07-12-2006
AMBASMESTAS – ALTO DO POIO, 23 qm
Des del mateix moment en que he sortit de l'hotel, he tingut vent i pluja. Durant el mati, han sigut intermitents, però a partir del migdia, forta ventada i forta pluja.
Sort que des del primer moment, he comprovat com, de cop i volta, ha deixat de fer-me mal el peu. Tot i això, quan he passat per la població de Vega de Valcarce, he comprat una pomada en una farmàcia. Però ja dic, no l'he fet servir cap dia.
Després de passar Ruitelán, he arribat a LAS HERRERIAS, punt a partir del qual començava la pujada.
Ha sigut divertit que ja des de Vega, m'he anat trobant, contínuament, amb el repartidor del pa. Jo caminava, ell s'aturava en una casa per entregar el pa, jo el passava de llarg, després ell m'avançava, però més tard, irremeiablement, jo el tornava a passar. Al final, l'he dit que si volia, podíem fer el camí junts.
M'ha dit que “allà dalt”, fa molt mal temps.
Abans de sortir de LAS HERRERIAS, he begut aigua d'una font i he omplert l'ampolla que portava. M'agrada sempre portar aigua de sobres, per si de cas.
El trajecte LAS HERRERIAS – LA FABA, de molta pujada. Es poca distància, uns 2,3 quilòmetres, però ja dic, de molta pendent. Quan faltaven pocs metres per arribar a LA FABA, he obviat seguir per la carretera, i he pres una decisió equivocada. Perquè, quan arribes a LA FABA, la pujada fins a O CEBREIRO es pot fer per dos camins; seguint la mateixa carretera que et porta des de Las Herrerías, on hi ha una senyal que t'indica que falten 6,0 QM fins a O Cebreiro, o entrar a La Faba, que es per on he anat. Si hagués seguit per la carretera, no hagués tingut que pujar per un camí molt difícil, d'una pendent extraordinària, i que en dies com el d'avui, amb molta pluja, fa que es transformi amb una mena de riu molt cabalós. Al menys per la carretera no hagués posat els peus dins de sots plens d'aigua. En qualsevol cas, la via per on he pujat, es l'escollida per els excursionistes, ja que a La Faba, un grup que hi havia arribat en un autocar, ha començat la seva pròpia excursió, fins al cim. Allà, l'autocar els tornava a esperar per marxar. Aquesta gent, fresca i sense motxilla, m'ha avançat durant la pujada.
De totes maneres, tots els mals es passen, quan, caminant pel camí, et trobes amb la senyal de pedra, que t'indica que acabes d'entrar en terres gallegues. La veritat es que es una gran emoció. Com també ho es seguidament, en el moment que trobes les primeres edificacions de O Cebreiro. Els hostals, el Santuari de Sta. Maria de O Cebreiro, les palloses, etc. les palloses son com unes cases, amb els sostres de palla, molt típiques de la zona.
Només d'arribar a O Cebreiro, he entrat al Santuari a segellar la credencial. Seguidament, i abans de continuar el meu camí, m'he pres un caldo gallec al hostal, molt bo.
Després de prendre'm el caldo, he continuat la marxa cap el meu destí d'avui, el Alto do Poio. Gran part d'aquest tros de camí es fa per la carretera, fins que falten un parell de quilòmetres, que quan s'entra en un camí que travessa un petit poblat. Ha sigut en aquesta segona part, mentre caminava per la carretera, que per culpa del vent, se'm ha trencat el paraigües, per lo que he tingut que fer la resta de la caminada sota una pluja intensa. Pensava que l'equip que portava posat, de pantaló i jaqueta per muntanya, seria suficient perquè no m'entrés aigua dins la roba, però quina ha sigut la meva sorpresa, quan al arribar al hostal, he pogut comprovar que tenia tota la roba mullada, la que portava posada i la de la motxilla.
Al hostal, fred i vell, així que he arribat, m'he pres un bany d'aigua ben calenta, per tal de tornar al meu cos a una temperatura normal, ja que al estar totalment mullat, estava també molt fred, i podria agafar algun refredat que m'impedís continuar.
Després del bany, m'he ficat una bona estona al llit, per agafar calor.
L'habitació no m'ha agradat gens. Pel fred, per la roba del llit vella, perquè no tenia televisió. Jo sempre dic que una cosa es fer el camí, caminar, i l'altre “després de”, en el sentit que m'agrada trobar-me amb un mínim de comoditat. A mitja tarda, he baixat al bar, seguint una indicació de l'Elvira, per demanar que em deixessin l'assecador del cabell, per assecar la roba. Al menys la roba de caminar, l'he pogut assecar prou be. També, com tenien la llar de foc encesa, he baixat les botes i uns jerseis, per tal d'escalfar-los i assecar-los el màxim possible.
Palloza típica, a O Cebreiro
Jo era l'únic client d'aquest hostal. Per sopar m'han fet un plat d'entremesos i uns ous ferrats amb cansalada.