31 Desembre 2006

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20

DARRERES HORES A SANTIAGO
L'Elvira, el Gerard i jo, no hem passat massa bona nit, ja que per un descuit, vam deixar-nos la calefacció tancada i l'habitació estava gelada. Quan vam arribar-hi la nit anterior, vam posar-la, però no n'hi va haver prou. Hem passat  fred.
Després d'esmorzar, vam dirigir-nos fins a la parada de l'autobús, ja que, com que feia mal temps, (encara que en aquell moment no plovia), havíem decidit fer la primera part en autobús ( a mi m'era igual, perquè havia arribat a la Catedral el dia anterior ), però finalment vam canviar d'opinió, i vam seguir caminant. Així que carregats amb les motxilles, vam anar seguint la carretera, ja que encara era fosc, i no vaig voler entrar al camí.
Després d'una bona estona caminant, vam arribar fins a la desviació que ens portaria fins al Monte do Gozo, lloc on a partir del qual, ja es veu la capital. Es precisament per això, pel goig que fa als pelegrins arribar fins allà, després de tantes dificultats, veure, de cop i volta, la ciutat de Santiago.
Al cap i a la fi, jo he fet el camí en unes quantes etapes, des del'any 2004 fins a finals del 2006, però els que de veritat tenen mèrit son els pelegrins que el fan en la seva totalitat, un dia darrera l'altre, passant tota mena de calamitats i dificultats, en 33 o35 dies seguits. Aquests si que es tenen guanyats tots els beneficis derivats de fer el camí (si es que n'hi ha algun més gran que la pròpia satisfacció personal d'haver-l'ho fet).
L'entrada a la ciutat fou molt bonica, amb el Jordi explicant acudits. El que passa es que jo anava veient que la pobre Elvira ja no podia amb la seva motxilla, per lo que vam afluixar el pas.
Finalment, però, vam entrar de nou al casc antic, per dirigir-nos tot seguit, fins a la catedral. El Jordi, mentre tant, anava filmant la meva arribada.
El Jordi s'estranyava que no m'embargués una emoció desbordant, em veia massa fred, lògicament, perquè ja havia arribat ahir i, efectivament, em vaig emocionar, però clar, ahir, avui no era el mateix. Ell això no ho savia, només li vaig explicar al'Elvira.
Quan vam entrar, estaven fent missa. Després de descansar una mica, li vaig preguntar a un mossèn pel lloc on em segellarien la credencial, i ens vam dirigir cap allà.
Aquest fou un altre moment màgic, arribar fins on em donarien la compostela, el títol conforme havia fet tot el camí de Sant Jaume a peu.
Em va saber greu quan la dona que em va atendre, em va preguntar si aniria a la missa, i li vaig dir que no, tot sec. Suposo que hauria d'haver sigut més diplomàtic, però es que anàvem de cul amb els horaris, perquè a la missa del pelegrí, que m'hagués agradat molt assistir-hi, fan anar el botafumeiro, la feien a les 12,00 i nosaltres teníem que agafar un tren que ens portaria a Vigo, a les 12,39. No haguéssim tingut temps.
Camí de l'estació, l'Elvira va comprar uns entrepans a un forn.
a les 12,39 en punt, vam agafar el tren de Vigo.
Es un tren que diu que es de mitja distància, bastant ràpid i bonic, que no he vist a Catalunya.
El trajecte fins a Vigo, preciós, passant pel costat de les ries. Es un goig veure els vivers de musclos i d'ostres, que hi ha al llarg de les ries.
Vam arribar sobre les 14,10 a Vigo, i tot seguit, després de deixar les coses a l'hotel Mèxic, que està al costat mateix de l'estació del tren, ens vam dirigir cap a El Mercado de la Piedra, lloc típic de Vigo, ple de tasques on ofereixen tota mena de marisc, i que, al mateix carrer, hi ha tot de taules de pedra, d'aquí li ve el seu nom, on venen ostres. Lo típic, es demanar unes dotzenes d'aquest boníssim marisc, i entrar a alguna de les tasques, a que et serveixin vi i altres viandes, a menjar-te'ls. He de dir que ens vam posar les botes. Conec aquest lloc des de fa uns 20 anys, quan era viatjant de teixits . En aquell temps, quan demanaves una dotzena, te'n posaven 13. Li vaig explicar aquesta història a la noia que em va atendre, i em va dir que, pels anys que feia, i per les coses que li explicava de les àvies que m'atenien, possiblement estava parlant de la seva, ja que ells, els seus pares i ella, eren els únics venedors de tota la vida, àvia inclosa.
Per la tarda vam descansar una mica. Al vespre, com teníem previst, vam sopar al mateix hotel, el sopar de cap d'any, un final molt feliç del meu camí de Sant Jaume. Em va suposar una gran emoció prendre'm el raïm de la sort, al costat de la meva família, en un lloc tant especial com Vigo.
L'endemà, el dia 01-01-07, vam tornar cap a Barcelona. A destacar dos fets curiosos; per una banda, només arribar a l'aeroport, em van avisar de l'hotel que ens havíem deixat la màquina de vídeo. Vam solucionar-ho fent-la portar a l'aeroport per un taxi. L'altre cosa, durant el vol, que ens van demanar la documentació. Suposo que era perquè els deuria estranyar que en el passatge hi hagués dues persones amb el mateix nom i cognom, el meu i el del Jordi.

