el meu primer camí de sant jaume

2010-04-19T08:13:00.000-07:00

31 Desembre 2006

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20

DARRERES HORES A SANTIAGO
L'Elvira, el Gerard i jo, no hem passat massa bona nit, ja que per un descuit, vam deixar-nos la calefacció tancada i l'habitació estava gelada. Quan vam arribar-hi la nit anterior, vam posar-la, però no n'hi va haver prou. Hem passat fred.
Després d'esmorzar, vam dirigir-nos fins a la parada de l'autobús, ja que, com que feia mal temps, (encara que en aquell moment no plovia), havíem decidit fer la primera part en autobús ( a mi m'era igual, perquè havia arribat a la Catedral el dia anterior ), però finalment vam canviar d'opinió, i vam seguir caminant. Així que carregats amb les motxilles, vam anar seguint la carretera, ja que encara era fosc, i no vaig voler entrar al camí.
Després d'una bona estona caminant, vam arribar fins a la desviació que ens portaria fins al Monte do Gozo, lloc on a partir del qual, ja es veu la capital. Es precisament per això, pel goig que fa als pelegrins arribar fins allà, després de tantes dificultats, veure, de cop i volta, la ciutat de Santiago.
Al cap i a la fi, jo he fet el camí en unes quantes etapes, des del'any 2004 fins a finals del 2006, però els que de veritat tenen mèrit son els pelegrins que el fan en la seva totalitat, un dia darrera l'altre, passant tota mena de calamitats i dificultats, en 33 o35 dies seguits. Aquests si que es tenen guanyats tots els beneficis derivats de fer el camí (si es que n'hi ha algun més gran que la pròpia satisfacció personal d'haver-l'ho fet).
L'entrada a la ciutat fou molt bonica, amb el Jordi explicant acudits. El que passa es que jo anava veient que la pobre Elvira ja no podia amb la seva motxilla, per lo que vam afluixar el pas.
Finalment, però, vam entrar de nou al casc antic, per dirigir-nos tot seguit, fins a la catedral. El Jordi, mentre tant, anava filmant la meva arribada.
El Jordi s'estranyava que no m'embargués una emoció desbordant, em veia massa fred, lògicament, perquè ja havia arribat ahir i, efectivament, em vaig emocionar, però clar, ahir, avui no era el mateix. Ell això no ho savia, només li vaig explicar al'Elvira.
Quan vam entrar, estaven fent missa. Després de descansar una mica, li vaig preguntar a un mossèn pel lloc on em segellarien la credencial, i ens vam dirigir cap allà.
Aquest fou un altre moment màgic, arribar fins on em donarien la compostela, el títol conforme havia fet tot el camí de Sant Jaume a peu.
Em va saber greu quan la dona que em va atendre, em va preguntar si aniria a la missa, i li vaig dir que no, tot sec. Suposo que hauria d'haver sigut més diplomàtic, però es que anàvem de cul amb els horaris, perquè a la missa del pelegrí, que m'hagués agradat molt assistir-hi, fan anar el botafumeiro, la feien a les 12,00 i nosaltres teníem que agafar un tren que ens portaria a Vigo, a les 12,39. No haguéssim tingut temps.
Camí de l'estació, l'Elvira va comprar uns entrepans a un forn.
a les 12,39 en punt, vam agafar el tren de Vigo.
Es un tren que diu que es de mitja distància, bastant ràpid i bonic, que no he vist a Catalunya.
El trajecte fins a Vigo, preciós, passant pel costat de les ries. Es un goig veure els vivers de musclos i d'ostres, que hi ha al llarg de les ries.
Vam arribar sobre les 14,10 a Vigo, i tot seguit, després de deixar les coses a l'hotel Mèxic, que està al costat mateix de l'estació del tren, ens vam dirigir cap a El Mercado de la Piedra, lloc típic de Vigo, ple de tasques on ofereixen tota mena de marisc, i que, al mateix carrer, hi ha tot de taules de pedra, d'aquí li ve el seu nom, on venen ostres. Lo típic, es demanar unes dotzenes d'aquest boníssim marisc, i entrar a alguna de les tasques, a que et serveixin vi i altres viandes, a menjar-te'ls. He de dir que ens vam posar les botes. Conec aquest lloc des de fa uns 20 anys, quan era viatjant de teixits . En aquell temps, quan demanaves una dotzena, te'n posaven 13. Li vaig explicar aquesta història a la noia que em va atendre, i em va dir que, pels anys que feia, i per les coses que li explicava de les àvies que m'atenien, possiblement estava parlant de la seva, ja que ells, els seus pares i ella, eren els únics venedors de tota la vida, àvia inclosa.
Per la tarda vam descansar una mica. Al vespre, com teníem previst, vam sopar al mateix hotel, el sopar de cap d'any, un final molt feliç del meu camí de Sant Jaume. Em va suposar una gran emoció prendre'm el raïm de la sort, al costat de la meva família, en un lloc tant especial com Vigo.
L'endemà, el dia 01-01-07, vam tornar cap a Barcelona. A destacar dos fets curiosos; per una banda, només arribar a l'aeroport, em van avisar de l'hotel que ens havíem deixat la màquina de vídeo. Vam solucionar-ho fent-la portar a l'aeroport per un taxi. L'altre cosa, durant el vol, que ens van demanar la documentació. Suposo que era perquè els deuria estranyar que en el passatge hi hagués dues persones amb el mateix nom i cognom, el meu i el del Jordi.

http://www.youtube.com/watch?v=LcLZJQVgh20

2010-04-19T08:07:00.000-07:00

30 Desembre 2006

PEDROUZA – SANTIAGO DE COMPOSTELA, 16 quilòmetres.
El temps, pitjor que ahir, amb vent i pluja, per lo que he decidit, al menys d'entrada, seguir per la carretera. Però clar, al cap d'uns quilòmetres, he vist com uns pelegrins entraven al camí, i he pensat que era una llàstima, que aquests darrers moments del meu camí, els fes per la carretera, en lloc de per el camí original, i he decidit entrar-hi, tot i la possibilitat de quedar amb els peus mullats. En aquell moment plovia molt, i fins i tot, en un moment donat, he ajudat a un pelegrí a posar-se l'impermeable de la motxilla.
Aquest tros del camí, passa per les instal·lacions de RTVE a Galícia.
He passat pel costat mateix de l'aeroport de Santiago, situat a la població de Lavacolla. Justament, en el moment en que passava per allà, un avió de RYANAIR es disposava a aterrar, quan de cop, ha canviat d'intenció i ha tornat a enlairar-se.
Sobre les 11,00 he arribat a l'hotel. No està malament, però ens ha fallat amb la calefacció. L'habitació, molt petita per ser per tres persones.
Com que era aviat i la família no arribava fins les 18,00, he decidit continuar. La meva intenció era arribar fins al penúltim lloc abans de Santiago, el MONTE DO GOZO, però mira, m'he anat animant, estava tant a la vora de la meva destinació, que m'ha sigut impossible no continuar. He entrat a Santiago sobre les 13,30. Des de l'entrada de la ciutat fins la Catedral, hi ha quasi una hora de camí. Estava molt nerviós i neguitós per arribar-hi, però com que volia gaudir-la del tot, al cent per cent, abans d'anar a trobar-me amb ella, m'he aturat a dinar.
Sobre les 15,00 he arribat a la catedral. He de dir que m'he emocionat quan l'he vist, tant gran, tant maca. En diverses ocasions, m'han sortit les llàgrimes, de l'emoció que sentia. He entrat i he resat; he visitat el sepulcre del Sant, i després he anat a posar la ma dreta a la columna que està sobre de la imatge de Santiago, desgastada, dels milers i milers de pelegrins i visitants que, abans que jo, han fet el mateix gest. Allà, sol, amb altres pelegrins esperant que acabés, de la mateixa manera que jo havia esperat que acabessin els que anaven davant meu, he resat per la meva família, per l'Elvira, el Gerard, el Jordi, la mama, el Josep (i els seus), i la Conxi (i els seus), i he recordat als nostres pares, els nostres avis, i els he demanat que les coses ens vagin be, que ens ajudin i que ens cuidin. I com deia al començament d'aquesta darrera part d'aquest diari del Meu Primer Camí, he recordat a tota la gent que m'ha demanat que resés per ells. I he de dir que tot això m'ha fet plorar, però plorar d'emoció i de gratitud, per haver aconseguit arribar a fer allò que un dia em vaig proposar: arribar caminant fins a Santiago.
Després, orgullós i content, per primera vegada en aquest camí, l'he fet cap enrere; ja no tenia que anar més enllà, ja havia arribat. Ara es tractava d'anar a buscar la meva família, content per la seva presència.
Demà tornarem a entrar, tots junts. Avui, en honor a ells, no he volgut segellar la credencial ni anar a buscar la COMPOSTELA, que es, com deia al principi d'aquest diari, com el títol per haver arribat fins el final. Aquestes accions, que a la catedral de Santiago et segellin la credencial, i que et donin la COMPOSTELA, son potser el més important de tot, així que això, ho farem demà, amb tots.
He anat caminant fins a l'estació dels autobusos, i a les 16,40 n'he agafat un, que m'ha portat fins a l'aeroport.
L'arribada de la meva família ha sigut molt emotiva, tots allà amb mi, a fer la darrera jornada. Han entrat a la terminal contents, el Gerard, l'Elvira, el Jordi.
Només aterrar, l'Elvira m'ha trucat, i l'he fet una broma, dient-li que jo estava a l'hotel, que quan sortissin a la carretera, giressin a l'esquerra, que ja el trobarien. Ha sigut una bona sorpresa, després, quan m'han vist.
Tot seguit, hem agafat un autobús que ens ha portat fins davant mateix de la porta de l'hotel, on hem baixat, per deixar les motxilles. Després de dubtar una mica, finalment hem decidit anar a sopar a Santiago, per lo que hem agafat un altre autobús.
Lògicament, no ens hem pogut perdre entrar al casc antic, per visitar-lo. Després de sopar, a base de tapes, empanada, pop, croquetes, etc.
Al acabar, amb la panxa ben plena, hem passejat pel casc antic, fins a localitzar la catedral. Hem entrat a visitar-la, i estaven fent una missa medieval.
Finalment, hem agafat dos taxi, que ens han portat a l'hotel.
al bar de l'hotel ens hem pres uns cafès i refrescos, mentre l'Elvira jugava amb un lloro.

2010-04-19T08:04:00.000-07:00

29 Desembre 2006

MELIDE – PEDROUZO, 32,4 quilòmetres.
Aquesta vegada, en lloc de la taxista, ha vingut un taxista a portar-me fins a Melide, on havia acabat ahir. M'ha deixat clar que no es nacionalista, ja que ell no entén lo de GZ, que tota la vida Galícia s'ha escrit Galícia, i que ara no està d'acord amb això que es digui GALIZA.
Per altre banda, m'ha explicat com es diu una construcció de branques de fusta que vaig veure ahir, cilíndrica, una CABACEIRA, i que serveix pel mateix que un HÓRREO, es a dir, per assecar el gra, el blat de moro, el formatge, etc. La cabeceira, de fet, es més antiga que el hórreo.
Avui no ha fet un bon dia. Poc després de començar a caminar, m'he aturat a posar l'impermeable de la motxilla i a tenir el paraigües a punt.
El traçat d'avui, com el d'ahir, molt a la vora de la carretera, però quasi sempre tenint-la al darrera, es a dir, sempre escoltant el soroll dels cotxes i dels camions, però veient-los poc. També, travessant uns boscos immensos, uns ponts de pedra, uns rius, la veritat, un paisatge preciós. També he travessat diverses correcedeiras, que son unes quantes pedres grans, posades al llarg d'un tros del camí, per salvar l'aigua que els travessen. Es que no hi puc fer res; m'agrada la muntanya.
Sobre les 12,00 del migdia, he arribat a ARZÚA, la meva destinació d'avui, però clar, com que vaig avançant, quilòmetres, avui he fet el mateix d'ahir; després de menjar-me una pasta i una coca cola, he prosseguit el meu camí, també sense motxilla.
Ara entenc aquest negoci que hi ha al camí, que es tracta de que et portin la motxilla fins a la teva destinació. Avances molt, perquè evitar aquest pes t'ajuda molt a mantenir les forces.
En tot cas, aquesta tarda he continuat caminant durant quatre hores més, fins que he arribat a PEDROUZA. De fet, he estat a punt de passar de llarg aquest poble, ja que l'he travessat per la banda del darrera. Sort que he reaccionat a temps, tornant cap enrere, perquè ja l'havia passat. Allà, com ahir, he trobat una taxista que m'ha portat fins a Arzúa. Ha sigut mentre caminava per la carretera, buscant un bar per trucar el taxista, que he passat per davant d'un taxi aparcat. He entrat a una ferreteria per preguntar pel taxista, i ha vingut de seguida. Era també una dona, que deia que tenia ganes de fer el camí, al menys des de O Cebreiro, però que per la feina, no li es possible. Es molt agradable la gent per aquí.
Es curiós que la casualitat ha fet que aquest hotel Suiza, de Arzúa, es del mateix grup del que anirem tots demà, a Lavacolla.

2010-04-19T08:02:00.000-07:00

28 Desembre 20006

PORTOMARIN – MELIDE, 43,2 quilòmetres.
a les 08,45 he començat la segona jornada. De seguida he començat a passar pelegrins, ja que em trobava be i el meu pas es ràpid i llarg.
Avui, en total he vist a 8 pelegrins. Cal destacar que, per segona vegada, avui també he passat sed, però es que, a més, lo pitjor de tot es que portava aigua a la motxilla, però mira, haver d'aturar-me, encara que sigui per veure aigua, m'emprenya i ho he evitat. Això si, a banda de les fonts, avui he començat a utilitzar les màquines automàtiques per agafar coca cola. I es possible que gràcies a aquesta beguda, que et dona energia, m'ha servit per agafar noves forces, fins el punt de anar més enllà d'on tenia previst acabar avui. Efectivament, he arribat a la població de PALAS DO REI, a les 13,30, trobant-me perfectament, així que, després de dinar al restaurant de l'hotel on passaria la nit, he continuat caminant. El meu pla era caminar fins al menys les 17,00 i tornar amb taxi.
L'hotel on he dormit, a Palas do Rei, es un complex molt gran, d'habitacions fetes de fusta, com si fossin bungalou, sense cuina.
Lògicament, aquesta segona part de la jornada l'he fet sense motxilla, lo que m'ha anat tant be, que he arribat fins a MELIDE, fent potser la jornada més llarga de tot el camí. He arribat a Melide sobre les 17,10. Abans d'agafar el taxi de tornada, he entrat a una farmàcia a comprar més pegats i una crema per l'entrecuix, ja que la fricció de la caminada m'havia encetat la cama. No m'ha fet falta trucar al taxista de Palas, perquè a la plaça del centre de Melide n'hi havia uns quants aturats.
En aquesta població, segons Mundicamino, es menja molt bon pop a un bar que es diu Ezequiel, i he passat per davant, però les cinc de la tarda no eren hores de menjar pop. A més, justament allò que tothom fa, a mi no m'agrada fer-ho.
La taxista, molt amable, no m'ha volgut cobrar avui, ja que de camí cap a l'hotel, l'he demanat que l'endemà també vingués a recollir-me.

2010-04-19T07:59:00.000-07:00

27-12-2006
SÀRRIA – PORTOMARIN, 24 quilòmetres.
Hem arribat a Sàrria a les 10,10, es a dir uns 30 minuts més tard del previst, a diferència de l'altre dia, en que l'Elvira i el Gerard van arribar a l'hora en punt. La dona del bar de l'estació, s'ha recordat de mi.
He tingut la sort que el camí passava pràcticament pel davant de l'estació. Les primeres passes les he fet entre la via del tren i el riu Sàrria. El dia, molt solejat, sense cap núvol. Encara que feia uns quants dies que no plovia, hi havia trossos que encara estaven plens d'aigua.
Poc després de sortir de Sàrria, he fotografiat un roure centenari, molt gran.
Ha sigut divertit que en una d'aquestes minúscules aldees gallegues, de cop i volta ha girat per un carrer una vaca que anava sola i, al veure'm, s'ha aturat com si intentés recordar si m'havia vist alguna vegada. Després ha seguit el seu camí, es a dir, la vaca ha fet el mateix que hagués fet qualsevol persona que m'hagués descobert de cop i volta.
En un moment donat, a la població de Brea, m'he trobat amb un senyor que, molt amablement, m'ha ofert segellar la credencial, però l'he dit que no, perquè em queden pocs llocs buits per segellar. Però es que, a més, no m'agrada aturar-me. M'estimo més anar fent, fins arribar a la meva destinació. Espero que no li sabés greu aquesta negativa. Reconec que, de vegades, no soc massa simpàtic.

Després de trobar-me amb aquest home, he saludat al Francisco, un noi de Madrid que comença avui el camí, des de Sàrria. Quan me l'he trobat, el noi estava fent estiraments. Després de comprovar que no li passava res, he seguit al meu ritme.
En aquesta jornada, he passat sed. No m'he volgut portar de casa les dues ampolles, per evitar pesos, però no m'he recorda't de comprar aigua a l'estació. Sort que en un parell d'ocasions, he trobat fonts.
Sobre les 15,00, he arribat a Portomarín. Abans d'entrar-hi, es travessa el riu Miño per un llarg pont. En aquest lloc es forma l'embassament de Belesar.
L'actual població de Portomarín, es un poble nou, ja que l'original està submergit en les aigües de l'embassament.
El primer que he fet ha sigut anar a dinar un plat combinat. Dinant, he tingut molt de fred, perquè aquesta roba que porto em fa suar molt i se'm mulla la roba interior. Noto fred a l'esquena.
El dinar l'he tingut entretingut, ja que la dona que m'ha atès, m'ha explicat una bona part de la seva vida; que el seu marit va comprar maquinària valorada en 11 milions de pessetes i que al cap de poc es va morir, i que va tenir que pagar-ho ella, que te dues filles, una d'elles ajuntada amb un home, però que l'ha deixat, perquè la filla entén que ha de cuidar la mare i l'home no, i que ara, separada, no li passa la pensió per la filla que tenen, que un altre filla treballa a Sàrria i que potser es comprarà un pis allà perquè, clar, amb aquests freds i aquestes gelades, es perillós posar-se a la carretera a les 04,30 del mati. Finalment, m'ha dit que ella ha tingut dos infarts. L'he demanat que es cuidi, i he marxat cap a l'hotel.
L'hotel es diu POUSADA PORTOMARIN, i abans era un parador nacional. Molt bon hotel. El més curiós de tot, es que jo era l'únic hoste en tot l'hotel!!.
A mitja tarda he sortit a donar una volta pel poble, però res, 20 minuts, perquè feia fred. He sopat allà mateix. El segon plat m'ha agradat molt. Es tractava de remenat de bolets i gules. Molt bo.
Amb la calefacció que tenia, he pogut assecar les peces de roba que estaven mig mullades de suor. Al menys, ja que aquest hotel es car, serveix per assecar la roba.
Sortint de Sàrria m'he trobat amb aquest gegant

2010-04-19T07:53:00.000-07:00

26-12-2006
Quan vam tornar de l'anterior viatge, parlant a la feina, el Jordi em va dir, que a ell li agradaria venir alguna vegada.

