09/04/2004
ara son les 07,30 h., i ja estic escrivint. Aquesta nit no he dormint massa be, no se si pels dos tallats que em vaig prendre desprès de sopar (eren sense cafeïna), o pel soroll que ha fet l'aparell d'aire condicionat, ja que en aquesta habitació, la calefacció, en lloc de tenir-la pels radiadors, utilitzen equips d'aire.
M'he posat molt content pel preu de l'habitació, perquè ja estava acostumat a pagar 40 euros per nit (Roncesvalles, Larrasoaña, Puente la Reina,). Menys mal que la gran incomoditat de la llunyania respecte al centre, s'ha compensat pel preu. Això m'ajudarà a rebaixar la mitjana de les despeses.
Avui ha matinat molt núvol. Quan he guardat les coses a la motxilla, ja he posat l'impermeable a dalt de tot, per si m'era necessari.
De fet, només sortir de l'hotel, ja he hagut d'aturar-me un moment, per posar-me el pantaló impermeable, peça de roba que no m'agrada, perquè sí, no et mulles a causa de la pluja, però per la seva impermeabilitat, tampoc deixa transpirar, per lo que tota la roba que portes a sota (pantalons), queden xops de suor. No saps què es pitjor.
També es emprenyador que, i m'ha passat més d'una vegada, que quan m'aturo a posar-me roba d'abric, o de pluja, aleshores deixa de fer fred, o de ploure.
Després de fer els primers 2 quilòmetres que no surten a les estadístiques del camí (els que hi ha des de el centre, fins l'hotel), m'he posat en marxa. Molt aviat, a Ayegui, m'he trobat amb una cruïlla, que em portava, o al monestir de Irache, a l'esquerra, o a Azqueta, a la dreta. Com que he vist que totes dues tenien la identificació del camí, he optat pel monestir, perquè, al cap i a la fi, només hi havia quatre cents mts.
A les mateixes portes del monestir, hi ha també les instal·lacions de les bodegues Irache, amb una molt famosa font amb dues aixetes; la de la dreta, treu aigua, la de l'esquerra, vi. M'he fet una fotografia commemorativa. Un cartell diu que beguis la que vulguis, però que no te'n emportis.
Un noi de Madrid que després vaig fer amistat, el Julián, com que la màquina de les begudes se li va menjar una moneda sense donar-li el refresc corresponent, es va cobrar aquesta mancança, omplint una petita ampolla d'aigua, amb aquell vi. Jo, li vaig fer costat.
Seguidament, i fins arribar a la següent població d'Azqueta, hem travessat un preciós bosc de pins, molt dens d'arbres, preciós. Hi ha que estar aquí per arribar a calibrar la bellesa d'aquests llocs.
També ens ha plogut una bona estona.
Ha arribat un moment, però, que dubtava si no m'havia equivocat de camí, perquè no veia a ningú, i m'estranyava, perquè cada dia estava envoltat de gent. Jo estava convençut que anava be, perquè veia les senyals del camí, o sigui que no hi havia pèrdua possible, però se'm feia rar. Fins i tot he pensat que, com que he sortit una mica tard, potser tothom m'havia passat, però clar, això no podia ésser.
Finalment, he descobert que molta gent, en lloc de seguir pel bosc, després del monestir, han tornat per on havíem arribat, per això no els veia.
El mati ha sigut plujós i fred.
Poc abans d'arribar a Los Arcos, m'he tornat a trobar amb la mestra de Reus. Caminava al costat del José, un noi de Madrid, que caminava malament, perquè li havien sortit butllofes. S'havia tret les botes i caminava amb sabatilles esportives. Així que l'he vist, l'he dit que el que li ha passat era que el calçat era massa nou. Per fer un camí llarg, s'ha d'anar preparat. Ell no ho estava. Ens ha explicat que com que tenia temps, feia el camí sencer. No se a què es dedica, però ens ha dit varies vegades que tenia temps de sobra i que mira, de sobte, ha decidit fer el camí.
No m'ha agradat una cosa que ha fet la Marivi, la mestre, que m'ha agafat un dels meus pals, després d'interessar-se per comprovar com es caminava amb dos pals, però, acte seguit, li ha donat al José. A mi no m'hagués importat deixar-li un dels meus pals, sempre i quan a ell li anés be, però com que he vist que, més que altre cosa, li feia nosa, he optat per dir-los que volia seguir sol, que no podia seguir a un pas tan curt. Com que el José estava be, no em necessitaven, i m'ha tornat el pal de seguida, i me'n he anat.