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20

30 Desembre 2006



PEDROUZA – SANTIAGO DE COMPOSTELA, 16 quilòmetres.
El temps, pitjor que ahir, amb vent i pluja, per lo que he decidit, al menys d'entrada, seguir per la carretera. Però clar, al cap d'uns quilòmetres, he vist com uns pelegrins entraven al camí, i he pensat que era una llàstima, que aquests darrers moments del meu camí, els fes per la carretera, en lloc de per el camí original, i he decidit entrar-hi, tot i la possibilitat de quedar amb els peus mullats. En aquell moment plovia molt, i fins i tot, en un moment donat, he ajudat a un pelegrí a posar-se l'impermeable de la motxilla.
Aquest tros del camí, passa per les instal·lacions de RTVE a Galícia.
He passat pel costat mateix de l'aeroport de Santiago, situat a la població de Lavacolla. Justament, en el moment en que passava per allà, un avió de RYANAIR es disposava a aterrar, quan de cop, ha canviat d'intenció i ha tornat a enlairar-se.
Sobre les 11,00 he arribat a l'hotel. No està malament, però ens ha fallat amb la calefacció. L'habitació, molt petita per ser per tres persones.
Com que era aviat i la família no arribava fins les 18,00, he decidit continuar. La meva intenció era arribar fins al penúltim lloc abans de Santiago, el MONTE DO GOZO, però mira, m'he anat animant, estava tant a la vora de la meva destinació, que m'ha sigut impossible no continuar. He entrat a Santiago sobre les 13,30. Des de l'entrada de la ciutat fins la Catedral, hi ha quasi una hora de camí. Estava molt nerviós i neguitós per arribar-hi, però com que volia gaudir-la del tot, al cent per cent, abans d'anar a trobar-me amb ella, m'he aturat a dinar.
Sobre les 15,00 he arribat a la catedral. He de dir que m'he emocionat quan l'he vist, tant gran, tant maca. En diverses ocasions, m'han sortit les llàgrimes, de l'emoció que sentia. He entrat i he resat; he visitat el sepulcre del Sant, i després he anat a posar la ma dreta a la columna que està sobre de la imatge de Santiago, desgastada, dels milers i milers de pelegrins i visitants que, abans que jo, han fet el mateix gest. Allà, sol, amb altres pelegrins esperant que acabés, de la mateixa manera que jo havia esperat que acabessin els que anaven davant meu, he resat per la meva família, per l'Elvira, el Gerard, el Jordi, la mama, el Josep (i els seus), i la Conxi (i els seus), i he recordat als nostres pares, els nostres avis, i els he demanat que les coses ens vagin be, que ens ajudin i que ens cuidin. I com deia al començament d'aquesta darrera part d'aquest diari del Meu Primer Camí, he recordat a tota la gent que m'ha demanat que resés per ells. I he de dir que tot això m'ha fet plorar, però plorar d'emoció i de gratitud, per haver aconseguit arribar a fer allò que un dia em vaig proposar: arribar caminant fins a Santiago.
Després, orgullós i content, per primera vegada en aquest camí, l'he fet cap enrere; ja no tenia que anar més enllà, ja havia arribat. Ara es tractava d'anar a buscar la meva família, content per la seva presència.
Demà tornarem a entrar, tots junts. Avui, en honor a ells, no he volgut segellar la credencial ni anar a buscar la COMPOSTELA, que es, com deia al principi d'aquest diari, com el títol per haver arribat fins el final. Aquestes accions, que a la catedral de Santiago et segellin la credencial, i que et donin la COMPOSTELA, son potser el més important de tot, així que això, ho farem demà, amb tots.
He anat caminant fins a l'estació dels autobusos, i a les 16,40 n'he agafat un, que m'ha portat fins a l'aeroport.
L'arribada de la meva família ha sigut molt emotiva, tots allà amb mi, a fer la darrera jornada. Han entrat a la terminal contents, el Gerard, l'Elvira, el Jordi.
Només aterrar, l'Elvira m'ha trucat, i l'he fet una broma, dient-li que jo estava a l'hotel, que quan sortissin a la carretera, giressin a l'esquerra, que ja el trobarien. Ha sigut una bona sorpresa, després, quan m'han vist.
Tot seguit, hem agafat un autobús que ens ha portat fins davant mateix de la porta de l'hotel, on hem baixat, per deixar les motxilles. Després de dubtar una mica, finalment hem decidit anar a sopar a Santiago, per lo que hem agafat un altre autobús.
Lògicament, no ens hem pogut perdre entrar al casc antic, per visitar-lo. Després de sopar, a base de tapes, empanada, pop, croquetes, etc.
Al acabar, amb la panxa ben plena, hem passejat pel casc antic, fins a localitzar la catedral. Hem entrat a visitar-la, i estaven fent una missa medieval.
Finalment, hem agafat dos taxi, que ens han portat a l'hotel.
al bar de l'hotel ens hem pres uns cafès i refrescos, mentre l'Elvira jugava amb un lloro.

