27/03/2004
Al mati, vaig haver d’esperar-me fins a les 08,30, que es l’hora que obren, per prendre’m un cafè i poder pagar el compte.
Per fer temps, vaig sortir fora, a admirar el lloc on em trobava. Tot estava nevat i feia bastant fred. Un ciclista, que tenia la seva dona i nena petita al hotel, em va preguntar si sabia on era el camí. Li vaig dir que m’havien aconsellat els de l'hostal, que els primers quilòmetres els fes per carretera, perquè el camí estava molt nevat i seria molt dificultós caminar entre tanta neu. A més, hi havia un altre possible problema, i era que, per culpa de tanta neu, no veiés les senyals.
Finalment, el ciclista, després d’acomiadar-se de la seva dona i d’emplaçar-la a trobar-se a Puente la Reina, va marxar per la carretera.
També li va dir a la dona que anés amb compte, que la nena no caigués per la finestra(?).
He de dir que en aquells moments, jo estava realment emocionat; ja estava preparat, ja estava vestit, amb els meus pals, la meva motxilla, la gorra, la bufanda, preparat per iniciar aquest camí de Santiago, tant especial i tant enigmàtic.
Potser l'únic que faltaria, per fer aquest camí en la seva totalitat, seria traspassar els Pirineus, entrar a França i anar fins un poble que es diu Sant Jean Pied de Port, que es on comença exactament aquest camí, però es que per arribar-hi, cal fer una volta molt gran, i la majoria de gent també comença aquí.
Després de pagar, vaig iniciar el meu camí a Santiago. El primer que vaig fer fou trobar la meva primera fletxa groga, la que un dia, em portarà fins a la porta de la catedral de Santiago, entrar al camí i comprovar exactament com estava. Realment, no es podia caminar, perquè potser hi havia 30 o 40 cm. de neu. Així que vaig girar cua, i vaig posar-me a l’esquerra de la carretera, per començar a caminar.
El primer que vaig veure, fou la Creu del Pelegrí.
He començat a les 08,35. ara son les 09,50 i m’he aturat a un poble que es diu Espinal, a esmorzar. Porto fets 6,4 km. el camí fins aquí ha sigut molt tranquil, fet per la carretera. (11,72 minuts x qm).

Això si, fa molt de fred, perquè està tot nevat. Abans que Espinal, hi ha un poble petit que es diu Bruguete.
La senyora del bar m’ha fet un entrepà de xistorra que estava boníssim. Per veure, l’he demanat cervesa sense alcohol, i n’he tingut que demanar un altre, perquè les ampolles son petites. Després, un tallat.
Després d’esmorzar i tornar-me a preparar be la roba per no passar fred, he seguit el meu camí. Al poc de sortir, he arribat fins al alt de Mezquiritz. Allà, a mà dreta, he vist que hi havia una entrada al camí, amb les seves fletxes grogues i l’estrella groga pintada sobre fons blau. He vist també que hi havia petjades d’entrada, i no de sortida, per lo que he pensat que algú havia entrat i que no havia tornat, o sigui, que possiblement es podia agafar. Així que, tot decidit, he abandonat la carretera i he seguit per el camí original.
Aquest camí, travessa un espectacular bosc. Es un gran espectacle estar tot sol enmig d’un bosc de pins, sense ningú més, i estar voltat de neu per tot arreu. En un moment donat, m’ha agafat una mena de por per si em podia perdre, ves a saber, però només ha sigut un moment. He gaudit esplèndidament del paisatge. Es d’aquells moments que t’agradaria viure més sovint.
Caminant pel bosc, travesses zones enreixades, delimitades perquè les vaques o el remat, no surtin de la seva zona. Es una obligació del caminant, obrir i tancar aquestes portes.
Després de quasi cinc qm., s’arriba a Biscarreta, i al cap de dos qm. més, a Linzoain.
A Linzoain he descansat en un banc que estava al mateix camí. Allà assegut, m’ha saludat una patrulla de la guàrdia civil, mentre jo m’estava menjant una taronja. Els he tornat la salutació. He pensat en ells i les seves famílies, ja que en aquestes terres, realment tenen el perill de ser atacats pels terroristes d'Eta.
Jo, que soc independentista català, estic en contra de l’ús de la violència i molt més en contra del terrorisme. Els membre d'Eta, son tots uns terroristes que haurien d’estar empresonats.
Em sorprenc de lo ben condicionat que està aquesta part del camí. Fora de llocs difícils, però que tenen la virtut d'ésser originals, al menys en aquests primers quilòmetres, el camí està molt ben parit, amb bancs per descansar, llums, etc.
Al sortir d’aquest poble, m’he trobat amb una família i ens em intercanviat fotografies. Ells no feien el camí, estaven fent turisme rural. Eren una mica, “pijos”. Al cap de tres qm, s’arriba a Erro, potser l’única dificultat del dia, ja que, després d’uns quants qm., de baixada, s’ha de tornar a assolir la mateixa altura que teníem a Roncesvalles, uns 950 mts., per lo que s’han de pujar uns 200 mts. La pujada, encara que emprenyadora, te, en canvi, una part molt positiva, perquè es travessen uns boscos plens de pins, grèvols, bedolls, roures, etc. Un cop dalt, es torna a travessar la carretera. Allà, hi ha un petit espai per poder descansar una mica, menjar, etc. Vaig menjar-me la última taronja que portava. Començava a tenir gana.
En aquest lloc, hi havia una parella que semblava que s’estaven barallant. El motiu de la discussió era per el camí que tenien que agafar; l'un volia anar per el camí, l'altre per la carretera. Van prendre el mateix que després vaig agafar jo, però ja no els vaig veure més.
Després, es passa per Zubiri, on menys mal que vaig trobar una font, perquè ja estava deshidratat de la set que tenia. Al cap de 5,5 qm., vaig arribar, per fi, a Larrasoaña. L’únic dolent d’aquest final d’etapa es que passes pel mig dels terrenys d’una fàbrica, molt agresta i lletja.
A les 15,00, després de fer 28 qm, he arribat, doncs, a Larrasoaña. La mitja ha sigut, comptant totes les aturades, de 13,75 minuts per quilòmetre.