El primer que vam fer, l'Elvira i jo, fou veure preus dels trasllats amb avió, perquè ara ja estem molt lluny, i la veritat, fer llargs desplaçaments en tren, ja es molt pesat. I vam veure que fent la ruta Barcelona - Santiago, i la tornada Vigo - Barcelona, ens sortia bastant be de preu, més econòmic que fer directament BNC-ST-BCN. Naturalment que això representa una despesa important, però mira, aquest es el regal que ens fem tots per Reis.
Com que en el viatge anterior, degut a la pluja se'm va mullar la roba a pesar de la jaqueta, aquest cop em vaig preparar be, i l'Elvira i jo vam anar a DECATHLON a comprar un parell de samarretes especials pel fred i uns pantalons, com els que porto per anar amb la bicicleta, per posar-lo de segon pantaló i no passar fred.
Així que finalment, va arribar el moment de la sortida, el dia 26 de Desembre, el dia de Sant Esteve. Després de dinar a casa de l'Àngel i la Conxi, l'Elvira i el Gerard em van acompanyar fins a l'estació de Sants, per agafar el tren que em portaria a Sàrria, on m'havia quedat la darrera vegada.
Al final, arribava aquell moment tant esperat. Estava en camí d'arribar al final, a la Catedral, a visitar al Sant i agrair-li tot, la protecció que m'ha dispensat per poder arribar-hi, i per donar-li els records de tots els que m'ho han encomanat durant el viatge. Molta gent m'ha demanat que l'abraci en nom seu, i que li resi amb nom seu, i ho faré només d'arribar. I quan el tingui al davant, li demanaré protecció per la meva família, salud, treball i amor entre nosaltres.
El tren va sortir a les 22,00 en punt.
Només començar el viatge, una dona que no estava be del cap, va cridar diverses vegades que ens poséssim el cinturó, que aquell era el tren del diable, que anéssim en compte, etc. parlava amb naturalitat, que feia anys que ho estava avisant, que no li van fer cas una vegada que va denunciar-ho a Saragossa, etc. després ha desaparegut i no l'he vist més, no se si s'havia colat, o què.
Aquella era una nit que prometia. En un altre moment, un avi estava jugant amb el seu net, amb una màquina d'aquestes que et fan preguntes i si la contestes be, et felicita i te'n fa un altre. Tota la estona igual, pregunta, resposta, felicitació. Sort que el nen, al cap d'una estona, es va quedar adormit.
Més tard, una baralla a la plataforma, entre el revisor i uns passatgers que estaven fumant. El revisor els va avisar que, a la propera, els faria baixar a la següent parada que fes el tren.
En aquesta ocasió, m'ha costat més del compte dormir, perquè, a diferència de l'altre vegada, avui tenia la llum oberta sobre meu. Aquest tren, de classe preferent, tanca les llums de manera alternativa, i, per mala sort, avui la meva estava encesa, per lo que em molestava per agafar la son, encara que, finalment, vaig poder descansar i dormir una bona estona.

2010-04-19T07:51:00.000-07:00

10-12-2006
després d'esmorzar, vam anar a passejar per Sàrria, però sincerament, aquesta població te poc per ensenyar. Vam entrar a la zona vella, on hi ha alguns albergs i tasques. També, l'església, una ermita romànica i una torre d'un castell, privat.
Vam passar també per davant del monestir de la Verge de la Mercè, on el Gerard va fer una foto d'un escut de Catalunya que hi ha al terra.
Per dinar, vam tornar al mateix restaurant de la nit anterior. En aquesta ocasió, vam poder degustar una vieira cada un de nosaltres.
Com que el tren no sortia fins les 20,20 del vespre, vam pagar un petit suplement a l'hotel, per poder utilitzar l'habitació fins les 20,00. això ens va anar molt be per descansar una mica. Fins i tot, després del dinar, vam dormir una mica.
Camí de l'estació, vam comprar uns entrepans per menjar-los al tren.
El tren va venir amb més de 30 minuts de retard. Això fou un preludi del que passaria a l'hora d'arribar a Barcelona, amb un retard considerable,
A diferència del meu viatge, en aquesta ocasió vam estar dins d'una cambreta de sis persones. Fou curiós un personatge, un home jove, estudiant o professor, que es va passar bona estona estudiant. Era molt lent a l'hora de moure's. Fins i tot, l'acte de treure's un xiclet del paquet, desembolicar-lo, netejar-lo quan se li va caure a sobre i posar-se'l a la boca, va tenir una durada d'uns quants segons, molt llargs.
Sobre les 12,00 del migdia, després d'un molt llarg viatge, vam arribar a Barcelona.

2010-04-19T07:48:00.000-07:00

09-12-2006
SAMOS – SÀRRIA, 12 quilòmetres
va matinar plovent. Jo volia sortir el més aviat possible, perquè aquell mati, a les 09,47, arribaven l'Elvira i el Gerard a Sàrria, però l'amo de l'hotel no va baixar a obrir fins les 08,00 del mati, per lo que vaig haver d'esperar-lo una mica.
Després d'esmorzar, i ben preparat contra la pluja, vaig iniciar la ruta del dia, que m'havia de portar a Sàrria.
La veritat es que vaig tenir sort, perquè quasi tot el camí era de baixada. Això si, aquest cop no vaig sortir per res de la carretera, a part que plovia, i de vegades, bastant fort.
El descens que estava fent, juntament amb les ganes d'arribar per rebre a l'Elvira i al Gerard a peu d'andana a l'estació de Sàrria, fins i tot va provocar de, a estones, baixés corrents a pas lleuger. Mira si vaig anar ràpid, que sortia de Samos a les 08,10 i arribava al cartell on s'indicava que entrava a Sàrria, a les 09,50, es a dir, una hora i quaranta minuts per fer 12 quilòmetres, lo que realment es una molt bona dada. Exactament, significa anar a 8,50 quilòmetres per hora.
On vaig tenir mala sort, fou en la localització de l'estació, ja que es troba justament a l'altre punta del poble, al final d'un llarg carrer de més d'un quilòmetre de llarg.
Finalment, però, vaig arribar-hi, i de seguida van sortir l'Elvira i el Gerard a rebre'm, amb molta alegria per part de tots.
Després d'agafar forces al mateix bar de l'estació, vam dirigir-nos cap a l'hotel que havia reservat l'Elvira, l'hotel Sàrria, un bon hotel.
A l'habitació vaig dutxar-me, mentre l'Elvira assecava la roba.
Quan va arribar l'hora de dinar, vam cridar un taxi, perquè ens portés a Samos, ja que vaig voler portar-los a dinar al restaurant de l'hotel Veiga, ja que vaig quedar molt content.
Aquella tarda feia mal temps, amb fred i pluja, però després de dinar, encara vam fer un cafè a un bar, per fer temps fins l'hora que obrissin el monestir (mosteiro en gallec).
El Monestir de Samos es molt bonic. Una guia ens el va ensenyar. Aquest monestir es va construir al segle VI. A principis del segle XIX, es constitueix com a monestir de l'ordre dels benedictins. A l'any 1951, va patir un greu incendi que va destruir bona part dels arxius i de la seva biblioteca. Vam passar per uns murals, pintats per diferents pintors, on s'explica la vida de Sant Benet, monjo italià, fundador de la ordre. Aquests monjos, porten una sotana negra. Un capellà, el mateix que em va vendre les entrades, em va segellar un paper per grapar-lo a la credencial.
Després d'aquesta visita, vam demanar un taxi, perquè ens portés de nou cap a Sàrria.
A l'hora de sopar, vam voltar una mica, fins que unes senyores ens van indicar un bon restaurant. Es diu restaurant Roma, el qual pertany a l'hotel del mateix nom, a Sàrria. Realment, vam quedar molt contents d'aquest restaurant, de cuina bastant sofisticada i gens car, per la qualitat del menjar que ens van servir

2010-04-19T07:45:00.000-07:00

08-12-2006
ALTO DO POIO – SAMOS, 24 quilòmetres.
El preu de l'estada en aquest hostal, m'ha semblat massa alt, en comparació amb els altres hotels que he utilitzat aquests dies.
He passat la nit amoïnat, per si tindria un altre dia de pluges fortes com les d'ahir. Entre això, el fort vent i la pluja, la veritat es que he dormit molt poc. Sort que quan s'ha fet de dia, he vist que havia nevat una mica, i s'havia transformat en gel. Al menys no plovia, el fred era intens, encara que el perill estava en la possibilitat de relliscar i caure.
Vaig començar a caminar, carretera avall, en direcció a Samos, la meva propera etapa. Segons les guies, aquesta etapa es de 21,5 qm., però fer-la per la carretera, son 24. Jo el que tenia clar a partir d'avui, es fer tota la ruta per la carretera, sense entrar als camins, per tal d'evitar un altre cop mullar les botes.
Com que el camí era de baixada, la velocitat era molt bona. A més, no em feien mal els peus.
Al poc de començar la caminada, he trucat al 112, per avisar que s'havia produït un despreniment a la carretera, que podria causar algun accident entre els automobilistes. Al cap d'una estona, mentre caminava m'he creuat amb un cotxe de la guàrdia civil. He suposat que es dirigia al lloc del despreniment.
A mig mati, ha començat a nevar i a fer un vent molt intens, que em dificultava molt aconseguir tirar endavant.
He seguit tot el camí per la carretera, tot i el desgast que l'asfalt suposa per els peus, però es que no he volgut entrar al camí, per evitar passar per l'interior de Triacastela, on hi ha un gos, segons la guia de Mundicamino, que pot resultar perillós.
Tot i la decisió de no entrar als camins, quan faltaven pocs quilòmetres per arribar a Samos, no he pogut resistir d'entrar-hi. N'he agafat un poc després de passar pel poble de Renche, a 1,7 qm de Samos, que m'ha agradat molt, perquè ha sigut un tros fantàstic. Molt bonic. Llàstima que, tal i com em temia, he tingut que passar per sobre de l'aigua. Sort que com que no plovia, era poca cosa, i no m'ha mullat les botes. Sobre les 13,30 h., he entrat a Samos.
Es un poble petit, encara que te un magnífic monestir, l'anomenat Monestir de Samos. Com que anava carregat i a més, per l'hora que era, podria tenir problemes per trobar lloc per dinar, no m'he aturat al monestir i he seguit tot directe cap a l'hostal. Per passar la nit, he escollit l'hostal residència Veiga, de Samos, un hostal molt acollidor, amb un bon menjador.
Després de prendre'm una bona dutxa, he baixat a dinar. Per dinar, me demanat un plat de bolets amb pernil, i unes cloïsses a la marinera, primera vegada que demano marisc a Galícia.
Com que va estar tota la tarda plovent, no vaig sortir de l'hotel per res. Només, a mitja tarda, vaig baixar al bar, a prendre'm un vi gallec. L'habitació era ample, de dos llits, amb bona calefacció i televisió. Vaig aprofitar per escampar la roba mullada pels radiadors, perquè s'assequés del tot.

2010-04-19T07:39:00.000-07:00

07-12-2006
AMBASMESTAS – ALTO DO POIO, 23 qm
Des del mateix moment en que he sortit de l'hotel, he tingut vent i pluja. Durant el mati, han sigut intermitents, però a partir del migdia, forta ventada i forta pluja.
Sort que des del primer moment, he comprovat com, de cop i volta, ha deixat de fer-me mal el peu. Tot i això, quan he passat per la població de Vega de Valcarce, he comprat una pomada en una farmàcia. Però ja dic, no l'he fet servir cap dia.
Després de passar Ruitelán, he arribat a LAS HERRERIAS, punt a partir del qual començava la pujada.
Ha sigut divertit que ja des de Vega, m'he anat trobant, contínuament, amb el repartidor del pa. Jo caminava, ell s'aturava en una casa per entregar el pa, jo el passava de llarg, després ell m'avançava, però més tard, irremeiablement, jo el tornava a passar. Al final, l'he dit que si volia, podíem fer el camí junts.
M'ha dit que “allà dalt”, fa molt mal temps.
Abans de sortir de LAS HERRERIAS, he begut aigua d'una font i he omplert l'ampolla que portava. M'agrada sempre portar aigua de sobres, per si de cas.
El trajecte LAS HERRERIAS – LA FABA, de molta pujada. Es poca distància, uns 2,3 quilòmetres, però ja dic, de molta pendent. Quan faltaven pocs metres per arribar a LA FABA, he obviat seguir per la carretera, i he pres una decisió equivocada. Perquè, quan arribes a LA FABA, la pujada fins a O CEBREIRO es pot fer per dos camins; seguint la mateixa carretera que et porta des de Las Herrerías, on hi ha una senyal que t'indica que falten 6,0 QM fins a O Cebreiro, o entrar a La Faba, que es per on he anat. Si hagués seguit per la carretera, no hagués tingut que pujar per un camí molt difícil, d'una pendent extraordinària, i que en dies com el d'avui, amb molta pluja, fa que es transformi amb una mena de riu molt cabalós. Al menys per la carretera no hagués posat els peus dins de sots plens d'aigua. En qualsevol cas, la via per on he pujat, es l'escollida per els excursionistes, ja que a La Faba, un grup que hi havia arribat en un autocar, ha començat la seva pròpia excursió, fins al cim. Allà, l'autocar els tornava a esperar per marxar. Aquesta gent, fresca i sense motxilla, m'ha avançat durant la pujada.
De totes maneres, tots els mals es passen, quan, caminant pel camí, et trobes amb la senyal de pedra, que t'indica que acabes d'entrar en terres gallegues. La veritat es que es una gran emoció. Com també ho es seguidament, en el moment que trobes les primeres edificacions de O Cebreiro. Els hostals, el Santuari de Sta. Maria de O Cebreiro, les palloses, etc. les palloses son com unes cases, amb els sostres de palla, molt típiques de la zona.
Només d'arribar a O Cebreiro, he entrat al Santuari a segellar la credencial. Seguidament, i abans de continuar el meu camí, m'he pres un caldo gallec al hostal, molt bo.
Després de prendre'm el caldo, he continuat la marxa cap el meu destí d'avui, el Alto do Poio. Gran part d'aquest tros de camí es fa per la carretera, fins que falten un parell de quilòmetres, que quan s'entra en un camí que travessa un petit poblat. Ha sigut en aquesta segona part, mentre caminava per la carretera, que per culpa del vent, se'm ha trencat el paraigües, per lo que he tingut que fer la resta de la caminada sota una pluja intensa. Pensava que l'equip que portava posat, de pantaló i jaqueta per muntanya, seria suficient perquè no m'entrés aigua dins la roba, però quina ha sigut la meva sorpresa, quan al arribar al hostal, he pogut comprovar que tenia tota la roba mullada, la que portava posada i la de la motxilla.
Al hostal, fred i vell, així que he arribat, m'he pres un bany d'aigua ben calenta, per tal de tornar al meu cos a una temperatura normal, ja que al estar totalment mullat, estava també molt fred, i podria agafar algun refredat que m'impedís continuar.
Després del bany, m'he ficat una bona estona al llit, per agafar calor.
L'habitació no m'ha agradat gens. Pel fred, per la roba del llit vella, perquè no tenia televisió. Jo sempre dic que una cosa es fer el camí, caminar, i l'altre “després de”, en el sentit que m'agrada trobar-me amb un mínim de comoditat. A mitja tarda, he baixat al bar, seguint una indicació de l'Elvira, per demanar que em deixessin l'assecador del cabell, per assecar la roba. Al menys la roba de caminar, l'he pogut assecar prou be. També, com tenien la llar de foc encesa, he baixat les botes i uns jerseis, per tal d'escalfar-los i assecar-los el màxim possible.
Palloza típica, a O Cebreiro
Jo era l'únic client d'aquest hostal. Per sopar m'han fet un plat d'entremesos i uns ous ferrats amb cansalada.