29 Desembre 2006

MELIDE – PEDROUZO, 32,4 quilòmetres.
Aquesta vegada, en lloc de la taxista, ha vingut un taxista a portar-me fins a Melide, on havia acabat ahir. M'ha deixat clar que no es nacionalista, ja que ell no entén lo de GZ, que tota la vida Galícia s'ha escrit Galícia, i que ara no està d'acord amb això que es digui GALIZA.
Per altre banda, m'ha explicat com es diu una construcció de branques de fusta que vaig veure ahir, cilíndrica, una CABACEIRA, i que serveix pel mateix que un HÓRREO, es a dir, per assecar el gra, el blat de moro, el formatge, etc. La cabeceira, de fet, es més antiga que el hórreo.
Avui no ha fet un bon dia. Poc després de començar a caminar, m'he aturat a posar l'impermeable de la motxilla i a tenir el paraigües a punt.
El traçat d'avui, com el d'ahir, molt a la vora de la carretera, però quasi sempre tenint-la al darrera, es a dir, sempre escoltant el soroll dels cotxes i dels camions, però veient-los poc. També, travessant uns boscos immensos, uns ponts de pedra, uns rius, la veritat, un paisatge preciós. També he travessat diverses correcedeiras, que son unes quantes pedres grans, posades al llarg d'un tros del camí, per salvar l'aigua que els travessen. Es que no hi puc fer res; m'agrada la muntanya.
Sobre les 12,00 del migdia, he arribat a ARZÚA, la meva destinació d'avui, però clar, com que vaig avançant, quilòmetres, avui he fet el mateix d'ahir; després de menjar-me una pasta i una coca cola, he prosseguit el meu camí, també sense motxilla.
Ara entenc aquest negoci que hi ha al camí, que es tracta de que et portin la motxilla fins a la teva destinació. Avances molt, perquè evitar aquest pes t'ajuda molt a mantenir les forces.
En tot cas, aquesta tarda he continuat caminant durant quatre hores més, fins que he arribat a PEDROUZA. De fet, he estat a punt de passar de llarg aquest poble, ja que l'he travessat per la banda del darrera. Sort que he reaccionat a temps, tornant cap enrere, perquè ja l'havia passat. Allà, com ahir, he trobat una taxista que m'ha portat fins a Arzúa. Ha sigut mentre caminava per la carretera, buscant un bar per trucar el taxista, que he passat per davant d'un taxi aparcat. He entrat a una ferreteria per preguntar pel taxista, i ha vingut de seguida. Era també una dona, que deia que tenia ganes de fer el camí, al menys des de O Cebreiro, però que per la feina, no li es possible. Es molt agradable la gent per aquí.
Es curiós que la casualitat ha fet que aquest hotel Suiza, de Arzúa, es del mateix grup del que anirem tots demà, a Lavacolla.

