06/04/2004
comença la segona etapa d'aquesta aventura. Des del dia que vaig tornar de PAMPLONA, el passat dia 28 de Març fins avui, la veritat es que he estat molt il·lusionat i impacient. Per exemple, potser he anat sis o set vegades al DECATHLON, a veure roba, perquè volia comprar-me'n per anar una mica més còmode. Sobretot, volia una parca, una peça que ella sola anés be contra la pluja, el vent i el fred. També volia comprar-me alguna samarreta i un polar. Es a dir, volia articles que em permetessin afrontar cinc o sis etapes, amb seguretat.
Com a la ocasió anterior, la meva estimada l'Elvira m'ha acompanyat fins l'estació de Viladecans. Avui s'ha quedat sola a casa, perquè jo faig aquest viatge, i el Jordi ha anat a Les Cases d'Alcanar. En aquests moments, estic escribint des d'el tren que, sortint de l'estació de Sants, te com a destinació final, Bilbao.
Es un tren llarg, com una mena d'exprés, aquells trens una mica antics. En realitat, son els trens que m'agraden, molt més que els Talgo, o els Ave, es a dir, m'agraden els trens típics. Això em be, amb tota seguretat, de quan era petit, que formava part d'un agrupament escolta. Anàvem a fer excursions, i anàvem, clar, amb tren. Recordo els moments a les estacions, de França, sobretot, o com quan patia, perquè el meu pare volia que no arribés tard a casa. Recordo com si fos ahir una excursió, no se a quina estació estava, que patia, perquè el tren arribava tard. Recordo un dia, ves a saber quan, que ja es feia fosc, veure arribar el tren, amb els tres llums a la part del davant de la màquina.
Recordo perfectament quan, els caps d'estació, deien, solemnement, aquella frase tan típica a les estacions... “tren tranvia, tal, que tiene parada en todas las estaciones i apeaderos...”.

I també recordo una baralla monumental, dins mateix de la estació de França, amb els fatxes de la OJE, la banda juvenil de la Falange. Quina ràbia ens tenien, aquells nens de Franco, sobretot a nosaltres, els escoltes catalans, que gossàvem portar l'escut de Catalunya brodat a la nostra camisa o a la motxilla.
D'aquella època, em be també la meva estimació per la muntanya. Encara ara em passa que, quan estic a la muntanya i veig un lloc pla, amb herba, penso entre mi: “aquí hi cap be una tenda de campanya”. Es una fixació meva des de fa més de trenta anys. M'imagino la tenda, els rega rots, els vents, etc. i això em be segur d'aquells temps al agrupament escolta Sant Felip Neri, perquè només en aquells anys vaig anar a la muntanya amb tenda de campanya.
Com a fet a destacar, esmentar que hi ha força vigilància a l'estació i a dintre mateix del tren, a càrrec de policia ben preparada, lògicament, com a conseqüència dels terribles atemptats a Madrid de fa unes setmanes.
A la meva cambreta del tren, érem sis passatgers, quatre nois i noies joves que anaven a Bilbao, una dona grossa que seia davant meu, i jo.
Mentre llegia un llibre sobre pelegrins que m'ha deixat la M. Dolors, m'ha trucat el Jordi, per dir-me que havien eliminat al R. Madrid de la copa d'Europa, cosa que m'ha alegrat.
El viatge fins a PAMPLONA fou entretingut. Aquells nois entraven i sortien de la meva cambreta. Després, aquella dona grossa va baixar a Lleida i la cambreta va quedar amb cinc passatgers. Els nois, a mida que passaven les hores, van anar calmant-se i van començar a posar-se de manera que poguessin dormir una mica. A l'estació de Saragossa, va pujar un matrimoni gran. Anaven a Hendaia, per agafar un tren que els portaria a Paris. Els hi vaig preguntar si no era millor anar fins Madrid, o Barcelona, a agafar els Talgo que fan aquest viatge, i em van dir que no, que d'aquesta manera, guanyaven unes hores.
Era un matrimoni molt amable. Fins i tot els sabia greu fer moure aquells nois, que s'estaven quedant adormits.
No se per quin motiu, en aquest tren nocturn no hi ha vagó bar. Només vaig poder comprar-me una ampolla d'aigua, a l'encarregat de vigilar les cambres, el “literero”, nom que no havia sentit mai. Aquest personatge, per lo vist, es treu un sobresou, perquè no crec que aquesta activitat, que segons com semblava clarament feta molt discretament, estigui avalada per la companyia Renfe.
Finalment, el tren ha arribat a l'hora prevista a PAMPLONA. Igual que el primer dia que vaig arribar, el passat 27 de Març, avui també hi havia vaga d'autobusos, per lo que he tingut que agafar un taxi que em portés fins el centre.
A la plaça del Castillo he arribat tant aviat, que els bars encara estaven tancats. Aquí, el taxista m'ha enganyat una mica, perquè l'he dit que em portés on hi hagués una cerveseria oberta, però allà on m'ha deixat, no n'hi havia cap.
Hauré estat al menys, 1,30 h., esperant que obrissin algun bar. Feia fred i plovisquejava una mica. Feia aquell xiri-miri típic del nord.
Per fi, sobre les 07,00 han obert el primer bar. Tenia tanta gana que m'he menjat dues pastes, un cafè amb llet i un suc de taronja.
Quant ja s'ha fet de dia, m'he preparat la roba i.... camí i manta!!!.