterior. Tinc por, també, a que em surtin butllofes als peus, perquè noto “alguna cosa”.
Abans de començar aquesta sortida, pensava en la possibilitat de fer tota la tirada de cop, des de LOGROÑO, fins a Sto. Domingo de la Calzada, de 50 qm., perquè d'aquesta manera, el diumenge no hauria de caminar, i tindria més temps per descansar. Però com que no vaig trobar un hostal digne (només una pensió que ja per telèfon m'avisaren que no hi havia bany a l'habitació), i a més, em trobava cada cop més cansat, he abandonat la idea de fer-la tota seguida, i segueixo amb l'original pla, que es fer avui Logroño– Nájera, i deixar per l'endemà seguir fins a Sto. Domingo.
A més, el meu cansament d'avui, es devia, també, al fet d'haver passat tota la nit despert, amb el nen que plorava, la llum del vago, la calor, etc.
Al cap de 13 qm., sobre les 09,15 h., arribo al poble de Navarrete, on m'aturo a un bar a esmorzar (esmorzar un altre cop, després d'haver-ho fet a l'estació). Demano un suc de taronja, un cafè amb llet i unes pastes que tenien molt bona pinta. Tant, que repeteixo pastes i no només això; li compro a la senyora totes les pastes que li queden a la bossa. Es que estaven realment bones.
Aquell esmorzar, la veritat es que em revitalitza molt. Sembla mentida el que fa alimentar-se be. Amb això de caminar, d'esforç físic en general, es imprescindible cuidar-se, no passar ni gana ni sed.
Ben alimentat, segueixo el camí, amb molt bon humor i ganes de continuar. Arriba un moment en que a la meva mà dreta, hi ha un enreixat, que separa el camí pràcticament de la carretera i me'n dono compte que comencen a haver-hi creus. Creus fetes pels pelegrins, creuant dos branques d'arbres, la llarga vertical, la curta horitzontal, posades entre les reixes, de manera que la mateixa reixa permet que les creus es fixin amb seguretat. Arriba un moment en que l'espectacle es fa impressionant. Allò deu haver començat un dia, quan un pelegrí, potser descansant, li va donar per posar una creu i mira, després n'hi ha a centenars.
En un lloc que m'ha semblat adient, he posat la meva. Tant de bo aguanti molt de temps, allà.!
La segona cosa semblant a aquesta, es fa amb pedres. Es normal que per indicar una direcció, es faci com una pila amb dues o tres pedres, o roques, que indiquin una senyal. El que passa, i sobretot en aquesta part del camí, que aquesta acció de fer piletes amb pedres de diferent mida, la més gran a sota, la més petita a dalt, també es fa a gran escala. Com en el cas de les creus, després que algú va fer la seva pila, els altres l'imitaren, i ara, hi ha una part d'aquest camí, totalment delimitat en piles de pedres, tant a la dreta com a l'esquerra.
També aquí, vaig fer la meva pròpia pila i tant de bo també duri molt de temps.
Finalment, sobre les 13,30 h., he arribat a Nájera.
El camí, a banda del tros per on he passat, del parc de la Grajera, no m'ha agradat, perquè gran part d'ell, passa molt a la vora de la carretera. Aquesta quasi no la trepitgem, però passem tant a la vora, que el soroll dels cotxes i els camions, molesta de veritat. A més, no travesses boscos, tot son vinyes, i clar, en aquesta època, no hi ni fulles, només el tronc desgarbat i fantasmagòric del cep. Be, tot no seran grans boscos i altes muntanyes.
Abans d'arribar a Nájera, he xerrat una estona amb un ramader que conduïa 517 ovelles. M'ha explicat que ha d'anar amb compte de no perdre'n cap, ja que, li ha passat alguna vegada, pot passar que alguna ovella es quedi encallada en mig de matolls, o del fang quan el terra esta molt tou a causa de la pluja.
El primer que he fet al arribar a Nájera, ha sigut anar a l'hotel. He deixat la motxilla, m'he donat una dutxa fantàstica, i he baixat a dinar, al menjador del mateix hotel. He dinat pastís de peix amb gambes i bacallà arrebossat. El vi de la casa, com que estem a La Rioja, molt bo.
Després de dinar, m'he estirat una bona estona al llit i m'he dormit. Sobre les 16,30 h. m'he aixecat i m'he anat a fer un volt.
Primer, he entrat a l'església de la Santa Creu, on, per cert, estaven celebrant un bateig. Al acabar, m'he dirigit al capellà a que em segelli la credencial. M'ha regalat un rosari del peregrí. He posat 3 euros de donació.
Quan he entrat al monestir de Sta. Maria de la Cabeza, he tingut la sort que acabava d'entrar un grup de 25 o 30 persones. L'he preguntat a la senyora que m'ha venut l'entrada si podia afegir-me. M'ha dit que, si ho feia, era sota la meva responsabilitat, que no era una guia del monestir.
Jo m'he afegit, pensant que, si em treuen, si no volen que estigui amb ells, doncs ja sortiré. Ningú m'ha dit res.
La visita ha estat be. Es curiós, aquesta costum que està desplegada per tot arreu, d'explicar que, segons les llegendes, les imatges de verges que es veneren a esglésies, monestirs i convents d'arreu del país, o al menys, moltes d'elles, s'han trobat dins de coves. Aquest es el cas, com sabem, de la Verge de Montserrat, la de Nostre Senyora de Queralt, patrona de Berga, o la de Nájera. Segons ens ha explicat la guia, un falcó perseguia un colom, quan aquest es va refugiar dins una cova. Quan el van anar a buscar, van veure que el falcó s'havia fet amic del colom, i que tots dos estaven al costat d'aquesta imatge. Aleshores, el rei D. Garcia, va fer construir aquest monestir.
En aquest monestir estan enterrats ell, la seva esposa i uns quants reis i infants més.
Al sortir del monestir, he passejat per la plaça, ja que avui inauguraven el mercat medieval, amb moltes parades de venda de productes artesans. N'hi havia una, de xurros, que desprenien un aroma boníssim.
A les 20,00 h., i seguint la meva costum en aquest viatge, he assistit a la missa, celebrada pel sacerdot que m'ha regalat el rosari del peregrí. Normalment, les homilies pastorals, son molt carques, clàssiques, conservadores, etc. però la d'aquest capellà m'ha agradat, tant, que ha faltat poc perquè l'aplaudís. Ha parlat del Bon Pastor, i s'ha queixat de la globalització, que porta, segons ha dit, a que el ric sigui més ric, i el pobre, més pobre. I això, a aquest capellà, no li agrada gens ni mica. També ha estat molt be quan ha dit, utilitzant un to de veu que l'implicava clarament, i hi posava tot el seu cor, que “quan més puja la borsa, més es trepitja algú”. Quan pronunciava aquesta última paraula, d'algú, ho feia amb força, amb fe. M'ha agradat també quan ens ha dit que teníem que ser generosos amb els més pobres, que quan ens morim, els diners no vindran amb nosaltres, es quedaran al banc. Dit això, li ha dit a un tal Rafa: verdad, Rafa?.
Podòmetre al vespre, 30,6 km.
El sopar també l'he fet al mateix hotel. He sopar croquetes casolanes, i costelles de corder.
Després de sopar, m'he estat una estona a la sala de la televisió, per veure la primera part del partir entre el R. Madrid i el Corunya, amb la gran satisfacció d'haver vist com el Madrid perdia.
l'hotel San Fernando, pertany a la cadena d'hotels San Millan