28 Desembre 20006

PORTOMARIN – MELIDE, 43,2 quilòmetres.
a les 08,45 he començat la segona jornada. De seguida he començat a passar pelegrins, ja que em trobava be i el meu pas es ràpid i llarg.
Avui, en total he vist a 8 pelegrins. Cal destacar que, per segona vegada, avui també he passat sed, però es que, a més, lo pitjor de tot es que portava aigua a la motxilla, però mira, haver d'aturar-me, encara que sigui per veure aigua, m'emprenya i ho he evitat. Això si, a banda de les fonts, avui he començat a utilitzar les màquines automàtiques per agafar coca cola. I es possible que gràcies a aquesta beguda, que et dona energia, m'ha servit per agafar noves forces, fins el punt de anar més enllà d'on tenia previst acabar avui. Efectivament, he arribat a la població de PALAS DO REI, a les 13,30, trobant-me perfectament, així que, després de dinar al restaurant de l'hotel on passaria la nit, he continuat caminant. El meu pla era caminar fins al menys les 17,00 i tornar amb taxi.
L'hotel on he dormit, a Palas do Rei, es un complex molt gran, d'habitacions fetes de fusta, com si fossin bungalou, sense cuina.
Lògicament, aquesta segona part de la jornada l'he fet sense motxilla, lo que m'ha anat tant be, que he arribat fins a MELIDE, fent potser la jornada més llarga de tot el camí. He arribat a Melide sobre les 17,10. Abans d'agafar el taxi de tornada, he entrat a una farmàcia a comprar més pegats i una crema per l'entrecuix, ja que la fricció de la caminada m'havia encetat la cama. No m'ha fet falta trucar al taxista de Palas, perquè a la plaça del centre de Melide n'hi havia uns quants aturats.
En aquesta població, segons Mundicamino, es menja molt bon pop a un bar que es diu Ezequiel, i he passat per davant, però les cinc de la tarda no eren hores de menjar pop. A més, justament allò que tothom fa, a mi no m'agrada fer-ho.
La taxista, molt amable, no m'ha volgut cobrar avui, ja que de camí cap a l'hotel, l'he demanat que l'endemà també vingués a recollir-me.