2010-04-19T07:36:00.000-07:00

Dia 06-12-2006
CACABELOS – AMBASMESTAS, 24 quilòmetres
després d'esmorzar al mateix hostal, a les 09,00 en punt del mati, m'he posat en marxa.
de sortida, el camí segueix el traçat de la carretera, en direcció Vilafranca del Bierzo. Es un tros de certa pujada, realment. A l'alçada d'un poble que es diu Pieros, m'ha avançat, amb tota la energia, un home gran, que anava cobert amb un paraigües. M'ha sorprès la seva velocitat. Quan ha arribat al final d'aquest poble, ha girat cua, i ha tornat cap a Cacabelos, per l'altre banda de la carretera. Quan s'ha posat a la meva alçada, m'ha saludat i m'ha desitjat “bon camí”. Potser aquella caminada la fa casa dia, i gràcies a ella es manté en forma.
Aquesta vegada, m'he preparat molt be, per no passar fred. M'he posat els guants i la bufanda de punt, amb el paraigües a ma. Si no el necessitava, el portava penjat de la motxilla.
Quan faltaven uns 4 quilòmetres per arribar a Vilafranca, he deixat la carretera i he seguit per un camí que ha travessat aldees petites, sense nom. També m'he creuat amb caçadors, als quals sempre desitjo que no tinguin sort, i no cacin res.
Vilafranca també es un poble molt monumental. Només entrar-hi, passes per l'església de Santiago, on hi ha la Porta del perdó. Aquesta porta es feia servir, abans, perquè els pelegrins que per malaltia, o lesions, es veiessin impossibilitats d'arribar a Santiago, si al menys la travessaven, tenien les mateixes indulgències i perdó que si haguessin aconseguit el seu objectiu.
Una cosa que no sabia, i era que vaig conèixer en la meva visita a aquesta ciutat, fou que Vilafranca, l'any 1822 formava part de Galícia. Era la cinquena província gallega.
Com que ahir vaig fer 6 quilòmetres de més, avui també he avançat un poble. Havia reservat lloc a TRABADELO, i sort que he canviat, perquè al migdia, quan he anat a dinar en aquest poble, he vist l'hostal que tenia reservat i era de pena. Al mig de la carretera. Segur que amb fred i soroll.
Després de dinar, al cap d'una hora, he arribat a Ambasmestas. He dubtat sobre la possibilitat de seguir, perquè em trobava be i potser valia la pena avançar una mica més, sobretot, per la dificultat de l'etapa de demà, però l'Elvira estava molt convençuda que l'hotel d'avui tenia que ser bo, com efectivament ha sigut. M'he quedat al CTR Ambasmestas, i realment, es un lloc per recomanar a qualsevol. Molt bon hostal, sí senyor.
A mitja tarda he sortit a donar una volta, però es tant petit aquest poble, que als 5 minuts ja estava de tornada. M'he pres un refresc mentre caminava.

2010-04-19T07:32:00.000-07:00

dia 05-12-2006
EL ACEBO – CACABELOS, 32 quilòmetres
el mati es fresc, sense fer fred, i pot ploure en qualsevol moment, perquè el cel està ple de núvols foscos i gruixuts.
Aquestes muntanyes de El Bierzo son una passada, sense cases aïllades. Els pobles també m'agraden molt, perquè son petits, tots girant al voltant de la seva església, com a tot arreu, però aquí son cases de pedra, igual que els carrers, i tots els sostres son de pissarra. S'assemblen molt als pobles de la Vall d'Aran.
També, per contra, hi ha moltes cases en runes.
Després de passar per un poble que es diu Riego de Ambrós, ve una baixada una mica complicada, ja que el terra està format per roques molt relliscoses. Sort que ara no plou, perquè amb pluja, seria més perillós. En contra partida, el paisatge es idíl·lic.
A continuació, s'arriba a Molinaseca, un poble més gran que l'anterior, o que El Acebo. Aquesta població te un pont, per creuar el riu Maruelo, preciós. Es romànic, i està al peu mateix de la seva església.
Quan arribava a Campo, va començar a ploure. Mentre caminava, mentre plovia, pensava que si trobés alguna parada d'autobús, que estan a cobert, aprofitaria per posar l'impermeable de la motxilla. Just en aquell moment, com en una premonició, en va aparèixer una.
PONFERRADA es la capital d'aquesta comarca de El Bierzo. En el temps dels romans, era com una mena de El Dorado, perquè estava plena de mines d'or. A l'any 1080, van construir un pont de ferro sobre el riu Sil, (ponts ferrata), que finalment li donaria el nom actual de PONFERRADA.
No obstant això, potser el que li dona més renom, es el seu castell, construït al segle XIII, per l'ordre del Temple. Es un típic castell medieval,
També es molt bonica la torre del rellotge, per sota del qual vaig passar i la plaça Major.
Sortint de PONFERRADA, vaig prendre una coca cola. L'amo del bar es va estranyar de veure'm, i em va dir que pocs pelegrins estava veient. Clar, es cert que el temps no acompanya i ara en som menys.
A Columbrianos em vaig quedar a dinar, aprofitant que estava caient una bona pluja.
Tot caminant, he fet una cosa que m'ajuda a caminar, que es pensar, o imaginar-me coses, o situacions, que m'ajudin a passar el temps. I pensava, en aquesta ocasió, en això del camí de Santiago, que deixant de banda qüestions religioses, certament es un molt bon RECORREGUT CULTURAL EUROPEU, com s'anuncia als cartells que et vas trobant pel camí; es un recorregut de milers de quilòmetres, pels molts camins que hi ha per tot Espanya, que passen per uns bellissims pobles i monuments històrics, castells, monestirs, esglésies, ermites, ponts, paisatges, etc., únics i meravellosos. I dic milers de quilòmetres, perquè a banda del camí francès, que es el que jo estic fent, hi ha el camí del nord, el de Portugal, el de la plata, etc. I tot això, sense fer esment els milers de quilòmetres que hi ha, del mateix camí de Santiago, per molts països europeus. Es fantàstic. Per uns, es tracta simplement d'una peregrinació, però per altres, es un gran recorregut europeu, tot seguint fletxes grogues. Es com una gran gimcana. Hi ha a Europa algun altre recorregut similar a aquest?
Sort que portava el paraigües, perquè la pluja no s'ha aturat en quasi tot el dia i el paraigües ajuda a protegir la motxilla.
Tenia previst passar la nit a un hostal de CAMPONARAYA, que es el que tenia reservat, a banda que em feien mal els peus i l'esquena, del pes de la motxilla. Però també, en aquesta idea que tinc d'anar avançant en lo possible, l'Elvira m'havia aconseguit una habitació en un hotel de CACABELOS, un poble més enllà, per lo que, armant-me de valor, he decidit passar de llarg CAMPONARAYA i dirigir-me a CACABELOS. A més, tampoc hagués trobat l'hotel de Camponaraya, perquè l'hotel es troba a la carretera, a meitat camí entre les dues poblacions, mentre que sortint d'aquest darrer poble, el camí entra al bosc i quan surt, ja ho fa quasi al costat mateix de Cacabelos.
Abans d'entrar a l'hostal, m'he trobat amb un pelegrí, que anava amb un impermeable vermell, que m'ha dit que vol arribar a Santiago aquest proper diumenge, i que aquesta nit, tenia previst arribar fins a Vilafranca del Bierzo. Em sembla que en lloc d'un pelegrí, es un fantasma, perquè en aquest moment, encara falten 200 quilòmetres per Santiago, i fer-los amb 4 dies, em sembla massa.
L'hostal Santa Maria, molt be, senzill, però be, amb televisió i calefacció. Molt correcte.
A mitja tarda, he sortit a donar un tomb, i he entrat a un super a comprar mandarines i torró de xocolata.
També he entrat a l'església, just en el moment en que acabava la missa.
Com que estava cansat, no he sortit a sopar; he pres una mica d'embotit, fruita i el torró.

2010-04-19T07:28:00.000-07:00

04-12-2006
Sense pensar-ho massa, vaig planificar aquesta altre ronda de caminades, en direcció Santiago.
En aquesta ocasió, però, tal i com hem fet altres vegades, l'Elvira i el Gerard han vingut a buscar-me al final de la ruta, a Sàrria, per poder tornar tots tres junts.
Jo vaig sortir de Sants, la nit del dilluns, dia 04 de Desembre, en un tren Exprés, en classe preferent, ja que en un viatge tant llarg com aquest, es primordial anar el més còmode possible. Pensem que a l'arribada a la meva destinació, PONFERRADA, començava la caminada del dia. El tren tenia previst sortir de Sants a les 20,00 h., però com passa molt sovint, va sortir amb 13 minuts de retard, de forma inexplicable. Tampoc vam rebre cap disculpa ni explicació per part de RENFE, la companyia ferroviària. També com les altres vegades, els meus estimats Elvira i Gerard, van venir fins a l'estació, a acomiadar-me. Només seure al tren, ja desitjava que passessin els dies, per trobar-nos tots tres, com he dit abans, a Sàrria, la darrera població del meu trajecte d'aquests dies. Em fa molta il·lusió aquesta sortida que comença avui, perquè voldrà dir que quan arribi a Sàrria, només em faltaran 100 quilòmetres, aproximadament, per arribar a Santiago. Ja en tinc ganes d'arribar i comprovar, personalment, aquestes sensacions especials que diuen els pelegrins que han arribat, que han sentit. A més, tinc l'encàrrec d'unes quantes persones, mossèns de pobles per els que he passat, d'abraçar el Sant, també en nom seu. No recordo els noms, però suposo que valdrà igual.
Avui li deia a l'Elvira que m'agrada tant fer el camí, m'he enganxat tant, que quan l'acabi el tornaré a començar, aquest cop amb ella. L'estimo molt, i vull que participi d'aquestes sensacions.
Avui la motxilla pesa molt més que en altres viatges. Estem a l'hivern, fa fred, i hi ha que preparar-se. Lo dolent, però, es que estic segur que no utilitzaré tota la roba que porto, ja que sempre em passa el mateix, però mira, quan es el moment de preparar-me, sempre em penso que tot el que poso ho faré servir. L'Elvira m'ha dit que no sigui ximple, i que envii la motxilla d'hotel a hotel, per no portar pes, però no crec que ho faci, entre altres coses perquè, com també em passa sovint, tinc la reserva a un lloc i, si em trobo be, segueixo caminant, per guanyar quilòmetres, cosa que no podria fer si tinc la motxilla al lloc previst per dormir.
Després de sortir de Sants, m'he menjat l'entrepà que portava de casa.
He passat la nit be i he pogut dormir una mica, encara que, com ja se sap, es molt difícil dormir en una butaca d'un tren, encara que, com aquesta de preferent, sigui una butaca que es converteix en mig llit. La llum i els sorolls de la gent, fan molt complicat poder dormir. Això si, al viatjar de nit, es descansa prou com per estar be al mati i poder començar a caminar.
El retard s'ha anat acumulant a mida que transcorria la nit, de manera que sobre les 07,10, més o menys hora prevista d'arribada a PONFERRADA, ja estava preparat a prop de la plataforma de sortida del tren, quan una senyora, parlant del retard, s'ha queixat que no hi ha dret, que fixa't a quina hora arribem a BEMBIBRE. Jo l'he preguntat si la propera estació era Bembibre i m'ha dit que si. Mira que si no apareix per allà, i, arribat a l'estació baixo tranquil·lament, i quan se'n va el tren m'adono que no estic a PONFERRADA, sinó que estic a un altre lloc!. Total, 45 minuts de retard. Hora d'arribada a PONFERRADA, les 07,55 h., del mati.
Feia fred, però potser no tant com fa quasi dos mesos, al arribar a León.
El primer que he fet, ha sigut contractar un taxi que em portés a la població de El Acebo, el poble on vaig acabar el passat 15 d'Octubre. De camí, ens hem creuat amb una parella de porcs senglars.
Quan he arribat al poble, tenia la intenció de prendre un cafè, però encara estaven tots els bars tancats. Es estrany; potser aquella nit no hi havia pelegrins dormint allà, perquè quan jo vaig passar la nit aquí, a les 07,30 ja estaven oberts.
En tot cas, a les 08,20 començava la meva ruta.

2010-04-19T07:21:00.000-07:00

DIA 14-10-2006
STA. CATALINA DE SOMOZA-EL ACEBO, 28 qm.
Després d'esmorzar, vaig començar la jornada. Em trobava be dels peus, i semblava que aguantaria be, ja que vaig començar fent uns bones mitges de velocitat.
Als pocs minuts, vaig avançar un pelegrí francès que estava fent el camí des del principi.
Ja m'estava entrant gana, quan vaig arribar a Rabanal del Camino, on vaig aturar-me per tornar a esmorzar un entrepà. El tema era que, a banda de tenir gana, pel que veia als propers pobles, era molt probable que no trobés cap bar més, fins a arribar a el Acebo, per lo que vaig optar per demanar un entrepà.
El camí s'estava fent cada vegada més difícil, per les lesions i per el desnivell, ja que cada vegada pujava més. Jo mateix veia que cada vegada caminava amb més dificultat.
Finalment, vaig arribar a la creu de ferro, un dels monuments del camí més carismàtics. Es una creu, de ferro, que està col·locada dalt de tot d'un gran màstil, envoltad de pedres, ja que, segons diu la tradició, has de portar una pedra de casa teva i deixar-la allà. Aquesta pedra, la va escollir l'Elvira de les que tenim a la terrassa, i va inscriure els nostres noms amb un rotulador. La vaig col·locar ven agafada al pal, sobre d'un clau que algú havia clavat per aguantar alguna cosa, i sota d'una bota de caminar. Per lo vist, es típic que els peregrins deixin coses, com fotos, cintes, botes, etc.
D'aquest moment, no em va agradar que els pares d'una nena deixessin que toqués totes les coses que els pelegrins havien deixat allà. Son coses i efectes molt personals, perquè després una nena mal criada, les toqui o les faci caure al terra.

Després de descansar una estona, vaig seguir el meu camí. Des de casa, l'Elvira va fer les gestions pertinents perquè pogués canviar el bitllet d'autobús de l'endemà, de les 18,00 hores, per el de les 09,30. Pel camí, vaig prendre nota del número de telèfon d'un taxi, perquè el dia següent vingués a recollir-me a l'hotel.
Més tard, vaig passar per una mena d'alberg, que el regenta un tal Tomàs, i que es fa dir “templer”. Va vestit com els templers, amb una túnica blanca, amb una creu vermella al pit. Vaig prendre cafè i vaig reposar aigua. Els hi vaig posar 2 euros al pot, ja que deien que no tenien cap subvenció. Com es pot viure dedicat als altres, sense subvencions?.
Finalment, i després de molt esforç, vaig arribar a El Acebo, al hostal Acebo, on tenia reservada una habitació. Abans de pujar a l'habitació, vaig prendre una cervesa sense alcohol.
A l'habitació, vaig haver de rebentar-me un altre cop la butllofa i vaig dormir una estona, abans de baixar a sopar. Com que encara era aviat, vaig anar a donar una volta pel poble.
A les 20,00, vaig posar-me a sopar.
després de sopar, va haver-hi un moment divertit, quan vaig pagar el sopar i l'habitació, amb la targeta de crèdit del FCB, just en el moment en que l'equip de futbol del Getafe, li va marcar un gol al R. Madrid.
El diumenge, 15 d'0ctubre, després d'esmorzar al mateix hostal, preu, va venir a recollir-me el taxi que em va portar fins a l'estació dels autobusos de PONFERRADA.
A les 09,40 vaig pujar a l'autocar que em portaria a Barcelona. Hi ha que dir que un viatge tant llarg, de 13 hores, es fa molt pesat. A les 23,00 hores, vaig arribar a l'estació del nord, on ja m'esperaven el Gerard i l'Elvira.

2010-04-19T07:14:00.000-07:00

13-10-2006
HOSPITAL PUENTE ORBIGO-ST. CATALINA DE SOMOZA, 26,00 qm.
Al aixecar-me, els peus em feien bastant mal, per lo que vaig posar-me alguns pegats. A la tarde anterior, al arribar, vaig comprovar que m'havia sortit una butllofa bastant gran al peu esquerra, però al mati del dia 13, pràcticament havia desaparegut.
Vaig començar a caminar, i sort que ben aviat, vaig veure que m'havia descuidat el rellotge a l'hotel. Només portava caminant 300 metres, per sort.
Quan la tarde anterior vaig anar a donar una volta pel poble, vaig veure que les fletxes estaven pel centre del poble. En canvi, aquest mati, per culpa del mal als peus, en lloc de fer una mica enrere per seguir-les, vaig preferir seguir endavant, per la carretera, lo qual fou un altre error, perquè al no seguir les fletxes, em vaig perdre la possibilitat de fer part de la ruta per camins de terra, en lloc de l'asfalt de la carretera.
En les primeres hores de ruta, la meva velocitat de caminada era 100 metres en 125 passes, i 90 segons.
A mig mati vaig arribar fins un monument que es diu la Cruz de St. Toribio, al terme municipal de St. Justo. Allà ens vam fer unes fotos amb uns catalans que arribaven al mateix moment que jo. Mentre hi arribava, veia com uns altres peregrins s'acostaven al monument per un altre via. Era el camí que havia deixat per no seguir les fletxes a Hospital Puente Órbigo.
Arribant al poble de St. Justo, vaig comprar-me uns pegats a una farmàcia per poder curar-me els peus.
St. Justo queda molt a la vora d'Astorga, tant que sembla una mena de barri. Astorga es una ciutat molt monumental, amb uns edificis preciosos, com el Palau Episcopal, fet per Antoni Gaudi, o la Catedral. Al costat d'unes runes romanes, hi ha una església, on vaig entrar a posar uns ciris, per la família.
A Astorga conflueixen dos dels camins que van a Santiago; el francès, que es el que faig jo, i el de la plata, que ve de Sevilla. Un dia l'he de fer, aquest camí de la plata.
Les fletxes et condueixen pel centre de la ciutat, i mira quina casualitat que passen per davant de l'hotel LA PESETA, l'hotel que anava quan era viatjant de teixits per la firma Casacuberta. Seguint-les, vaig passar pel centre mateix i per la catedral. Com que era l'hora de dinar, vaig entrar al restaurant JUAN LUIS, on vaig menjar el cocido maragato, com l'escudella i carn d'olla que fem a Catalunya per Nadal. Es molt fort. Però com el dia anterior, es molt important menjar així que t'agafa gana, perquè del contrari, les defenses et baixen i pots agafar una "pájara", que et tomba en qüestió de minuts.
Després de dinar, enfilo un altre cop el camí, en direcció a St. Catalina de Somoza, on passaria la nit. A partir d'Astorga, el paisatge canvia, es fa més suportable, perquè desapareix l'asfalt i comences a penetrar per els camins ja més de muntanya.
Tant ahir com en la jornada d'avui, el sol es intens i, a les hores centrals del dia, fa molta calor. Sembla que estiguem a l'estiu.
Ja molt a la vora del meu destí, vaig trobar-me amb el grup de catalans i vam quedar en veure'ns, perquè es quedaven al mateix poble que jo, a Sta. Catalina.
Quan arribo a St. Catalina i m'instal·lo a l'hotel, Hospederia St. Blas, descobreixo
que la butllofa del peu es molt gran, com una gran ametlla, i que en tinc un altre a l'altre peu, així que faig el valent i baixo a demanar una agulla. Em donen un imperdible, i amb molta cura i por a sentir mal, poc a poc, vaig rebentar la primera. Em va sortir molta aigua. Quan la vaig tenir totalment buida, vaig fer el mateix procés amb l'altre. Un cop acabada la operació (mai més ven dit), vaig deixar que els peus estiguessin al aire, sense mitjons, perquè no es produís cap infecció.
Vaig anar a donar una volta pel poble, sense botes, calçat només amb les sandàlies d'estar per casa. Després de sopar (amanida i truita a la francesa,), me'n vaig anar a dormir ben aviat.
Les meves mitges al caminar:
0,75 mts. Per cada passa.
107 passes en un minut, en pla, es a dir, 4.815 mts. Per hora.
91 passes, després de 4 hores de caminada, amb mal de peus, es a dir, 4.095 metres per hora.
85 passes després de 6 hores de caminada, amb molt mal de peus, es a dir, 3.825 metres per hora.
En pla i a primera hora:
125 passes en 100 mts., es a dir, en 1000 metres faig 1250 passes, lo que multiplicat per 0,75 mts., per cada passe, fan 937,50 metres en 1250 passes.
En definitiva, en 1000 metres, 1333 passes.