El tros abans de Los Arcos, es molt pesat, perquè es un tros de 12 quilòmetres en que pràcticament no hi ha res, ni cases ni res, molt avorrit.
Sobre les 14,00 h. he arribat a Los Arcos. Tenia gana. He tingut sort que l'hotel tenia un bon menjador i he pogut reservar una taula, per dinar. Abans que res, lògicament, he anat a l'habitació a dutxar-me i a escampar les coses pel terra, per evitar que la roba s'arrugués més del compte.
Després de dinar, he anat a fer un tomb. El primer que he fet, ha sigut anar fins l'alberg, a segellar la credencial. Com que no hi havia ningú a la recepció, jo mateix m'ho he fet, i aleshores ha vingut la hospitalària, enfadada, dient-me que allò era trampa. “Trampa?, l'he preguntat. Jo no sabia que tu, que estaves jugant aquí fora, eres la hospitalària.”. A més, es que a Estella, ho tenen preparat perquè els mateixos pelegrins ens segellem nosaltres mateixos la credencial. També podrien igualar la normativa, no?.
El pitjor d'anar sol, es quan arribes al final de l'etapa del dia, que comences a avorrir-te. Imagino que quan viatgen diverses persones, el temps passa de forma més entretinguda, però anant sol, quan deixes de caminar, si no hi ha massa per veure, comences a no saber què fer. I clar, aquests pobles petits, tenen poca cosa a veure.
A Los Arcos, hi ha l'església de Santa Maria, molt bonica, i uns arcs, antigues entrades al poble. De la seva muralla medival, només es conserven El Portal del Estanco i el Portal de Castilla, que era la porta per on sortien els pelegrins en direcció a Santiago.
En temps medievals, aquests pobles estaven envoltats de muralles, amb unes quantes entrades.
A l'església de Santa Maria, com en tots aquests dies de Setmana Santa, he assistit a la missa corresponent. M'ha cridat l'atenció la gran quantitat de gent que hi havia. També, quan tots els assistents, jo inclòs, hem desfilat per anar fins l'altar, on hi havia un gran Jesucrist crucificat, per donar-li un petó, uns al genoll, altres als peus. No havia participat mai en una cerimònia semblant.
Al final de la missa, el sacerdot, José Miguel, ha fet una benedicció dels peregrins, molt semblant a la que ens van fer a Roncesvalles.
Mira, com pots veure al llegir aquestes notes, en aquests dies he assistit a missa cada dia. No es que jo sigui religiós, perquè en aquest sentit de l'església, no hi entro. Crec en Deu, amb Jesucrist, però desconfio dels qui tenen el poder, per exemple, de fer que aquest mon sigui millor, i no fan res per aconseguir-ho. Per exemple, mai creuré en lo mateix que creguin el Bush i l'Aznar, es que es impossible. I ells van a missa cada día.
Però si crec que Jesús va existir i que va morir a la creu. No se si era fill de Deu, o un il·luminat, però era un home bo, que no hagués anat mai a la guerra. Amb aquesta classe de gent, sí que hi crec. I si es fill de Deu, millor.
En qualsevol cas, l'important es respectar les creences de les persones.
En aquests dies, a les esglésies he vist dues coses que no havia vist mai; una, la que acabo d'explicar, que tots els assistents a la cerimònia, hem anat a besar la figura de Jesús. L'altre, a Puente la Reina, quan els capellans es van desplegar pels voltants de l'església i quasi tothom es va dirigir a ells, per confessar-se.
Després de sopar al mateix restaurant de l'hotel, he anat a veure la processó. Porto tota la setmana santa que vull veure alguna processó, i avui que n'hi ha una, quasi m'ha coincidit amb l'hora de sopar, a part que feia fred al carrer. Només he vist un petit moment.
Quan he tornat a l'hotel, m'he pegat un bany calent que feia anys no gaudia. Més tard, he parlat amb l'Elvira, i em confirma que no s'atreveix a venir conduint des de Barcelona.
Podòmetre al final del dia: 79 QM., des de PAMPLONA a Los Arcos.