Només d’arribar, un home a qui vaig preguntar per la direcció del hostal on tenia reservada habitació, em va dir que estava tancada fins les 17,00, que tancaven de 14,00 a 17,00
Entre mi vaig pensar que deu ni do, un hostal i tanca al migdia!. Tot i aquest avís, vaig acostar-me fins l’hostal, sobretot per comprovar que, efectivament, estava tancat. I ho estava.
Amb lo cansat que estava, només faltava no poder dutxar-me i veure aigua, amb la set que tenia. Sort que el propietari, quan em va veure, ja es va imaginar que era el pelegrí que li havia reservat una habitació, i em va obrir.
Ells estaven dinant. Em va acompanyar fins la meva habitació, em va indicar on era el bany, i se’n va tornar a seguir dinant. Li vaig comprar dues ampolles d’aigua.
L’habitació es molt senzilla, com si fos una habitació particular de qualsevol casa. No te ni el bany dintre, ja que aquest es troba fora, compartit amb els mateixos propietaris i altres clients.
El primer que he fet ha sigut treure totes les coses de la motxilla, per tenir-les a mà. Després he anat a dutxar-me. Com que no hi havia tovalloles netes al bany, he tornat a la meva habitació a veure si en trobava alguna dintre de l’armari. Efectivament, allà n’hi havia moltes, n’he agafat una i he anat a dutxar-me.
Estava clar que aquell era el bany de la família, perquè hi havia tota mena d’estris particulars, com raspalls de dents, colònies, xampús, gels, etc.
A mi m’era igual. Jo he agafat les meves coses i m’he pegat una dutxa llarga i relaxant.
He tingut un problema amb l’ampolla de gel que m’he emportat de Barcelona, i es que no se com es tanca. Finalment, quan l’endemà vaig preparar-me la motxilla, vaig deixar-la allà. millor, menys pes.
Després de la dutxa, i també per no molestar a la gent, perquè era la seva hora de descans, m’he estirat al llit i m’he dormit una hora. Aquest descans m’ha anat de conya.
Sobre les 18,00, m’he aixecat. Quan estava al bar, la senyora del propietari ha comentat que creia que no m’havia deixat tovallola. L’he dit que l’he agafat directament de l’armari, el que li ha semblat be. Seguidament, he agafat la màquina de fer fotos, i he anat a donar una volta, a conèixer el poble. Es un poble molt petit i no te pràcticament res per fotografiar. Només el pont i potser alguna portalada d’alguna casa. Molta gent, a la porta de casa seva, tenen gravat en pedra l’escut heràldic de la seva família.
Quan he arribat al mateix lloc per on he entrat al poble, encara estava allà l'home que m'havia indicat el camí del hostal. M'ha dit que en aquell poble, hi havia uns dos-cents habitants.
Era un inculte. Deia que això dels idiomes català, o basc, que no servien de res, que l'important era l'espanyol, que ens entenem tots. Be, un inculte, no; un cabró de merda.
A Larrasoaña destaca el pont, anomenat “pont dels bandits”, del segle XIV, ja que s'amagaven pels voltants per atacar i robar als pelegrins i viatgers que'l travessaven.

Després de fer la volta pel poble, he tornat al hostal, per prendre'm una cervesa, ja que no hi ha cap altre lloc per fer-ho.
L'amo de la pensió, ens ha proposat sopar massa aviat. Eren un quart i mig de vuit del vespre. Jo no volia sopar encara, però com que la resta de clients varen estar d'acord, no vaig tenir més remei que sopar a aquella hora "europea".
Per sopar, em van donar mongetes pintes, i llom amb tomàquet. Per postres, taronja, la qual vaig tallar a trossos i li vaig posar sucre pel damunt. Després, una menta amb poliol.
La veritat es que m'ha semblat una mica car, ja que pràcticament no hi havia res per escollir. Només ens van proposar dos plats pels primers i dos pels segons.
En general, aquesta pensió es molt més cara que la d'ahir, ja que al menys, la de Roncesvalles era més gran, tenia el bany a dins, el menjar era més bo, etc. en aquesta pensió, el preu de l'habitació eren 40 euros i et cobraven per habitació, no per persona, es a dir, a mi em va costar 40 euros dormir, i a una parella que també estaven allotjats, 40 entre els dos. Això, em penso jo, es un abús. En fi... no he fet aquest viatge per enfadar-me.
Durant el sopar, va entrar un home, un veí del poble, que ens el va fer prou amè, ja que ens va estar explicant les seves experiències de quan va fer el camí, el mes d'Octubre de l'any passat.
Ha sigut entretingut.