El que s'avorreix, es perquè vol!!

2010-04-19T07:09:00.000-07:00

12-10-2006
LEÓN-HOSPITAL PUENTE ORBIGO, de 32,400 quilòmetres.
Quan he de caminar tant, no hi ha cosa que em molesti més que haver de fer més quilòmetres dels necessaris, i en aquesta ocasió, em va passar. Vaig anant seguint les fletxes fins que, al cap d'uns quants minuts caminant, arribo al alberg de León. Es a dir, que les fletxes, en lloc de portar-me cap a sortida, em porta cap a l'alberg. Això ho trobo molt malament, perquè d'acord que senyalin el camí de l'alberg, però s'ha d'avisar on et porten les senyals, i poder escollir si vols anar a l'alberg, o el que vols es, simplement, sortir de la ciutat. Ja dic, un bon tros per res. Fent marxa enrere, vaig trobar-me am una guàrdia civil, i em va indicar el camí correcte. Sort que, finalment, no vaig perdre massa temps.
Seguint la guia de MUNDICAMINO, lo normal era que en aquesta primera etapa, faria la ruta LEÓN-VILLADANGOS DEL PÁRAMO, de 21,8 qm, però només disposava de quatre dies caminant, si comptava que agafaria l'autocar de tornada que surt a les 18,00 de PONFERRADA del proper diumenge, però clar, això representava que arribaria a Barcelona el dilluns a les 07,00 del mati i tindria que anar a casa a dutxar-me, afaitar-me, ect, per lo que arribaria al despatx a mig mati. Massa tard.
Així que vaig pensar en avançar el màxim possible, per si aconseguia fer rutes de 35 qm, que em permetrien arribar a PONFERRADA dissabte, amb temps suficient, aleshores, d'agafar el tren o l'autocar de les 09,00 del mati del diumenge i poder passar la nit a casa, tranquil·lament dormint al meu llit, en lloc de passar-la segut al incòmode seient de l'autocar.
D'aquí ve la ruta LEÓN-HOSPITAL PUENTE ÓRBIGO, de 32 qm.
Un cop trobat el camí correcte, vaig iniciar la caminada, quilòmetres i quilòmetres d'asfalt, caminant per la carretera, passant per poblacions que no deixen d'ésser barris de León, com Trobajo del Camino i La Virgen del Camino, on l'asfalt, els cotxes passant contínuament pel teu costat, el soroll, les immenses rectes amb naus industrials a ambdós costats de la carretera, es fan insuportables. Era un dia festiu, el 12 d'Octubre, però el trànsit, immens, perquè era pont.
Després de passar La Virgen del Camino, hi ha la possibilitat d'optar per una ruta alternativa, que passa per un poble que es diu Villar de Mazarife, que, segons algunes publicacions, es pot considerar, sembla, com el camí original, però si seguia per la ruta aconsellada per Mundicamino, faria menys quilòmetres, per lo que vaig optar per aquesta via. Mala decisió, perquè seguint aquesta ruta, continuava caminant per la carretera i es fa molt pesat. Si alguna vegada, repeteixo fer el camí de Santiago, que ho penso fer, agafaré l'altre.
A St. Miguel del Camino, hi ha una taula parada per un tal Agapito, un personatge que he llegit en alguna guia, que posa alguns cartells de salutació, i et convida a agafar ametlles, raïm, etc.
Sobre les 13,30, vaig arribar a Villadangos del Páramo, on em vaig quedar a dinar a un hostal que es diu Hostal Alto Páramo. Per dinar, arròs a la cubana i xurrasco.
El camí fins aquí l'havia fet be, però ja començava a fer-me mal els peus.
Després de dinar, i seguint sempre la carretera, primer arribo a un poble que es diu St. Martin del Camino, on, per cert, vaig tenir el mateix problema que al matí a León, ja que seguint les fletxes, em van portar fins un bar, es a dir, que vaig haver de fer marxa enrere. Ja més tard, cap a les 17,00 hores, arribo a Hospital Puente de Órbigo. Des de León fins a aquest poble, tot per carretera. Així es normal que surtin butllofes als peus.
Uns metres abans d'arribar a Hospital, el camí entra al poble per el pont romànic, preciós, que li dona nom al poble. Es d'una visita obligada, i diria que es més gran que el de Puente La Reina.
Després de donar-me una dutxa necessària, vaig anar a donar un tomb pel poble. Anava bastant coix, ja que em feien mal els dos peus, i ja em temia que l'endemà no podria aconseguir fer una ruta de més de 35 quilòmetres. Passejant, vaig arribar fins el pont i vaig entrar pels carrers estrets del poble.
Vaig sopar al mateix establiment on vaig passar la nit, l'hotel EL PASO HONROSO.

2010-04-19T07:01:00.000-07:00

11-10-2006
Ja feia deu mesos des de l'anterior sortida per fer el Camí de Santiago. Portava uns dies pensant en si fer ara unes quantes etapes, ja que s'acostaven uns dies pel pont del Pilar i, finalment, em vaig decidir, després que l'Elvira, la meva estimada, m'animés a continuar.
Entenc també que a partir d'ara es quan em trobaré amb més dificultats, perquè cada cop estic més lluny i costa més temps i diners. Però clar, tampoc voldria deixar-lo sense acabar. Amb esforç i amb molta il·lusió, l'acabaré.
Com que vaig decidir-me tard, finalment no vaig poder trobar bitllet de tren d'anada fins a León. A mi, dels dos trens diaris que van cap allà, m'anava be el que surt a les 20,00 hores, per no agafar més dies de festa, però aquest estava ja ple. Així que finalment, vaig decidir-me per agafar l'autocar.
Aviso: per fer trajectes llargs, ja no tornaré a agafar autocars; es molt pesat.
L'hora prevista de sortida de l'autocar, era a les 22,00, i a les 21,15 l'Elvira, el Gerard i jo, ja estàvem a l'estació del Nord, base general dels autocars a Barcelona.
Com sempre, una de les coses que més costa a l'hora de preparar la motxilla es el seu contingut. Sempre et penses que et falta alguna cosa, i quasi tot, d'entrada, et sembla imprescindible; que més mitjons per si un cas; que més pantalons per si plou; que no faltin samarretes, impermeables, roba d'abric. Total, perquè després, a la tornada, com sempre, sempre passa, et dones compte que potser més de la meitat de coses no les has utilitzat.
Hi ha que mentalitzar-se d'una cosa: quan arribes al teu destí, que normalment sol ser entre les 16,00 i les 17,00 hores, et dona temps de sobres de rentar-te la samarreta i els mitjons, de manera que, normalment, l'endemà estaran llestos per ser usats. D'aquesta manera, per fer de cinc a vuit dies de ruta, amb tres samarretes n'hi ha prou, i amb tres o quatre parells de mitjons, també. Això pensant, clar, que pot ploure, perquè si es que fas la ruta a l'estiu, on les possibilitats de pluja es redueixen molt, aleshores potser fins i tot amb dues samarretes n'hi ha prou. Es qüestió d'arribar, rentar-la i posar-la a assecar al sol. L'endemà, estaran com noves. I així amb tot. S'ha d'estalviar el màxim possible el pes, perquè després, sobretot els dos o tres primers dies, l'esquena ho nota, i molt. I ho dic per experiència.
Així que, després de fer-la, vam agafar el cotxe i cap a l'estació del Nord!.
Vam veure quantitat de magrebins i gent de l'est, de Romania, Bulgària, etc.
Com que ens vam decidir tard a fer el viatge, el tiquet que vaig aconseguir fou el seient número 54, es a dir, a la darrera fila. Això, que en principi sembla una mala noticia, es va traduir, finalment, en una bona cosa, perquè a la darrera fila, hi ha 5 seients i els ocupàvem 3 persones, per lo que ens vam posar de manera alterna. A mi, a més, em va tocar al mig, i encara que no vaig poder gaudir dels racons, entre la banda de la finestra, el seient del davant i el darrera, per repenjar els braços, si, en canvi, vaig poder anar amb les cames ben estirades.
Abans de pujar, vam fer broma amb l'Elvira i el Gerard, sobre una dona molt grossa, com la Eli, l'amiga de la Conxi, a veure si em tocava al costat. Sort que, finalment, no va passar. Estava tant grossa la tia, que el cul era més gran que el seu seient, de manera que no va poder pujar l'aparell per descansar el braç i hi va seure a sobra.
Tot i poder estirar les cames, l'autocar en si era prou incòmode, amb els seients molt estrets.
Només sortir de Barcelona, vam travessar una forta tempesta de llamps i trons, a banda de molta aigua. No obstant això, la nostra velocitat era força alta. El conductor no tenia manies. Moments abans de sortir, quan li vaig preguntar per l'hora aproximada d'arribada, em va dir que la hora d'arribada eren les 9,00 del matí, però que potser arribaríem abans. (vam arribar a les 08,00).
a les 01,20 de la matinada, arribem a l'àrea de servei que està a uns 30 quilòmetres abans d'arribar a Saragossa. Mengo un tallat i una pasta, perquè es que ja comença a fer fred.
A les 02,00 entrem a l'estació de Saragossa a recollir tres persones. Només son dos minuts. Nosaltres tres, a la darrera fila, estem tranquils i més amples que els altres.
A mida que passen les hores, em costa més situar-me, encara que, per sort, de tant en tant em quedo dormit i no me'n assabento del viatge.
A les 04,00 arribem a LOGROÑO i marxa la dona que tenia al costat. A partir d'ara, els 5 seients ens els repartim dues persones. Estem més amples. Jo em poso on era la dona, i puc dormir millor.
A les 06,10 arribem a Burgos. Fa molt de fred i estic cansat de tant autocar.
A les 08,00 del mati, quasi en punt, arribem a León. Encara es de nit, fa molt de fred, però el cel es veu sense núvols. A l'estació, abans de sortir a caminar, em mengo l'entrepà que m'ha preparat l'Elvira. Després, em poso les botes, agafo els pals i,... a caminar!!!.
tinc la sort (entre cometes), que només sortir de l'estació, ja veig les fletxes al terra, o sigui que, tot content, em poso a seguir-les, camí de la meva primera etapa.

2010-04-19T06:59:00.000-07:00

dia 08-12-2005
Sobre les 09,00 ens hem aixecat, i hem anat a esmorzar al bufet lliure de l'hotel. Ens hem posat les botes. El primer que hem fet al sortir, ha sigut anar fins a l'estació, a deixar la motxilla i la bossa a la consigna, per no anar carregats. Seguidament, sense pressa, hem anat passejant, primer fins a Sant Marc, on hem entrat a l'església. Després, ens hem dirigit un altre cop fins a la Catedral, el barri humit, etc., fins l'hora d'anar tornant cap a l'estació. Abans, però, hem comprat uns entrepans pel viatge.
A les 13,21, el tren ha sortit cap a Barcelona.
El viatge, una mica pesat, la veritat.
A les 23,20 hem arribat a Sants. L'Elvira ha volgut que anéssim a l'hospital de Viladecans, a que em veiessin la cama, i a punt he estat d'ésser intervingut quirúrgicament. Quan la doctora m'ha vist la cama, m'ha fet una anàlisi de sang. Quan ha tingut els resultats, m'ha enviat, amb ambulància, fins a l'hospital de Bellvitge, perquè valoressin l'estat de la cama.
Segons he sabut, la doctora de Viladecans, pels resultats de l'analítica, ha vist que podria tenir una trombosis a la cama. Es a dir, la inflamació que tenia, pensaven els metges que podria ser motivada per un coàgul de sang, amb el conseqüent perill que derivés cap el cap, i pogués produir-me un infart, o una embòlia.
A Bellvitge, quan han vist l'informe, de seguida m'han portat a un box, m'han fet despullar i posar-me a una llitera.
Mentre tant, l'Elvira havia portat al Gerard a casa, ja que el pobre, estava amb nosaltres tota la nit. Al poc d'arribar jo a Bellvitge, ella ha arribat també, ja que la doctora de Viladecans li ha dit que vingués cap aquí, ja que jo no tornaria, que se'm quedarien, per operar-me del coagul.
Jo, la veritat, estava molt acollonit. Han entrat uns quants metges, mirant el peu, tocant-lo, i valorant el que havien de fer. M'han fet un altre anàlisi de sang, fins que, finalment, a les 09 del mati, m'han deixat anar cap a casa, descartant, finalment, que la meva malaltia fos el coagul. Menys mal, perquè, mira que si per culpa de caminar, se'm hagués produït aquesta malaltia?. Lo dolent de tot ha sigut l'esglai que ens han fet passar a l'Elvira i a mi, i la nit que hem perdut, sense dormir.
En fi, ja està passat.
Lo important, no ho oblidem, ha sigut fer aquest 112 qm., el que em porta a que només em queden uns 350 qm per acabar el camí de Santiago. El meravellós camí de Santiago.

2010-04-19T06:54:00.000-07:00

07-12-2005
PUENTE VILLARENTE – LEON, 12,00 qm.
Ens hem trobat el Mateu i jo a les 08,00 del mati al bar de l'hostal. He aprofitat per descarregar tot el meu cabreig en el cambrer, ja que no hi havia cap de les dones propietàries, per dir-li lo molt enfadat que estava per les pèssimes condicions en les que es troba l'edifici. Finalment, aquell home, que tampoc en tenia culpa, ens ha donat la raó, i ens ha dit que tant de bo pogués treballar en l'altre hostal.
Després de pagar l'estada, hem anat a esmorzar a l'hostal Montaña, on vam sopar ahir al vespre. Seguidament, amb l'estomac ple, ens hem posat en marxa, a la que, per mi , seria la darrera etapa. Pel Mateu encara no, perquè tenia que arribar, demà, a Astorga, encara a més de 40 qm, d'on ens trobàvem en aquell moment.
Per mi, en canvi, era afrontar el final del meu camí per aquests dies. Per el dolor que tenia a la cama, he caminat a un pas molt més lent que el de'n Mateu. De totes maneres, no se si per efecte de les pastilles que m'ha donat, però en un moment donat, he recuperat una mica de velocitat, en el sentit que m'he posat més al nivell d'ell, i hem afrontat l'arribada a León amb prou facilitat. La primera part de la ruta d'avui, l'hem fet per la part del darrere dels pobles, molt petits, que hem passat, fins que hem arribat al coll del Portillo, l'única vegada que hem trobat una mica de pujada. Aquí, la dificultat ha vingut, sobretot, perquè hem tingut de caminar una bona estona per la carretera, amb el perill que això representava, ja que avui es dia laborable, i el trànsit era notable.
Avui, el dia ha sigut molt bo, amb un bon sol i sense vent. Excepte el dia 04, que vam tenir pluja, cada dia ha fet sol al mati, encara que a la tarda s'ha ennuvolat.
Un cop a dalt del coll del Portillo, ja es veu León al fons. Al cap d'uns minuts, després de travessar una passarel·la sobre la carretera, hem entrat a León, passant pel costat mateix de l'edifici de CAJA ESPAÑA.
Potser perquè era el darrer dia que caminàvem junts, avui el Mateu m'ha explicat uns quants acudits, alguns d'ells molt bons. Lo dolent es que a mi no se'm queden, normalment.
L'arribada a León, sobre les 11,20 del mati, m'ha posat molt content, sobretot perquè uns dies enrere, creia sincerament que no arribaria, entre la distància que em quedava i el dolor a la cama. Però mira, poc a poc, he arribat a la meva destinació. A les 12,00 en punt hem arribat a la Catedral. Després de fer-nos una foto i de descansar una mica, ens hem acomiadat amb una abraçada, ja que ell seguia camí, mentre que jo acabava aquí, ara a l'espera de l'arribada de l'Elvira i el Gerard.
Quan el Mateu s'ha anat, i després de parlar amb el Jordi i l'Elvira, m'he dirigit cap a l'hotel Temple Riosol, on hem reservat per passar la nit l'Elvira, el Gerard i jo. Vaig escollir aquest hotel, perquè aquí venia quan era viatjant, fa molts anys. Em feia gràcia tornar. Després de passar per l'impressionant edifici de Sant Marc, he arribat a l'hotel sobre les 13,00. a més, hem tingut la sort que aquest hotel està al costat mateix de l'estació del tren.
Un cop dutxat i net, he baixat a dinar a una cafeteria que hi ha al costat mateix de l'hotel. He dinat un plat combinat, amb calamars, ous ferrats, croquetes, etc.
Al acabar, he tornat a la meva habitació, fent temps, fins que ha arribat l'hora d'anar a l'estació a recollir a la meva família.
Increïblement, el tren que els portava des de Barcelona, ha arribat a l'hora justa, a les 16,37. Ens hem posat molt contents al veure'ns, ja en teníem moltes ganes, l'Elvira i jo, d'estar junts, la veritat. Després de deixar les coses a l'habitació de l'hotel, hem anat a donar una volta per León.
La meva intenció, era anar a ensenyar-los l'edifici de l'hostal de Sant Marc, impressionant. Abans, però, l'Elvira ha volgut que entréssim al ambulatori de la seguretat social, a que em veiessin la cama. Allà ens han enviat a un altre lloc, on atenen les urgències.
En aquest centre, m'ha atès una doctora, que m'ha dit que tenia tendinitis, que estava be el que estava prenent, però que quan arribés a Barcelona, anés al metge un altre cop.
Al sortir, hem seguit la nostra passejada, ja de nit. Primer hem anat a la catedral, que, de nit i il·luminada, estava fantàstica. Més tard, hem entrat al barri humit, el lloc típic de prendre copes i tapes de León, una mica com el Temple Bar, de Doblin.
Per sopar, com que teníem gana, encara que era molt aviat, sobre les 20,15, hem entrat a una tasca i hem demanat una ració d'entremesos, molt bons, incloent-hi la famosa cecina, i una graellada de carn, de la qual n'ha sobrat una mica.
Al acabar de sopar, ja ens hem dirigit cap a l'hotel, perquè feia molt de fred. Els termòmetres, senyalaven 1 o 2 graus sobre zero.