27-12-2006
SÀRRIA – PORTOMARIN, 24 quilòmetres.
Hem arribat a Sàrria a les 10,10, es a dir uns 30 minuts més tard del previst, a diferència de l'altre dia, en que l'Elvira i el Gerard van arribar a l'hora en punt. La dona del bar de l'estació, s'ha recordat de mi.
He tingut la sort que el camí passava pràcticament pel davant de l'estació. Les primeres passes les he fet entre la via del tren i el riu Sàrria. El dia, molt solejat, sense cap núvol. Encara que feia uns quants dies que no plovia, hi havia trossos que encara estaven plens d'aigua.
Poc després de sortir de Sàrria, he fotografiat un roure centenari, molt gran.
Ha sigut divertit que en una d'aquestes minúscules aldees gallegues, de cop i volta ha girat per un carrer una vaca que anava sola i, al veure'm, s'ha aturat com si intentés recordar si m'havia vist alguna vegada. Després ha seguit el seu camí, es a dir, la vaca ha fet el mateix que hagués fet qualsevol persona que m'hagués descobert de cop i volta.
En un moment donat, a la població de Brea, m'he trobat amb un senyor que, molt amablement, m'ha ofert segellar la credencial, però l'he dit que no, perquè em queden pocs llocs buits per segellar. Però es que, a més, no m'agrada aturar-me. M'estimo més anar fent, fins arribar a la meva destinació. Espero que no li sabés greu aquesta negativa. Reconec que, de vegades, no soc massa simpàtic.

Després de trobar-me amb aquest home, he saludat al Francisco, un noi de Madrid que comença avui el camí, des de Sàrria. Quan me l'he trobat, el noi estava fent estiraments. Després de comprovar que no li passava res, he seguit al meu ritme.
En aquesta jornada, he passat sed. No m'he volgut portar de casa les dues ampolles, per evitar pesos, però no m'he recorda't de comprar aigua a l'estació. Sort que en un parell d'ocasions, he trobat fonts.
Sobre les 15,00, he arribat a Portomarín. Abans d'entrar-hi, es travessa el riu Miño per un llarg pont. En aquest lloc es forma l'embassament de Belesar.
L'actual població de Portomarín, es un poble nou, ja que l'original està submergit en les aigües de l'embassament.
El primer que he fet ha sigut anar a dinar un plat combinat. Dinant, he tingut molt de fred, perquè aquesta roba que porto em fa suar molt i se'm mulla la roba interior. Noto fred a l'esquena.
El dinar l'he tingut entretingut, ja que la dona que m'ha atès, m'ha explicat una bona part de la seva vida; que el seu marit va comprar maquinària valorada en 11 milions de pessetes i que al cap de poc es va morir, i que va tenir que pagar-ho ella, que te dues filles, una d'elles ajuntada amb un home, però que l'ha deixat, perquè la filla entén que ha de cuidar la mare i l'home no, i que ara, separada, no li passa la pensió per la filla que tenen, que un altre filla treballa a Sàrria i que potser es comprarà un pis allà perquè, clar, amb aquests freds i aquestes gelades, es perillós posar-se a la carretera a les 04,30 del mati. Finalment, m'ha dit que ella ha tingut dos infarts. L'he demanat que es cuidi, i he marxat cap a l'hotel.
L'hotel es diu POUSADA PORTOMARIN, i abans era un parador nacional. Molt bon hotel. El més curiós de tot, es que jo era l'únic hoste en tot l'hotel!!.
A mitja tarda he sortit a donar una volta pel poble, però res, 20 minuts, perquè feia fred. He sopat allà mateix. El segon plat m'ha agradat molt. Es tractava de remenat de bolets i gules. Molt bo.
Amb la calefacció que tenia, he pogut assecar les peces de roba que estaven mig mullades de suor. Al menys, ja que aquest hotel es car, serveix per assecar la roba.
Sortint de Sàrria m'he trobat amb aquest gegant

26-12-2006
Quan vam tornar de l'anterior viatge, parlant a la feina, el Jordi em va dir, que a ell li agradaria venir alguna vegada.

