02-12-2005
Avui començo un altre etapa del Camí de Santiago, des de la població de Frómista, de la província de Palència, fins a la ciutat de León, amb una distància de 112 quilòmetres.
Des del dia anterior, tenia les coses de la motxilla preparades, però la feia i desfeia unes quantes vegades, amb la intenció de portar, només, el més imprescindible, ja que aquesta vegada no tindria el cotxe per anar deixant coses. Finalment, quan la vaig tenir tancada i preparada per marxar, pesava 9 quilos. Crec que el just perquè no em molestés a l'esquena.
l'Elvira i el Gerard, els meus estimats esposa i fill que sempre estan amb mi, m'han acompanyat fins a l'estació de Sants. Després de menjar-nos unes pastes, vam baixar fins a l'andana, on vam esperar el tren. L'Elvira estava molt trista i va plorar una mica, cosa que em va saber molt de greu, perquè no vull fer-la patir. Sort que aviat, ens tornarem a veure a León.
Vaig pujar a la meva cambreta, i a les 22,35, amb cinc minuts de retard, va sortir el tren.
Davant meu seu un matrimoni gran, que venen de les illes Balears. Ell està vestit d'una manera un tant especial, amb un barret i una samarreta de mànega curta, gens normal amb el fred que fa aquests dies. Te com una mena de tic, que el fa moure cap un costat i un altre. Respira malament, i, al respirar, fa un soroll amb els llavis, com quan estàs tararajant una cançó, que sembla que vulguis xiular, però sense arribar-hi.
La seva dona, molt més tranquil·la, molt grossa. Ell no para quiet ni un moment. S'aixeca, es seu, passeja pel tren, sense calçat, se'n va a fumar a la plataforma d'accés al tren, tot i la seva dificultat respiratòria, etc.
Això si; es molt atent amb la seva dona, a qui denomina “Antoñita”, donant-li molta ternura a les seves paraules, molt d'amor.
Durant el viatge, l'agafa de la mà, com si tots dos fossin uns joves enamorats que se'n van de lluna de mel.
L'home es passa el trajecte anant i venint del bar, perquè vol comprar aigua i un got de llet calenta per la seva dona, però no pot, perquè sempre hi ha molta gent. Finalment, tampoc pot comprar res, perquè tanquen el bar fins les sis del mati. Aleshores si, aconsegueix l'aigua i el got de llet. Jo li ofereixo aigua, però molt amablement, la rebutja.
Ja fent-se de dia, li dona varies pastilles a la Antoñita, i a més, li posa aquell aparell que fa servir la mama per respirar.
Durant el viatge, dormo una mica, però no massa, perquè segut a la butaca es molt difícil dormir. Uns nois que estan a l'entrada de la cambreta, aconsegueixen dormir, perquè estiren les seves butaques fins a convertir-les en llits, on tots dos es posen, un al costat de l'altre, a dormir, però clar, això no ho pots fer amb desconeguts. En el meu cas, no podia fer-ho, per exemple, amb aquesta senyora que es diu Antoñita. Tot i així, algun cop si que dormo.
El tren arriba a Palència a les 08,30 del mati, amb trenta minuts de retard. Fa un fred que pela. Això si, el dia es esplèndid, amb un sol preciós.
El primer que faig al arribar, es posar-me les botes, perquè he fet tot el viatge amb les sabatilles d'estar per casa, per tenir els peus més descansats.
De seguida, me'n vaig anar a treure el bitllet del tren de rodalies per anar a Frómista. Abans, però, vaig anar a l'estació dels autobusos, per si sortís abans que el tren, però no, l'autobús sortia a les 14,00 h., mentre que el tren, a les 10,20.
Mentrestant, vaig esmorzar dues vegades; un cafè amb llet i xurros, i un cafè amb llet i un donuts.
A les 10,20, vaig pujar al tren, cap a Frómista. El viatge va durar uns 40 minuts. Em va agradar veure que al tren, hi havia un grup de nois i noies escoltes, scouts.