2010-04-19T06:49:00.000-07:00

06-12-2005
EL BURGO RANERO – EL PUENTE DE VILLARENTE, 25 qm.
He passat molt mala nit, per culpa del dolor a la cama. No se si podré continuar. El Mateu m'ha dit que una vegada hagi començat a caminar, em trobaré millor.
El dia també ha sigut molt bo, amb un sol esplèndid.
En principi, tenia previst anar fins a Mansilla de las Mulas, però to i el dolor a la cama, com que era aviat, he preferit seguir caminant, perquè tot el que avanci avui, reduiré demà, que es l'últim dia, i es quan arriben l'Elvira i el Gerard, i vull arribar a León aviat.
L'he demanat a l'Elvira que ens reservi dues habitacions a Puente de Villarente. Avui també han sigut rectes i rectes. Tant, que a l'horitzó veus el poble on vas, per exemple, des de molt lluny es veu el campanar de l'església de Mansilla de las Mulas, però falten hores per arribar-hi.
A Mansilla he comprat més mandarines, i panellets, que estaven molt bons.
Per dinar, he menjat macarrons i mandonguilles. Abans de sortir del restaurant, ens han donat un llibre, per escriure una dedicatòria, pel fet de ser pelegrins. Com que ahir vaig pagar jo els entrepans del dinar, avui el dinar l'ha pagat el Mateu. Es una molt bona persona. Com que deia que anava malament de diners, m'he ofert a deixar-li, però no n'ha volgut, esperant arribar a Mansilla, per treure'n del caixer.
El paisatge continua sent recte, però al menys ha desaparegut el fort vent dels darrers dies.
Quan finalment he arribat a El Puente de Villarente, hem tingut una gran decepció amb el hostal. Era realment fastigós, vell, brut. Només de pujar a l'habitació, se'm ha caigut el mon a sobre, de lo brut que estava tot. Hagués tingut que marxar, però no sabia on estava l'altre hostal del poble, del qual me'n havia parlat l'Elvira, però ni sabia on estava, ni si tindrien habitacions lliures. A més, tenia molt mal a la cama, per començar a donar voltes pel poble. Finalment, estava amb el Mateu, i potser ell no era tant maniàtic com jo i a ell no li semblava tant malament. No hi aneu mai, val? Està molt brut. Per començar, només d'entrar a l'habitació, no funcionava la calefacció. Ens ha dit la noia que tranquils, que ara la posaria. Després de treure les coses de la motxilla, i de despullar-me, he pretès dutxar-me, però, aleshores, no hi havia aigua calenta. He esperat una estona, però tampoc. Finalment, he sentit com el Mateu es queixava d'aquesta mancança a la noia. Li ha dit que en poca estona podria dutxar-se. A mi, realment, se m'han tret les ganes, amb la brutícia que hi havia per tot arreu.
Després hem baixat al bar, i l'he demanat a la dona que posés més alta la calefacció, que feia molt de fred. M'ha dit que anava a l'habitació a repassar la instal·lació, perquè tindria que funcionar. De fet funcionava. El que passa es que anava diguem que en un marxa molt petita, es a dir, sense posar-la a la màxima potència, com hagués calgut avui, amb el fred que feia. Ens ha dit que no podia pujar la potència, per perill que explotés la caldera.
El Mateu i jo, donat el fred que feia, hem pensat en anar a donar una volta, a veure si trobàvem un altre lloc on estiguéssim millor. Hem trobat l'hostal Montaña, i ens ha donat ràbia no haver reservat lloc en aquest, molt més acollidor i calent. Això si, hem decidit sopar aquí, en lloc de sopar al nostre hostal. Home, els hostals els reservem pel que veiem en Internet, es a dir, que podem encertar-la o no. En tot cas, en el dia d'avui, hem tingut mala sort.
Per sopar, he demanat sopa de peix i remenat de botifarra.
El Mateu i jo hem valorat abandonar aquell hostal, encara que tinguéssim que pagar, i reservar en aquest, però finalment no ho hem fet, per no haver de fer un altre cop la motxilla, i perquè, en el fons, ens sabia greu per la dona.

2010-04-19T06:45:00.000-07:00

05-12-2005
CALZADILLA DE LA CUEZA – EL BURGO RANERO, 40,3 qm.
He sortit a les 08,45 a més, m'ha donat una gran alegria, només sortir del poble, veure un cartell que deia que, fins a Sahagún, segons el camí que agafés, tindria aproximadament, 14 – 15 qm, molts menys dels que em pensava, que era al voltant dels 21. Així que he trucat a l'Elvira, que m'està ajudant molt, perquè em reservés lloc a El Burgo Ranero, per si aconseguia arribar-hi. Em trobava be i amb ganes de fer una caminada llarga. El dia, a més, acompanyava, perquè havia sortit un sol magnífic, i semblava que no feia tant de vent.
A més, si vull arribar a León caminant, he de donar-li canya.
Caminant, m'ha agradat veure cérvols lliures pel camp. No els havia vist mai. Espero que no morin a mans dels caçadors, a qui també anomenen “esportistes”.
Abans d'arribar a Sahagún, m'ha començat a fer mal la cama dreta. Primer em pensava que em molestava la llengüeta de la bota, però després de posar-la be, he comprovat que seguia fent-me mal. Tot i així, he continuat caminant, intentant arribar, fos com fos, a El Burgo.
Sortint de Sahagún, he conegut al Mateu. Be, ens vam conèixer ahir, dinant, però no vam parlar. Només ens vam desitjar “bon profit”. Però avui, després de saludar-nos a Sahagún, ja hem continuat tots els dies junts.
Jo, amb el meu peu tocat, cada vegada anava més a poc a poc, i el dolor era cada vegada més gran. Entre mi començava a dubtar si podria acabar.
Vam parar a dinar uns entrepans a Bercianos del Camino. Com que ell caminava més ràpid que jo, vaig dir-li que anés al seu ritme, que jo ja arribaria.
Després de dinar, ja només ens faltaven 6 qm, per arribar a El Burgo Ranero. Aquesta ha sigut potser, la vegada que més m'he alegrat d'arribar a la meva destinació. El mal a la cama dreta era molt fort. Fins i tot, el Mateu m'ha deixat una crema per fer-me una bona frega, i m'ha donat unes pastilles contra el dolor, que m'ha anat molt be. Crec que tinc Tendinitis, perquè tinc el turmell molt inflat.
El Mateu tenia previst dormir al alberg, però com que estava tancat, ha llogat una habitació al mateix hostal que jo. Hem sopat junts, i hem mantingut una bona conversa política – sindicalista, ja que ell es enllaç sindical, per comissions obreres, a l'ajuntament de Écija, a Sevilla. Per sopar, he demanat sopa i un bistec amb patates.

2010-04-19T06:43:00.000-07:00

04-12-2005
CARRIÓN DE LOS CONDES – CALZADILLA DE LA CUEZA, 18,00 qm.
Avui volia fer una etapa més llarga, fins a Sahagún, d'uns 40 qm., però m'ho he pensat millor i he decidit aturar-me a aquesta població de Calzadilla, perquè no em veig amb forces d'arribar a Sahagún. Fa molt de vent que et ve de cara, per lo que costa molt caminar; a més, fa fred, plou i els peus comencen a fer-me mal. Demà espero trobar-me millor i poder arribar a Sahagún, encara que, si no accelero una mica, no podré aconseguir arribar a León abans de tornar a casa. Ja veurem.
Pel camí, m'he trobat amb un pelegrí que feia el camí de tornada. Ja havia arribat a Santiago, i com que tenia molt de temps, segons m'ha dit, ara fa el camí de tornada.
La jornada d'avui es molt avorrida, perquè no hi ha cap poble, des de Carrión, fins a Calzadilla. Els 18 qm, els fas sense veure cap casa. A més, com ahir, es una etapa només amb rectes, molt sosa.
La única cosa diferent, es que els darrers 12 qm, els fas per el camí original, segons una inscripció que hi ha en una roca.
Per dinar, ho he fet també al restaurant del mateix hostal. Com a veí tenia al Mateu, un pelegrí de Sevilla, que després ens faríem molt amics. He dinat sopa de caldo i pebrots farcits.
També he descansat una mica, abans de sortir a donar una volta, però es que en aquest poble, a diferència de Carrión, no hi ha res a veure.
He passat la tarda llegint un diari local. Per sopar, he menjat més sopa de caldo, la mateixa del migdia, i canalons d'espinacs, molt bons. La veritat que en aquest hostal, el menjar es molt bo.

2010-04-19T06:39:00.000-07:00

03-12-2005
FRÓMISTA – CARRIÓN DE LOS CONDES, 18 qm.
Sobre les 11,00 del mati, vaig començar a caminar, en direcció a Carrión de los Condes, la meva etapa d'avui. La vaig escollir curta, d'uns 18 quilòmetres, perquè començava tard.
Vaig pensar, durant la caminada, que potser m'hauré de comprar una lot, perquè aquí clareja molt tard, sobre les 08,00 del mati, i si vull sortir aviat, per exemple amb l'etapa de demà, que es molt llarga, no tindré llum per veure les senyals.
Per arribar a Carrión, vaig estar 3 hores i 25 minuts. Al principi feia sol, però a mida que passava el matí, el cel es va anant cobrint de núvols. A més, feia molt de vent i molt de fred.
La ruta es molt recta, al costat mateix de la carretera. Realment, es una mica avorrida, perquè no te cap pujada, tot ho veus venir molt abans. Fer aquesta etapa a l'estiu, te que ser molt cansat, perquè no hi ha arbres, ni cases. Tot molt avorrit.
Dino al mateix restaurant de l'hostal on passaré la nit, ja a Carrión. Per dinar, demano alubias pintas amb xoriço, molt bo.
Després de dinar, dormo una estona, fins les cinc, que surto a donar una volta pel poble.
A Carrión no tinc cobertura amb el mòbil particular, que es el que no porto el carregador, ja veus quina mala sort.
Es fa fosc molt aviat. Vaig a comprar-me la lot que deia abans i unes mandarines, per
tenir fruita.
Durant la tarda, també penso que potser no faré la etapa sencera que tenia previst fer demà, fins a Sahagún, perquè es molt llarga, i em sento cansat. Ja veurem.
A Carrión hi ha l'església de Santiago, que es més aviat un museu, i la de Santa Maria. Durant la missa, el mossèn parla de que els pobres cada dia son més pobres, i que els rics haurien d'ajudar més. Lamateixa homilia que va fer el pare César, a Los Arcos.
Per sopar, he trobat un restaurant que m'ha agradat molt. He sopat revoltillo de botifarres i peus de porc, tot molt bo.
Abans d'anar a dormir, me'n vaig al bar Espanya, a preguntar a quina hora obren l'endemà, per comprar-me algun entrepà pel camí.
Fa molt de fred, així que de seguida me'n torno al hostal.

2010-04-19T06:36:00.000-07:00

02-12-2005
Avui començo un altre etapa del Camí de Santiago, des de la població de Frómista, de la província de Palència, fins a la ciutat de León, amb una distància de 112 quilòmetres.
Des del dia anterior, tenia les coses de la motxilla preparades, però la feia i desfeia unes quantes vegades, amb la intenció de portar, només, el més imprescindible, ja que aquesta vegada no tindria el cotxe per anar deixant coses. Finalment, quan la vaig tenir tancada i preparada per marxar, pesava 9 quilos. Crec que el just perquè no em molestés a l'esquena.
l'Elvira i el Gerard, els meus estimats esposa i fill que sempre estan amb mi, m'han acompanyat fins a l'estació de Sants. Després de menjar-nos unes pastes, vam baixar fins a l'andana, on vam esperar el tren. L'Elvira estava molt trista i va plorar una mica, cosa que em va saber molt de greu, perquè no vull fer-la patir. Sort que aviat, ens tornarem a veure a León.
Vaig pujar a la meva cambreta, i a les 22,35, amb cinc minuts de retard, va sortir el tren.
Davant meu seu un matrimoni gran, que venen de les illes Balears. Ell està vestit d'una manera un tant especial, amb un barret i una samarreta de mànega curta, gens normal amb el fred que fa aquests dies. Te com una mena de tic, que el fa moure cap un costat i un altre. Respira malament, i, al respirar, fa un soroll amb els llavis, com quan estàs tararajant una cançó, que sembla que vulguis xiular, però sense arribar-hi.
La seva dona, molt més tranquil·la, molt grossa. Ell no para quiet ni un moment. S'aixeca, es seu, passeja pel tren, sense calçat, se'n va a fumar a la plataforma d'accés al tren, tot i la seva dificultat respiratòria, etc.
Això si; es molt atent amb la seva dona, a qui denomina “Antoñita”, donant-li molta ternura a les seves paraules, molt d'amor.
Durant el viatge, l'agafa de la mà, com si tots dos fossin uns joves enamorats que se'n van de lluna de mel.
L'home es passa el trajecte anant i venint del bar, perquè vol comprar aigua i un got de llet calenta per la seva dona, però no pot, perquè sempre hi ha molta gent. Finalment, tampoc pot comprar res, perquè tanquen el bar fins les sis del mati. Aleshores si, aconsegueix l'aigua i el got de llet. Jo li ofereixo aigua, però molt amablement, la rebutja.
Ja fent-se de dia, li dona varies pastilles a la Antoñita, i a més, li posa aquell aparell que fa servir la mama per respirar.
Durant el viatge, dormo una mica, però no massa, perquè segut a la butaca es molt difícil dormir. Uns nois que estan a l'entrada de la cambreta, aconsegueixen dormir, perquè estiren les seves butaques fins a convertir-les en llits, on tots dos es posen, un al costat de l'altre, a dormir, però clar, això no ho pots fer amb desconeguts. En el meu cas, no podia fer-ho, per exemple, amb aquesta senyora que es diu Antoñita. Tot i així, algun cop si que dormo.
El tren arriba a Palència a les 08,30 del mati, amb trenta minuts de retard. Fa un fred que pela. Això si, el dia es esplèndid, amb un sol preciós.
El primer que faig al arribar, es posar-me les botes, perquè he fet tot el viatge amb les sabatilles d'estar per casa, per tenir els peus més descansats.
De seguida, me'n vaig anar a treure el bitllet del tren de rodalies per anar a Frómista. Abans, però, vaig anar a l'estació dels autobusos, per si sortís abans que el tren, però no, l'autobús sortia a les 14,00 h., mentre que el tren, a les 10,20.
Mentrestant, vaig esmorzar dues vegades; un cafè amb llet i xurros, i un cafè amb llet i un donuts.
A les 10,20, vaig pujar al tren, cap a Frómista. El viatge va durar uns 40 minuts. Em va agradar veure que al tren, hi havia un grup de nois i noies escoltes, scouts.

2010-04-19T06:33:00.000-07:00

22-03-2005
Ens hem aixecat a les 08,45 i, després de preparar-ho tot, hem baixat a esmorzar. La nit anterior ens havien dit les propietàries de l'hotel, que abans de les 09,00 no donaven esmorzars, perquè havien arribat a un acord amb la gent de l'alberg, en el sentit que s'alternarien setmanes un, setmanes l'altre, per obrir a les cinc trenta del mati, uns, i a les nou els altres, i que en aquesta ocasió, a ells els hi tocava obrir a les 09,00. a nosaltres ja ens anava be, perquè avui no teníem pressa.
Per esmorzar ens han fet unes torrades molt bones, amb cafè amb llet. Després de pagar i de les abraçades corresponents, ens hem posat en marxa cap a casa.
El primer que hem fet, ha sigut anar fins a Atapuerca, a veure si podíem veure els jaciments. Primer, al poble de Ijeas, des d'on hem anat al jaciment, que es troba a tres qm., d'allà. No ens hem pogut ficar en cap grup, perquè només n'hi havia un, i era d'estudiants i no ens han deixat, però hem pogut anar pel nostre compte a donar una volta per allà. Després, ens hem dirigit cap a Atapuerca, on han muntat una mena de parc. El passat mes de Gener, ja hi vam anar, però estava tancat. En canvi, avui estava obert i hem entrat per la cara. Em vist un poblat, ossos, estris i puntures semblants a les de la època.
Al menys, aquesta vegada hem pogut veure una mica aquell parc. Lo millor, però, es quedar amb ells i que un guia t'acompanyi,
Al Gerard i a l'Elvira els hi ha agradat una ocurrència que he tingut sobre el nom d'aquest poble d'Atapuerca. Els he dit que aquest nom be de quan, en temps antics, una dona li deia al seu marit: MANOLO, ATA A LA PUERCA, QUE SE ESCAPA!!. Encara estant rient.
Seguidament, hem anat cap a Nájera, a dinar. Hem menjat al mateix lloc on vam sopar el divendres, però aquest cop hem demanat el menú. L'Elvira ha demanat, de primer, patates a la riojana, i el Gerard i jo, pasta. De segon, ells han demanat costelles de be, i jo xurrasco.
després de dinar i de fer una mica de migdiada al cotxe, ens hem posat en marxa, aquesta vegada ja cap a casa.