El primer que vam fer, l'Elvira i jo, fou veure preus dels trasllats amb avió, perquè ara ja estem molt lluny, i la veritat, fer llargs desplaçaments en tren, ja es molt pesat. I vam veure que fent la ruta Barcelona - Santiago, i la tornada Vigo - Barcelona, ens sortia bastant be de preu, més econòmic que fer directament BNC-ST-BCN. Naturalment que això representa una despesa important, però mira, aquest es el regal que ens fem tots per Reis.
Com que en el viatge anterior, degut a la pluja se'm va mullar la roba a pesar de la jaqueta, aquest cop em vaig preparar be, i l'Elvira i jo vam anar a DECATHLON a comprar un parell de samarretes especials pel fred i uns pantalons, com els que porto per anar amb la bicicleta, per posar-lo de segon pantaló i no passar fred.
Així que finalment, va arribar el moment de la sortida, el dia 26 de Desembre, el dia de Sant Esteve. Després de dinar a casa de l'Àngel i la Conxi, l'Elvira i el Gerard em van acompanyar fins a l'estació de Sants, per agafar el tren que em portaria a Sàrria, on m'havia quedat la darrera vegada.
Al final, arribava aquell moment tant esperat. Estava en camí d'arribar al final, a la Catedral, a visitar al Sant i agrair-li tot, la protecció que m'ha dispensat per poder arribar-hi, i per donar-li els records de tots els que m'ho han encomanat durant el viatge. Molta gent m'ha demanat que l'abraci en nom seu, i que li resi amb nom seu, i ho faré només d'arribar. I quan el tingui al davant, li demanaré protecció per la meva família, salud, treball i amor entre nosaltres.
El tren va sortir a les 22,00 en punt.
Només començar el viatge, una dona que no estava be del cap, va cridar diverses vegades que ens poséssim el cinturó, que aquell era el tren del diable, que anéssim en compte, etc. parlava amb naturalitat, que feia anys que ho estava avisant, que no li van fer cas una vegada que va denunciar-ho a Saragossa, etc. després ha desaparegut i no l'he vist més, no se si s'havia colat, o què.
Aquella era una nit que prometia. En un altre moment, un avi estava jugant amb el seu net, amb una màquina d'aquestes que et fan preguntes i si la contestes be, et felicita i te'n fa un altre. Tota la estona igual, pregunta, resposta, felicitació. Sort que el nen, al cap d'una estona, es va quedar adormit.
Més tard, una baralla a la plataforma, entre el revisor i uns passatgers que estaven fumant. El revisor els va avisar que, a la propera, els faria baixar a la següent parada que fes el tren.
En aquesta ocasió, m'ha costat més del compte dormir, perquè, a diferència de l'altre vegada, avui tenia la llum oberta sobre meu. Aquest tren, de classe preferent, tanca les llums de manera alternativa, i, per mala sort, avui la meva estava encesa, per lo que em molestava per agafar la son, encara que, finalment, vaig poder descansar i dormir una bona estona.

10-12-2006
després d'esmorzar, vam anar a passejar per Sàrria, però sincerament, aquesta població te poc per ensenyar. Vam entrar a la zona vella, on hi ha alguns albergs i tasques. També, l'església, una ermita romànica i una torre d'un castell, privat.
Vam passar també per davant del monestir de la Verge de la Mercè, on el Gerard va fer una foto d'un escut de Catalunya que hi ha al terra.
Per dinar, vam tornar al mateix restaurant de la nit anterior. En aquesta ocasió, vam poder degustar una vieira cada un de nosaltres.
Com que el tren no sortia fins les 20,20 del vespre, vam pagar un petit suplement a l'hotel, per poder utilitzar l'habitació fins les 20,00. això ens va anar molt be per descansar una mica. Fins i tot, després del dinar, vam dormir una mica.
Camí de l'estació, vam comprar uns entrepans per menjar-los al tren.
El tren va venir amb més de 30 minuts de retard. Això fou un preludi del que passaria a l'hora d'arribar a Barcelona, amb un retard considerable,
A diferència del meu viatge, en aquesta ocasió vam estar dins d'una cambreta de sis persones. Fou curiós un personatge, un home jove, estudiant o professor, que es va passar bona estona estudiant. Era molt lent a l'hora de moure's. Fins i tot, l'acte de treure's un xiclet del paquet, desembolicar-lo, netejar-lo quan se li va caure a sobre i posar-se'l a la boca, va tenir una durada d'uns quants segons, molt llargs.
Sobre les 12,00 del migdia, després d'un molt llarg viatge, vam arribar a Barcelona.