2010-04-19T06:25:00.000-07:00

21-03-2005
ETAPA ITERO DE LA VEGA – FRÓMISTA, 14 quilòmetres.
avui ja es primavera!!. encara que el dia ha matinat ennuvolat i plujós. Ens hem tornat a aixecar ben aviat, a les 07,00. el pla d'avui es arribar fins a una població que es diu Frómista, des d'on vam acabar ahir, Itero de la Vega. El primer que hem fet, ha sigut anar fins a aquest poble, per deixar el cotxe i per buscar un bar on prendre un tallat. Lo primer, ho hem pogut fer sense cap problema, però lo del tallat, res de res. Al veure que a Itero no hi havia cap bar obert, (eren abans de les 08,00 del mati), hem pensat que potser era molt aviat, i hem decidit anar, amb el cotxe fins a Boadilla del Camino, a veure si allà teníem sort i en trobàvem un de obert. Però res, a Boadilla, tampoc, així que hem dit, be, doncs tornem cap a Itero, que ara, ja les 08,15, ja estarà algun bar obert. Doncs tampoc. Ni l'hostal on ahir vam prendre unes cerveses, ni res. Total, que finalment hem decidit aparcar el cotxe i començar a caminar, amb la idea de prendre'l a Boadilla, pensant, il·lusos de nosaltres, que quan arribéssim a Boadilla, ja hauria obert algun bar.
Itero de la Vega es el primer poble que ens trobem quan entrem a Palència. Te 237 habitants i destaquen l'ermita de Ntra. Sra. de la Pietat, del segle XIII, l'església de Sant Pere, del segle XVI i el Rollo de Justícia, del segle XV. Abans d'arribar a aquest poble, hem de travessar un pont que es diu PUENTE FITERO, un dels més llargs i bonics de tot el camí.
El camí fins a Boadilla, que son 8 quilòmetres, l'hem fet, els primers 4 quilòmetres, amb una persistent pluja. Fina, però pluja. El Gerard, a primera hora, no estava massa pel tema de caminar. Sort que després s'ha animat.
Sobre les 10,15 hem arribat a Boadilla, però ni rastre de cap bar obert. Fins i tot l'alberg, que a primera hora estava obert, ara ja estava tancat. Segurament ja no quedaria cap pelegrí, i l'han tancat. Així que sense donar temps a queixes i lamentacions, hem seguit camí cap a Frómista.
A Boadilla, que es una població petita de 187 veïns, destaca l'església parroquial de Ntra. Sra. Asunción, del segle XVI, i el ja esmentat Rollo gòtic de Justícia, del segle XV, decorat amb vieires al·lusives a Santiago.
Al poc de sortir de Boadilla, ens hem menjat unes galetes que ens quedaven, la llonganissa i uns kiwis. Al menys, això ens ha servit per calmar la gana. El camí de Boadilla a Frómista, uns 6 quilòmetres, es fa seguint el curs del canal de Castella. Aquest tros, l'hem fet bastant de pressa. Es ben cert que, com que estem entrenats, li donem molta canya a la marxa, sobre tot quan es pla.
També hem accelerat una mica, perquè davant nostre es veien uns núvols negres i em temia que podia caure'ns un bon xàfec.
Poc abans d'arribar, ens hem trobat amb un personatge molt curiós. Es diu Alejandro. Porta camisa i corbata, però abans de la americana, porta un xandall. També penjat a l'esquena, porta un paraigües i un barret amb tot de pins que li deuen haver donat els pelegrins a qui s'ha trobat. Ens ha explicat, després de saludar-nos, que es va quedar vidu fa quatre anys, i que fa poc podia haver-se anat a viure amb una dona, que no recordava si tenia 26 o 36 anys, ja que ella li va demanar i ell li va dir que no. Ara, en canvi, segons ens va dir, li diria que si. Ens ha demanat que li féssim una mena de dedicatòria a una llibreta que portava, on altres pelegrins també li havien escrit unes lletres. Finalment, amb tota educació, li ha demanat a l'Elvira que li fes un petó. Ens ha donat la seva adreça. Potser que tingui 80 anys.
Sobre les 11,30, hem arribat a Frómista. Com que hem anat al centre, hem entrat un moment a la oficina d'informació. Després ja directament, hem anat al primer bar que hem trobat, a prendre tallats i pastes. Allà hem descansat una mica, i abans de trucar a la taxista, el Gerard i jo ens hem connectat a Internet.
Frómista es una població de 955 habitants. Es pot gaudir de la vista d'una de les millors esglésies romàniques del mon, l'església de San Martin, del segle XI. També hi ha l'església de San Pedro, del segle XV i l'ermita de Ntra. Senyora de Otero, patrona de la vila, del segle XVIII. També del segle XVIII data la construcció del canal de Castella.
La taxista, no se si es diu Hermenegilda, telèfon 670710817, portava un Mercedes i ens ha deixat anar que te unes quantes cases de turisme rural, un bar que ha llogat, etc. Això si, una enamorada de la seva terra, explicant-nos coses de pobles veïns. En pocs minuts, ens ha deixat a Boadilla i allà hem agafat el cotxe per tornar a Hontanas. Hem tingut sort que ningú ens ha obert el cotxe, perquè ens l'hem deixat obert.
Aquesta gent de l'hotel, molt bona gent, la veritat, encara no tenen massa experiència amb això del restaurant, i ja els hi ha passat alguna vegada que, quan anem a menjar, ens diuen que els hi queda poc menjar, etc. això mateix també els hi ha passat avui, però es igual, perquè el menjar que et posen, està molt bo. Avui per primer plat ens han posat macarrons,(ja els hem repetit, però estan molt bons), de segon, ara mateix no recordo.
després, com cada dia, hem fet una petita migdiada. Ens senta de be........
per la tarda, un altre cop excursió. Es la gran avantatge de venir amb el cotxe; pel matí, fem el camí de Santiago, i per la tarda, gràcies al cotxe, podem visitar els voltants d'on siguem. La idea que hem posat en pràctica, tal i com ja vam fer el Gener, es buscar un hotel que fos el nostre “quarter general”, es a dir, sortida i entrada al mateix lloc. D'aquesta manera, evitem el pujar i baixar maletes cada dia i, a més, ens permet visitar els voltants. I la idea agrada a la gent, ja que després de dinar, ens ha saludat un senyor que li havien explicat el nostre sistema, i ens ha dit que li agrada. Clar, es que així no ens limitem només a caminar, que ja esta be, sinó que, a més, podem visitar els pobles dels voltants.
Abans de començar les visites, hem passat pel costat de les runes del convent de San Anton, perquè ens feia gràcia fotografiar el gos faldiller lligat a un cartell que posa “perro peligroso”.
Primer de tot, hem anat a Itero del Castillo, a veure el castell. No l'hem vist d'aprop, però en canvi hem pogut visitar l'església, ja que en aquell moment, unes dones l'estaven escombrant i ens han deixat entrar. Es, com totes les esglésies d'aquesta zona, molt bonica, totes romàniques i espectaculars.
Després, seguint els comentaris que ens ha fet la taxista, ens hem anat fins el poble de Támara, a visitar la seva església – catedral, i ho poso així perquè es gran, majestuosa.
Tal i com ens ha dit la taxista, i trucant-la per telèfon, ha vingut a obrir-nos la porta, i a donar-nos explicacions sobre aquella joia d'església, una senyora del poble. S'ho tenia tot après de memòria, però ens ha agradat la seva explicació. Juntament amb nosaltres, s'han afegit unes senyores de Galícia. Pel seu treball, no ens ha cobrat res, però sí acceptava donatius, pel manteniment de l'església. Ens ha dit que a Támara hi viuen 50 persones, i que els joves se'n van, i que quan ella es mori, potser es perdi aquesta possibilitat que algú t'expliqui la història d'aquell temple.
Val a dir, sobre Támara, que hi ha un carrer que es diu “SALSIPUEDES”, tot junt.
Li hem preguntat a aquesta senyora per aquest nom tant especial, i ens ha dit que fa anys, aquest carrer no tenia sortida, i clar, la gent tenia moltes dificultats per entrar i, sobre tot, per sortir. De totes maneres, l'alcalde que va acceptar posar aquest nom al carrer, deu ser una mica de la broma, no?.
La senyora, aprofitant que som de Barcelona, ens ha recordat, com protestant una mica, que al Museu Marès, de Barcelona, es troba la imatge original de Sant, a qui està dedicada l'església del poble.
Abans de tornar a l'hotel, encara hem tingut ganes d'anar a un altre poble, Santiago del Val, a comprar un formatge de cabra.
Ja tard, sobre les 20,30, hem arribat a l'hotel. Com sempre, hem sigut dels últims i la mestressa ha tingut que fer jocs malabars per donar-nos de sopar, perquè li quedava molt poca cosa. Ens ha donat, a l'Elvira i a mi, sopa castellana, molt bona, i al Gerard, macarrons. De segon, llom.
Després de la volta de rigor que hem fet l'Elvira i jo al poble, ens hem anat a dormir. Avui estava força cansat, tant que, mentre l'Elvira m'ha fet un massatge, m'he quedat adormit. Em sap greu, perquè, a més, el Gerard m'esperava perquè li fes un massatge a ell. I també li volia fer un a l'Elvira. Però m'he adormit!!.

2010-04-19T05:45:00.000-07:00

20-03-2005
HONTANAS – ITERO DE LA VEGA, 21 quilòmetres.
avui la ruta l'hem fet els tres. Hem posat el despertador a les 07,00 i a les 07,30 ja estàvem fent el camí. Sortim tant aviat, que no ens dona temps a prendre ni un cafè, perquè els bars encara estant tancats.
Només sortir del poble, hem agafat una desviació a la dreta, que ens porta per la muntanya, molt a la vora de la carretera. De fet, anem pel camí només 3 o 4 quilòmetres, perquè aviat tornem a caminar per la carretera. La primera joia que veiem, son les runes del convent de San Anton, que ja les vam veure ahir a la tarda, quan vam anar a donar un tomb amb el cotxe. Es curiós això que la carretera passi pel que seria l'interior del convent, ja que passa per sota d'unes arcades del mateix convent.
També ens ha divertit una petita edificació que hi ha al costat mateix del convent, habitada, en el que hi ha un cartell que diu “gossos perillosos”, i el primer que veiem lligat, al costat de l'entrada de l'habitatge, un gos faldiller. Clar que al costat mateix, hi ha lligat un pastor alemany de considerables dimensions.
Com que ja ens coneixíem una mica el poble de Castrojeriz, que es on vam anar a passejar per la tarda anterior, quan vam entrar a aquesta població, sobre les 9,30, vam anar directament al bar, a esmorzar. La veritat es que ja teníem gana, després d'haver fet els primers 10 quilòmetres del dia. Vam menjar entrepans de formatge, amb coca cola per el Gerard i cerveses per nosaltres. Allà, mentre esmorzava, vaig trucar al número de informació de telefònica, i vaig saber que el Barça havia guanyat el seu partit d'ahir amb el Corunya. Per aquest motiu, l'esmorzar em va saber doblement bo i sa.
Després d'esmorzar, amb els estómacs plens i la moral alta, vam prosseguir el nostre camí.
A Castrogeriz, d'uns mil habitants, destaca, en primer lloc, les runes d'un castell situat a dalt d'un turó que domina tot el poble, també es important l'església de Ntra. Sra. del Manzano, del segle IX, l'església parroquial de Santo Domingo, seu actual del museu parroquial, el convent de Sant Francesc, del segle XIV, el de Santa Clara, del segle XIV, etc.
Només sortir de Castrojeriz, es puja al darrer ermot, la pujada al Alto de Mostelares. Es una pujada considerable, però que el Gerard la va fer ell sol i va assolir una bona avantatge. El noi s'ho va agafar amb ganes i tot el camí el va fer amb alegria.
La pujada es fa una mica difícil, però val la pena. Quan estàs a dalt, el paisatge es fantàstic. Es veuen tots els ermots, i la barreja de colors de la terra et fa sentir que estàs en un lloc molt diferent i llunyà.
Seguidament, encarem una baixada, que ens porta fins a la font del Piojo, que es un lloc preparat amb taules i bancs, per descansar. A més, hi ha aquesta font, d'on surt una aigua molt bona. Vaig aprofitar per rentar-me i refrescar-me els peus. A partir d'aquí ens trobem pels voltants del riu Pisuerga, molt a la vora de la província de Palència. Una mica més enllà d'aquesta font, arribem a un pont romànic, que travessa el riu Pisuerga i que, a més, fa de frontera entre les províncies de Burgos i la de Palència. Ja només ens faltaven 0,700 mts, per arribar a la fi de l'etapa d'avui, a la població de Itero de la Vega. Abans d'entrar a aquest poble, ja dins de Palència, per animar una mica al Gerard, vaig fer com aquells soldats americans, que mentre corren amb el fusell, canten. Jo vaig fer el mateix, substituint el fusell pel pal de caminar. Un ciclista que venia darrera meu, que jo no havia vist, em va veure, i va riure. Jo, rient, li vaig dir que d'alguna manera tenia que distreure al petit.

Poc després vam entrar a la població de Itero. Vam aturar-nos a un hostal, que tenia terrassa, on vam seure per prendre uns refrecs.
Després de prendre les cerveses pertinents, i de comprar-nos uns pins de motius del camí, hem trucat a un taxista, perquè ens vingués a buscar, i ens portés cap a Hontanas.
Segons ens ha explicat el taxista, això que fem nosaltres, de fer el camí i després utilitzar els serveis d'un taxi, per tornar al lloc de sortida, es una cosa cada dia més normal, que la fa més gent. Es que es cert. Si vols caminar amb tota la família, fent el desplaçament amb cotxe, no hi ha més remei que fer-ho així.
Hem arribat a l'hotel sobre les 13,30, i després de dutxar-nos, hem baixat a dinar. De fet, quan hem arribat no hi havia lloc al menjador, però això ens ha anat molt be, perquè d'aquesta manera hem tingut temps de dutxar-nos i de descansar una bona estona. La mateixa propietària de l'hotel ens ha vingut a avisar a la nostra habitació, per baixar a dinar.
Avui he fet un petit extra, perquè després de dinar, en el que m'he pres un cigaló de rom, l'Elvira i jo hem sortit a les taules del carrer, i me'n he pres un altre.
Al acabar, hem fet la migdiada. Després d'una jornada de 21 qm., senta molt be poder dormir una mica.
Quan ens hem aixecat, com vam fer ahir, vam tornar a sortir amb el cotxe. Vam anar fins a Itero de la Vega, a fer unes fotos pel riu Pisuerga, i després ens hem acostat a Frómista, que serà el destí de demà. També ens hem aturat a Boadilla del Camino, on hem pogut admirar un monument que no havíem vist fins ara, que es diu Rollo de Justícia, que es com un piló, on fa molts segles, ajusticiaven als malfactors. Segons ens han explicat, per aquests pobles de Castella, això del Rollo de Justícia es molt freqüent. Eren els alcaldes els que impartien aquesta justícia. Bes a saber quina justícia impartirien. Per exemple, a quanta gent deurien matar i torturar els de la inquisició en aquests Rollos de justícia? Aquest de Boadilla, data del segle XV, i, veritablement, es tot un monument.
Quan després hem arribat a Frómista, hem aprofitat per anar a la farmàcia. Ha sigut divertit quan, mentre em disposava a filmar una de les esglésies, una senyora gran se'm ha posat al davant, mirant-me fixament. Tant ha sigut així, que he deixat d'enfocar l'església per saludar-la. Com que ella continuava mirant-me, aleshores l'he dit “bonita la Iglésia, eh?”, i al final ha marxat. També ha sigut casualitat que, passejant per aquesta població, hem passat per davant d'on viu la taxista de demà.
Mira si es bona gent la que regenta aquest hotel, que quan hem tornat de la petita excursió, ens estaven esperant un matrimoni germà de la propietària, per acomiadar-se de nosaltres. Ens han explicat que, com que comencen ara, ells els ajuden els caps de setmana. Es molt bona gent.
Per sopar, hem menjat sopa de carabassó i ous ferrats amb botifarra d'arròs, molt típica de Burgos. I molt bona!!.
com cada dia, abans d'anar-nos a dormir, l'Elvira i jo hem anat a donar una volta pel poble, encara que avui, com que ha començat a ploure, hem tornat aviat.

2010-04-19T05:33:00.000-07:00

19-03-05
ETAPA BURGOS – HONTANAS, 30 quilòmetres.
Igual que al Gener, no vaig passar massa bona nit. Es cert que em vaig adormir de seguida, però també que em vaig despertar ben aviat, i ja quasi no vaig tornar a dormir-me. Entre el soroll de l'equip de la calefacció i les llums de la sortida, i també que em vaig posar a l'esquerra del llit, en lloc de la dreta, com dormo normalment, la qüestió es que a les cinc ja estava despert. Això em posa nerviós, i més avui, que l'endemà m'esperava una caminada de 30 quilòmetres.
De totes maneres, a l'hora prevista, a les 06,00 del matí, l'Elvira i jo ens vam aixecar, ja que en aquesta primera jornada, la ruta la feia jo sol, però ella m'acompanyava amb el cotxe, fins a l'inici de l'etapa, a Burgos.
Entrant a aquesta ciutat, hem trobat un bar, a les 07,00, on hem pres un tallat i m'han preparat un bon entrepà de truita de patates.
Per començar l'etapa, l'Elvira m'ha portat fins on hi ha l'estàtua del CID, a les portes de la catedral.
A les 07,38, l'Elvira m'ha deixat per començar la caminada. Ella se'n a tornat cap a l'hotel Xacobeo, on estava el Gerard, encara dormint.
Ja al costat mateix de la catedral, així que he trobat les fletxes, ja podia dir que em tornava a trobar dins del camí de Santiago, aquesta ruta que ens desperta tanta passió a tanta gent. Si més no, de què hi hauria tantes persones, homes, dones i nens fent el camí contínuament?. Alguna cosa màgica ha de tenir, no?
Es una pena que pel que sembla, la ruta d'oci dels joves de Burgos coincideix amb aquesta part antiga de la ciutat, els voltants de la catedral. Aquest mati de dissabte, els carrers estaven bruts, plens d'ampolles buides, plàstics, orins, etc.
De Burgos se surt travessant un parc que es diu El Parral, on es troba l'alberg de pelegrins.
Abans d'arribar a un poble que es diu Villalbilla, es passa pel costat del riu Arlanzón, un lloc ideal als estius, on poden venir les famílies a passar el dia per dinar i banyar-se. Potser l'únic dolent d'aquesta zona, es que està a tocar de l'autovia nova que estant fent, i es una murga, la veritat.
Vaig aturar-me, a esmorzar l'entrepà que em vaig comprar a Burgos, a un poble que es diu Tardajos. Allà vaig trobar uns bancs que em van venir molt be per descansar. Em vaig menjar l'entrepà i uns kiwis que m'havia posat l'Elvira a la motxilla. A més, vaig aprofitar per posar-me vaselina als peus, per evitar l'aparició de les temudes butllofes.
Tardajos abans es deia Augustobriga, i te 638 habitants. Destaca l'església de Santa Maria, del segle XIII-XIV, i el pont de l'arquebisbe, des d'on es va caure el rei Alfons VI, quan perseguia als enemics.
Mentre esmorzava, va venir una veïna del poble, a saludar-me. Es agradable quan et trobes aquesta gent senzilla, que saluda als pelegrins quan passen pels seus pobles, com aquella dona del principi del camí, que des de el seu balcó, em deia que em quedés al seu poble, que també tenien alberg.
Després d'esmorzar, vaig prosseguir el camí.
Sobre les 12,00, vaig arribar a un poble que es diu Hornillos del Camino. Es un poble petit, de 77 habitants, i només te un carrer, el carrer Real. A la seva època, va tenir varis hospitals pels pelegrins. Destaca l'església parroquial de San Roman, del segle XVI, i l'ermita de Santa Maria. També destaquen els ponts medievals que creuen els rius Hormazuelas i Molinar.
Després de descansar una estona, vaig trucar a l'Elvira i em va dir que ja estava a l'hotel de Hontanas. M'ha explicat que quan ha arribat a Belorado, ella i el Gerard han baixat a esmorzar al bar de l'hotel i, acte seguit, s'han posat en camí. L'Elvira fa com jo; al no saber el camí, s'estima més sortir amb prou temps per no perdre's.
A partir de Hornillos, la veritat es que s'ha m'ha fet llarg. Em quedaven els darrers 10 quilòmetres i sincerament, m'ha costat més del que em pensava.
Aquesta zona de Castella, es plana, aspre, ruda, dura. No hi ha arbres, els pobles son molt petits, poc habitats i bastant abandonats. Es normal veure moltes cases mig derruïdes, o a punt de ser considerades ruïnes.
Sobre les 13,20 he passat per un lloc que es diu San Bol. Es com una mena d'oasi, ja que hi ha una font i taules per menjar. Per anar-hi, tenia que desviar-me uns dos cents metres i la veritat, no n'hi tingut ganes. Ja estava prou cansat com per fer més metres extres. En aquest lloc, abans hi havia el convent de Sant Bol abandonat per causes desconegudes. Això si; està ple de xops, amb una font i un alberg.
Aquí m'he aturat uns minuts a descansar i a veure aigua. També he comprovat el podòmetre per veure quan em faltava per arribar, i en contra del que pensava, encara em faltava bastant. No se exactament el que ha passat, perquè pel temps que feia des que havia arribat a Hornillos, era impossible que només hagués fet, des de aquell poble, quatre quilòmetres. Després he vist que la pila del podòmetre estava quasi acabant-se i potser no donava be les dades.
Als cinc minuts, m'he posat en marxa un altre cop. Davant meu més ermots. Aquests darrers quilòmetres m'han costat bastant de fer. Estem en una terra on no hi ha res. Quan surts d'un poble, tot son camps, sense cases ni cap edificació. No hi ha ni arbres on poder gaurir-te del sol. No obstant, quan després et poses a pensar en aquests paisatges, amb aquesta immensitat de terrenys quasi plans, trobes un encant especial.
Sobre les 14,20, per fi, he arribat a Hontanas, on m'esperaven l'Elvira i el Gerard. Tal i com vaig llegir a Internet, es curiós que no veus el poble fins que realment el tens a sobre (més ven dit, a sota). Vaig passar per un cartell que indicava “Hontanas, 0,5 qm.”, i no veia res. Normalment, quan només et falten 0,5 qm., ja veus edificacions, però en aquest poble, no. La raó es que Hontanas es troba sota d'un ermot, i realment, no el veus fins que no estàs al costat mateix.
Just abans d'arribar, m'he trobat amb l'Elvira i el Gerard, que havien vingut a buscar-me als afores del poble.
Hontanas es un poble molt petit, de 63 habitants, segons Mundicamino. El nom de Hontanas, ve del llatí “fontana”, perquè es un poble amb moltes fonts. Es pot veure l'església parroquial de Ntra. Sra. de la Concepció, del segle XIV, el que fou Hospital de San Juan, i ara s'ha transformat en l'alberg de pelegrins, el convent de San Miguel, etc.
Després de dutxar-me, hem dinat al mateix hotel. Fan un menú del pelegrí de 7,50 euros, que realment està molt be. Hem dinat macarrons i mandonguilles.
Després de dinar, hem fet una estona la migdiada.
Sobre les 17,30, hem agafat el cotxe i hem anat a visitar els pobles de la ruta de l'endemà. Abans, però, hem passat per l'alberg, a segellar la credencial. Com que no hi havia ningú, me'l he segellat jo. Això no agrada a segons quins hostalers, tal i com em va passar en una de les etapes passades, que l'hostalera es va enfadar. Encara no se el perquè, perquè no estic fent trampa. Jo camino les etapes senceres. Aixó si, en aquestes etapes amb l'Elvira, no vaig carregat amb la motxilla plena a vessar, però res més.
En primer lloc, després de segellar, hem passat pel convent de San Anton, mig en runes, però d'una gran bellesa. Es curiós que la petita carretera que ens porta fins a Castrogeriz, travessa aquest convent.
Més tard hem arribat a Castrogeriz, una població monumental, amb les esglésies de San Juan, o la de Ntra. Sra. de la Manzana. També, dalt d'un turó, hi ha un castell en runes, que domina tota la zona. Segons el taxista que l'endemà ens va portar cap a Hontanas, hi ha dies que des del castell es veuen les torres de la catedral de Burgos.
També ens va explicar que per culpa d'un sisme submarí que va tenir lloc a Portugal, van caure parets i es va acabar de destrossar. Hem fet fotografies de les esglésies.
En acabat, hem tornat cap a l'hotel. Hem sopat aviat, sobre les 20,00. Els tres, de primer hem menjat sopa castellana (com una sopa d'all) i de segon, peix, amb una salsa molt bona.
Després de sopar ens han preguntat si volíem prendre alguna cosa, del tipus xupito, que es una beguda alcohòlica típica del poble. Els hi hem dit que si, perquè, a més, es que avui l'Elvira i jo celebrem el nostre 27è aniversari de bodes, i teníem que celebrar-lo. Els propietaris de l'hotel ja ho sabien, perquè quan vaig trucar per reservar, els hi vaig preguntar si a Hontanas hi havia algun restaurant per sopar, per celebrar aquest aniversari. Per això ens han preguntat si volíem el xupito. Els hi ha fet gràcia això que celebrem l'aniversari. Es com diu tothom; arribar a 27 anys no es tant fàcil.
Abans d'anar-nos a dormir, hem anat a donar un tomb, per fer baixar el sopar.
Es tant senzill aquest hotel, que no tenim televisió i hem anat a dormir sense saber com havia quedat el FCB amb el seu partit d'avui amb el Corunya. Be, estem de camí i no busquem massa modernitats.

2010-04-19T05:28:00.000-07:00

18-03-05
ETAPA BURGOS – FRÓMISTA
avui hem començat un altre etapa del camí de Santiago. I, com l'altre vegada, ha sigut pensat i fet en pocs dies.
Abans de començar, he estat treballant, fins les 15,30. Sobre les 16,00 ja estava a casa i com que l'Elvira ja ho tenia tot preparat, només faltava que jo li portés la maleta, de seguida hem començat el viatge cap a Belorado. Concretament, vam sortir de Sant Climent a les 16,30.
Va ésser divertit quan el gos, mentre estàvem posant les motxilles al cotxe, es va colar al seient del darrere, com pensant que ell no es volia quedar a casa i volia venir amb nosaltres. Es curiós veure-li la cara, que t'ho diu tot, que no vol quedar-se i que vol venir amb nosaltres. Clar, com que quan podem ens l'emportem, el bitxo s'apunta a tot.
Hem pensat que perquè el viatge no ens resulti tant pesat, ja que son quasi 600 quilòmetres, vam reservar habitació a l'hotel Xacobeo, de Belorado, el mateix que vam estar a principis de Gener, quan vam fer altres etapes.
Aquest es un hotel nou que ens va agradar.
Per controlar les despeses, només sortir de casa vam agafar l'autovia, fins passat la població de Bujaraloz, on, a causa del molt de trànsit que hi havia per la carretera, vam entrar a l'autopista. Passat Saragossa, vam tornar a anar una bona tongada de quilòmetres per la carretera, fins que vam tornar a entrar a l'autopista poc abans d'arribar a LOGROÑO. A partir d'aquesta ciutat, vam anar un altre cop per carretera.
No se si es perquè era de nit, o perquè estava cansat, però la qüestió es que ens vam perdre pels carrers de LOGROÑO, i ens va costat trobar la carretera de Burgos.
Com que se'ns va caure la nit a sobre i ja estàvem cansats d'anar amb cotxe, vam aturar-nos al poble de Nájera, per sopar. Jo volia portar a l'Elvira i al Gerard a sopar a l'hotel San Fernando, però quan vam trucar per reservar, ens van avisar que val, però que anéssim ràpid, perquè la cuina la tancaven a les 22,45. això no em va agradar, ja que denota poques ganes d'atendre'ns, per lo que vam decidir anar a sopar a un altre, el mateix que vam dinar quan tornàvem de l'anterior viatge. Sembla que el destí no vulgui que anem a menjar al restaurant de l'hotel San Fernando, ja que quan vam passar per aquí el mes de Gener, que vaig trucar per reservar taula, aleshores estaven tancats per vacances.
En aquest restaurant, vam sopar, de primer, l'Elvira cards i jo escarxofes amb pernil. De segon, també el Gerard, vam demanar costelles de xai, molt bones.
Sobre les 12 de la nit, vam arribar a l'hotel Xacobeo. Quan vaig arribar a l'hotel, no em vaig trobar massa be. Després de sopar vaig demanar un cigaló de rom, que no em va caure be. Em vaig adormir molt aviat.

2010-04-19T05:22:00.000-07:00

DIA 09-01-2005.

DIA DE RETORN A CASA
Avui, darrer dia del nostre viatge, es quan ens disposem a tornar a casa. La veritat, ho fem amb certa pena, perquè ens ho hem passat molt be. Llàstima que l'Elvira s'ha trobat malament i no ha pogut gaudir al cent per cent d'aquesta sortida. Però be, si Deu vol, n'hi hauran moltes més com aquesta. No ha pogut caminar, però s'ho ha passat molt be.
Ens hem aixecat a les 10,00. L'hotel Xacobeo, com he dit en pàgines anteriors, està molt be, perquè es nou. A més, la gent es molt amable i les tapes i els entrepans, els fan de cine de bons. Però he tingut un problema; m'ha costat molt dormir. No se si serà pels coixins, però es que ni estant cansat de les caminades, he pogut dormir d'una tirada. Cada dia, m'ha costat bastant. Així que avui, diumenge, hem aprofitat al màxim, i ens hem aixecat, com dic, a les 10,00.
Després de baixar les maletes (el munt de material que hem portat en aquest viatge), i deixar-les al cotxe, hem pres un tallat amb una pasta i hem pagat l'hotel. Ens hem acomiadat de la Cristina, la noia que ens atenia als matins. S'ha fet molt amiga de l'Elvira, interessant-se per el seu refredat.
Un cop tot preparat, abans de tornar cap a casa, he proposat a la família gaudir del dia en tota la seva totalitat, així que el primer que hem fet ha sigut anar fins a San Juan de Ortega, a veure si aquesta vegada teníem sort i podíem veure el monestir, però tampoc ha pogut ser. Avui sí que estava allà el mossèn, però com si res. Hem picat a casa seva, però no ens ha obert, ni ha aparegut, així que, hem decidit marxar. Aleshores, he pensat en anar a Atapuerca, a veure si podíem visitar els jaciments prehistòrics, però tampoc. També estava tancat. Al mateix poble, l'he preguntat a un home, segur que veí d'allà, i m'ha expressat la seva protesta pel poc cas que fan dels jaciments. Era un “nacionalista” d'Atapuerca. Ens hem acostat fins la porta, ja que han muntat una mena de parc temàtic sobre el tema i hem pogut gravar unes cabanes que suposo intenten demostrar com vivia aquella gent.
Des de allà, ja que passàvem pel costat, hem tornat a S. Juan Ortega, ja que, a més, eren sobre les 12,00, possible hora de missa, però tampoc. Fins i tot, aquesta vegada el mossèn ja no hi era.
Com que no volia rendir-me, aleshores hem pensat d'anar a Sto. Domingo de la Calzada, a veure si podíem visitar la catedral.
Aquesta vegada, hem tingut més sort, i, encara que la primera porta per on volíem entrar a la catedral estava tancada, amb les nostres corresponents protestes internes, (per nosaltres), després hem pogut entrar, per un altre porta.
Quan hem entrat, estaven acabant la missa. Ens hem quedat, perquè, a més, feia dies que volíem posar espelmes pels nostres difunts, sobre tot, pensant amb el pare de l'Elvira, ja que el dia 06 feia anys que havia mort.
Després, hem visitat el temple. Hem vist, per exemple, el lloc on es troben el gall i la gallina. Segons hem pogut llegir, aquestes bèsties es relleven cada més. Es condició indispensable, que siguin blancs. Hi ha una frase molt típica d'aquesta població que diu: EN SANTO DOMINGO DE LA CALZADA, DONDE CANTÓ LA GALLINA DESPÚES DE ASADA.
Aquesta frase be d'una història, segons la qual, una vegada hi havia una família de pelegrins que anaven a Santiago. Aleshores, una cambrera, es va enamorar del fill d'aquesta família, un noi de 18 anys, però com que aquest es va negar a mantenir relacions amb ella, la noia, en venjança per aquesta negativa, li va posar una copa de plata al seu equipatge, de manera que, quan marxaven, el va delatar. Aleshores, van agafar el noi i, com marcaven les lleis en aquells temps, el corregidor, el va sentenciar a mort.
Després de penjat, els seus pares van veure que, per obra d'un miracle, el noi estava viu, i van anar de pressa a casa del corretgidor, per explicar-li aquest fet i que el deixés anar. Aquest, en canvi, es va riure, i els hi va contestar que, “aquest noi està tant viu, com aquest pollastre que estic a punt de menjar-me” i fou en aquest moment quan aquesta bèstia, va començar a cantar.
Be, en el camí de Santiago, en els seu 1000 anys de vida, hi ha moltes històries. Possiblement, quasi totes tenen una part de raó. Ara, només cal saber quina part es la verídica, i quina la fantàstica. En tot cas, potser això tampoc es important. En tot cas, en una de les parets de la catedral, hi ha un tros de fusta, amb una inscripció que diu que aquella fusta, va formar part de l'arbre on van penjar el noi.
Després de sortir de Sto. Domingo, hem anat a dinar a Nájera. Volia portar a la família a un restaurant que conec des de que vaig passar per aquí, però estava tancat. Finalment, hem dinat a un altre lloc, també molt be. De primer plat, el Gerard s'ha menjat espagueti, l'Elvira patates a la riojana i jo mongetes pintes, i de segon, tots tres hem demanat costelles de xai.
Després, amb calma, hem tornat cap a casa. Com que no teníem pressa, hem tornat tot el camí per carretera o autovia, sense agafar per res l'autopista. Hem arribat a les 20,00, aprox.
en total, de cotxe hem fet 1.330 quilòmetres.
La veritat es que ens ho hem passat molt be, tant, que fin i tot estem pensant en fer part de les vacances d'estiu, fent el Cami de Santiago. En total, en aquest viatge he fet uns 75 quilòmetres, i m'he plantat a Burgos. Ja només en faltes 500 aprox.

2010-04-19T05:13:00.000-07:00

08-01-2005
ETAPA SAN JUAN DE ORTEGA – BURGOS , 26 KMS.
Com que l'Elvira està amb la grip, no vaig voler que em portés ella fins a la sortida d'avui, que comença a San Juan de Ortega, i vaig telefonar a l'Àngel, el taxista, perquè m'hi portés ell. A les 07,15 ja em trobava al bar de l'hotel, amb la desagradable sorpresa que s'han equivocat amb l'hora que els hi havia dit perquè em preparessin un entrepà, ja que ho tenien previst per les 08,30, en lloc de les 07,30 com els hi havia dit. En lloc de l'entrepà, m'he emportat unes pastes, a part de la que m'he menjat allà mateix, amb un tallat. També l'he pujat un tallat i una pasta a l'Elvira.
Tal i com havíem previst, a les 07,30 en punt, m'ha recollit l'Àngel i a les 07,50 m'ha deixat a la cruïlla on començava l'etapa d'avui. Es una cruïlla de tres camins, tots bons per fer en camí de Santiago, però un d'ells, el del mig, es el “clàssic”, o sigui, que es el que he agafat. Aquest camí va travessant el bosc, fins a uns 800 mts., que arriba a un prat. He dubtat una mica, ja que no veia senyals, però he seguit endavant, perquè he pensat que aquell era el camí bo, perquè en un encreuament anterior, no havia vist cap senyal. La meva por estava en que quan l'he agafat, després que hem deixés el taxista, encara era fosc i temia que em pogués haver saltat alguna senyal, però per sort, això no ha passat. Després d'uns minuts amb una mica d'angoixa, al final he vist la primera senyal, i he descansat tranquil. Seguir el camí de Santiago, també es posar a proba el teu sentit comú en quan a l'orientació.
Mentre travessava aquest camp, m'he trobat amb un ramat de vaques, igual que aquelles que vam veure quan vam fer la ruta del ferro, a Ripoll.
Aviat he arribat al primer poble, Agés, un poble molt petit.
Al cap de 2,5 quilòmetres, he arribat a Atapuerca, poble molt famós, per uns jaciments arqueològics molt importants. Demà, diumenge, si l'Elvira es troba be, hi anirem, a veure si podem visitar-los.
Només sortir d'Atapuerca, el camí m'ha portat a pujar la Sierra de Atapuerca. La pujada, deu ni do. En aquest tram, també he temut perdre les senyals, perquè m'ha costat una mica seguir-les. De totes maneres, no m'he perdut i, després de la pujada, he arribat a dalt de tot del cim, on hi ha una creu de fusta.
A continuació, be una bona baixada. Des de dalt, ja es veu Burgos. Quan he arribat abaix, el primer poble que et trobes es diu Cardeñuela de Riopico, també molt petit. En aquests moments, ja tenia gana. He preguntat a un home que m'he trobat, i m'ha dit que en aquell poble no hi havia bar, que anés al següent.
Menys mal que aquest següent poble, Orbaneja Riopico, només estava a 2 quilòmetres.
En aquest poble, efectivament sí que he trobat un bar. El regenta una senyora molt amable, que m'ha fet un bon entrepà de pernil.
En aquests camins, tenia que anar molt en compte, perquè aquesta nit ha glaçat i el terra relliscava. Quan he acabat l'entrepà, m'he tret la parca, perquè, a pesar que avui ha sigut el dia més fred, tenia una mica de calor.
A partir d'aquest poble, hem restaven només 12 quilòmetres fins a Burgos. Es curiós que en dos dies seguits, l'última part de la caminada, del darrer poble al final de l'etapa, hi ha 12 quilòmetres. Al poc de sortir, m'he posat un altre cop la parca, per`què tornava a notar el fred intens.
Quan ja estava molt a la vora de Burgos, les senyals m'han indicat una desviació a l'esquerra, que m'ha emprenyat bastant, perquè m'ha fet passar per un camí molt enfangat, amb molta aigua. Aquest camí, voreja els límits de l'aeroport i d'una instal·lació militar. La veritat es que m'he posat ple de fang. Quan el camí ha girat a la dreta, he vist que la tanca que el separava de les instal·lacions militars, estava trencada i que dintre del camp hi havia una pista, en molt bon estat, que seguia el camí que estava fent, per lo que he optat per seguir-lo. He pensat que si em sortia algun militar a dir-me alguna cosa, podria explicar-li el problema. En tot cas, això no ha fet falta, perquè al cap d'una estona he tornat al camí, quan aquest s'ha desviat cap a l'esquerra. En aquests moments, ha desaparegut el sol, perquè la boira ha caigut sobre meu. Sort que anava ben abrigat!!.
L'entrada a Burgos, com passa en totes les ciutats, es fa molt pesada, perquè saps que has arribat a la teva destinació, però després resulta que encara has de caminar molt fins arribar al centre. A més, avui m'han sortit unes butllofes al peu dret que sort que he acabat, perquè em podria haver suposat un problema greu. Només d'entrar a la ciutat, he perdut les senyals, però això no m'ha preocupat, perquè ara ja només es tractava d'arribar fins el centre, on es troba la magnífica catedral de Burgos.
Quan ja m'acostava a la catedral, he trobat un missatge de l'Elvira que em deia que ja estava a Burgos, aturada a un polígon industrial. M'he posat molt content que ja estigués aquí, perquè d'aquesta manera, ens veuríem més aviat. Hem quedat en trobar-nos al costat del monument al pelegrí, al davant mateix de la catedral. Lo que es això de fer el camí de Santiago, caminant; fa anys, quan vam venir amb el Josep i la Mari, vam veure aquest monument, un home de ferro assegut a un banc, amb el seu bastó, i no teníem ni idea que es tractava del monument al pelegrí.
Aquest home, del fred de Burgos, s'ha quedat congelat!!
Després de trobar-me amb ells, el primer que hem fet ha sigut anar fins l'aparcament on estava el cotxe, per canviar-me de roba. Després, hem dinat a base de picar pinxos, mentre fèiem temps fins les 4 de la tarda, hora que obren la catedral.
Ens ho hem passat molt be, i els he fet riure molt, quan, abans d'entrar a la catedral, a una dona l'he preguntat per una direcció, amb aquella veu que poso d'andalús, que tant li agrada al Gerard. En realitat, ens ho estem passant molt be tots els dies.
A l'hora prevista, hem entrat al majestuós edifici catedralici de Burgos. Per entrar, ens han fet pagar. A l'Elvira 3 euros, al Gerard 1 per ser nen, i a mi també 1 per ser pelegrí. Allà mateix, m'han segellat la credencial.
L'interior de la catedral es immens. Hem visitat la cripta dels condestables, els fundadors de Burgos, i la tomba del CID CAMPEADOR, un heroi castellà, lluitador contra els invasors àrabs.
A mitja tarda, hem tornat a l'hotel, per dutxar-nos i anar a sopar. Per sopar, l'Elvira ha menjat, de primer “alubias con chorizo”, i bacallà. El Gerard, un entrecot immens, el qual s'ha acabat tot. I jo entremesos calents i costelles de xai.

2010-04-19T04:45:00.000-07:00

07-01-2005
ETAPA BELORADO – SAN JUAN DE ORTEGA 25 KMS.
L'etapa d'avui l'he fet tot sol, perquè l'Elvira està molt refredada (avui anirà al metge). M'he despertat a les 07 del matí, perquè com que l'etapa d'avui es més llarga, volia fer-la amb temps. Sobre les 07,30 he baixat per marxar, i he tingut l'agradable sorpresa de trobar el bar de l'hotel obert, lo que m'ha anat molt be per prendre un tallat i una pasta, a més d'encarregar un bon entrepà per esmorzar.
A les 08,00 m'he posat en marxa. Encara era de nit. M'he abrigat molt, perquè feia molt de fred. El cotxe tenia una capa de gel.
El primer poble que m'he trobat es diu Tosantos, sense res d'especial a dir. Es un poble molt petit, de 57 habitants. D'aquest tros, destaca l'ermita de la Verge de la Penya, una ermita solitària, al mig del camp. Al cap de 2 quilòmetres, he arribat a un altre poblet que es diu Villambistia, de 67 habitants. Aquest poble, es troba en plena Serra de la Demanda.
També a una distància molt curta, 1,6 quilòmetres, s'arriba a Espinosa del Camino, un altre poblet molt petit, de 42 habitants. Aquest poble, ja es troba en plena pujada als “Montes de Oca”. Als 3,7 quilòmetres, es troba Villafranca Montes de Oca. Aquesta ja es una població més important, amb 207 habitants. En aquest poble he esmorzat i he comprat, a més, un altre entrepà i una llauna de coca cola per emportar-me, per si m'entra gana camí de Sant Juan de Ortega, ja que fins aquesta població, ja no hi ha cap altre poble. Tenia que preparar-me be, per no passar gana ni sed els propers 12 quilòmetres, que es el que faltaven per arribar a la fi de l'etapa d'avui.
Mentre estava pagant al bar, m'ha passat una cosa curiosa. M'he quedat mirant a un home que es semblava bastant a un client que es diu Muñoz, però immediatament després he vist que no era ell i me'n he oblidat.. Però, aleshores, ell s'ha acostat i m'ha saludat. Jo m'he quedat de pedra, i inclòs m'he dirigit a ell nomenant-lo Muñoz, però m'ha rectificat, dient-me que es deia d'un altre manera, que no recordo. Es curiós, que jo l'he confós amb un altre i a ell li ha passat el mateix, perquè estic segur que no em coneix de res. Es igual, l'he saludat i fins i tot m'ha explicat que ell va anar fins a St. Joan d'Ortega feia poc i que, com que no hi havia ningú, no el van segellar, i que hi aniria avui, per veure si podria fer-ho. Mig en broma., l'he dit que si troba a algú, els avisi que darrera vaig jo i que m'esperin per segellar. A veure si faré la caminada i després no hi haurà ningú!!.
M'ha dit que trigaria 2,30 hores fins a St. Juan. En aquell moment, he comprovat l'hora, (eren les 11,00), o sigui que he pensat que arribaria a les 13,30.
Després d'un bon esmorzar, m'he posat en marxar per afrontar els 12 quilòmetres de la darrera part de l'etapa d'avui. També he parlat amb l'Elvira, perquè està molt refredada. A les 12,30, te hora de visita al metge. A veure si es posa bona aviat!!.
Només sortir del bar, la pujada de los Montes de Oca, es fa notar. Es molt forta. Ha arribat un moment en que m'he perdut. Entre mi, em deia que feia estona que no veia cap senyal, però pensava que, com que el camí per on caminava era clar, pensava que anava be i que si no hi havia senyals, era perquè era impossible equivocar-se. Però quan al cap de 10 minuts, he arribat a una casa i no hi havia cap senyal, aleshores he estat segur que anava equivocat, perquè normalment, quan arribes a alguna casa, o torre de llum, etc., hi ha senyals, o sigui que he girat cua uns altres 10 minuts. Finalment, he vist que, efectivament, m'havia equivocat, perquè he vist que la senyal indicava un altre direcció. Com que he pensat que algun altre pelegrí podria equivocar-se, he fet jo mateix, una fletxa amb pedres, per indicar el bon camí.
Ja caminant en direcció a San Juan, m'he aturat per treure'm la caçadora, perquè tenia calor. En aquell moment, m'han avançat uns pelegrins de Navarra, que feien el camí de Roncesvalles a Burgos. Els he volgut seguir el seu ritme, però m'ha sigut impossible. Anaven molt de pressa.
Aquesta darrera part de la ruta d'avui, ha sigut molt pesada. Son 12 quilometres caminant pel bosc, sense pobles. A més, en aquests dies, pràcticament no m'he trobat pelegrins. Només el noi amb el gos, la parella amb bicicleta, i aquests nois d'avui. Res més.
Menys mal que quan he sortit de Villafranca, portava les dues cantimplores plenes, perquè he necessitat veure glopets d'aigua (amb pastilles de magnesi), molt sovint, cada vegada més. Aquestes pastilles, les vam conèixer a La Palma, a l'excursió que vam fer del Norte Salvaje, quan l'Elvira estava absolutament esgotada, i el guia, alemany, li va donar una perquè la barregés amb l'aigua. La veritat es que li van anar molt be, i des de aleshores, les prenem quan fem alguna sortida important.
Com deia, al principi, la pujada era bastant forta. Després, el camí ha travessat el bosc. El paisatge, preciós.
Sobre les 14,00, he arribat a San Juan de Ortega, fi de l'etapa d'avui. Hi ha un monestir, el monestir de San Juan de Ortega, però estava tancat. Segons les guies, aquí hi viuen 26 persones, però la veritat, no se on es posen, perquè, a part del monestir, de l'alberg (que també estava tancat) i d'un bar, no se on més viu gent.
Des d'aquí, he trucat a l'Elvira, perquè em vingués a buscar. Per telèfon m'ha confirmat que el metge li ha dit que te la grip. Em sap greu, perquè a ella li feia il·lusió, com a mi, caminar junts. Be, segur que ho farem més endavant.
Una cosa que em sorprèn, es que els albergs estan tancats. L'alberg de Belorado, el de San Juan de Ortega, el de Atapuerca. Jo ja entenc que la gent que s'encarrega d'ells es voluntària, però què passa amb els pelegrins que no disposen de diners per anar a hotels?. Per exemple, on deuria dormir el pelegrí del gos?.
Després que l'Elvira em recollís, els he portat cap el Monestir de San Juan de Ortega, perquè el coneixéssin. Allà, ens hem fet una foto.
Tot seguit, hem anat cap a Belorado, a dinar unes croquetes i calamars al mateix bar d'ahir.
Per sopar, hem anat al mateix lloc d'ahir, al cafè bar bulevard. Per sopar hem menjat: l'Elvira, revoltillo i carn de porc amb patates; el Gerard, arròs a la cubana i costelles de xai, i jo, revoltillo i entrecot.

2010-04-19T04:34:00.000-07:00

06-01-2005
ETAPA SANTO DOMINGO DE LA CALZADA – BELORADO 23 KM
Ens hem d'espartat, l'Elvira i jo, a les 07 del matí. Després de preparar les motxilles, només amb menjar i beguda, el reste de l'equipatge l'hem portat al cotxe, al maleter. Després, hem tingut la sort de trobar un bar obert (07,30 del matí) i ens hem menjat un bon tros de truita de tonyina i dos tallats. Ha sigut divertit quan, en el moment de disposar-nos a pagar, moment que ha coincidit amb un altre noi que també volia pagar la seva consumició, al veure els nostres pals de caminar, de seguida ens ha catalogat com a pelegrins i, molt amablement, ens ha deixat passar per ser els primers en pagar.
I es que en aquest camí de Santiago, he observat que la gent, normalment, es molt amable amb els pelegrins.
Sobre les 08,10, he agafat el cotxe, tal i com havíem planificat, i m'he dirigit cap a Belorado, a deixar-lo. Pel camí, l'he enviat un missatge a l'Elvira, expressant-li la meva estimació.
Al arribar a aquest poble, mentre buscava l'hotel Belorado, n'he trobat un altre, que em donava sensació de nou. Era l'hotel Xacobeo. Després de demanar el número de telèfon a informació, els he trucat per informar-me del preu. Com que m'ha semblat molt be (m'han dit un preu molt semblant del que vaig pagar a Sto. Domingo), he reservat allà. He pensat que segur que a l'Elvira li agrada més aquest hotel que l'altre que, quan l'he vist, la veritat es que m'ha semblat bastant dolent. Després de l'experiència de l'hotel a Sto. Domingo, valia la pena assegurar-se que el següent estaria en millors condicions. Sent un hotel nou, amb el bany dintre de l'habitació, televisió, etc.,el preu m'ha semblat molt be.
A les 09,00 en punt del matí, m'ha recollit el taxista, a les portes de l'hotel Belorado, com havíem quedat, i m'ha portat fins a Sto .Domingo, on m'esperava la família.
El taxista, un home molt amable, m'ha ofert els seus serveis per aquests dies, per si el necessito un altre cop. Es diu Àngel.
Quan he arribat a Sto. Domingo, com que l'Elvira ja ho tenia tot preparat, ens hem posat en marxa de seguida. En un principi, jo volia esperar-me fins les 10,00 del mati, per poder visitar la catedral, però després he rectificar i he decidit començar la caminada lo abans possible, ja que portem al Gerard i el més probable es que es cansi i protesti, i, si passa això, quan més a la vora de Belorado estiguem, millor.
A les 09,35, hem començat la caminada.
El primer poble que ens hem trobat, es diu Grañón, el qual es, també, l'últim poble de la Rioja.
Hem arribat sobre les 11,00, però com que els bars encara estaven tancats, hem tingut que menjar-nos els entrepans als bancs de la plaça del poble, davant l'església. De fet, un senyor del poble ens ha indicat un bar que, segons ell, ja hauria d'estar obert a aquella hora. Ens ha acompanyat fins el local, i fins i tot ha cridat l'amo, però aquest, quan ha sortit, ens ha dit que encara estava tancat. Veus, aquest home, tot i veure'ns pelegrins, no s'ha mostrat massa amable.
Mentre ens acabàvem els entrepans asseguts als banc de la plaça, hem vist que obrien un bar, on hem anat després de menjar, a prendre'ns uns tallats. A l'Elvira li ha agradat la netedat d'aquest bar. Ella ho deia perquè ha vist els banys en molt bon estat de neteja. Jo li dono la raó perquè mentre ella estava als banys, l'amo estava intentant netejar la taca al terra, feta per una ampolla de KAS, que s'havia caigut el dia anterior. Em deia que aquella era la quarta vegada que netejava el terra, o sigui que sí que deuria ésser un home net. El que no m'ha agradat, en canvi, ha sigut la forma en que ens ha dit que encara ens faltaven 17 quilòmetres per arribar a Belorado. Era com si no ens veiés capaços d'arribar-hi. Es pensava que havíem fet una excursió des de Sto. Domingo, i que ara tornàvem. Il·lús!
Pel camí, ens hem trobat un veritable pelegrí. Es tracta d'un home, amb una motxilla molt carregada, que, per cert, portava els mitjons bruts penjats a l'aire, com si pretengués que es ventilessin, bastant brut i que, a més, viatjava amb un gos, al qual li havia penjat un mocador al coll. Seria estranger, perquè l'he saludat i no m'ha contestat. Per l'aspecte, i pel gos, m'ha semblat veure en ell, el pelegrí del llibre de la M. Dolors.
Després hem arribat al primer poble de Castella i Lleó, Redecilla del Camino, on hem omplert les cantimplores d'aigua. El Gerard, s'estava queixant de mal de peus, i es que s'ha posat a caminar amb les botes velles, i crec que ja li venen petites. No s'ha volgut posar les noves, perquè quan vam fer la caminada de Ripoll, com que eren noves, li van provocar dolor als peus. En aquell poble, ens hem fet una foto els tres, utilitzant el sistema automàtic de la màquina.
Més tard hem arribat a un poble que es diu Viloria de Rioja, on hi ha una indicació que diu que es bressol de Sto. Domingo. El que no se, i no vam preguntar, es si existeix l'indici d'en quin lloc es pensa que va néixer. Es a dir, si se sap que Santo Domingo va néixer allà, potser també saben en quin lloc.
En aquest punt, vam coincidir amb una parella de ciclistes. El noi portava una mena de caixa adossada a la seva bicicleta per la part del darrera, on portaven els equipatges. En una cruïlla ens hem saludat, ja que ells estaven aturats, traient el fang de la roda del darrera.
A partir d'aquesta població, l'Elvira també s'ha trobat malament, perquè està refredada i li feia mal el pit. Quan hem arribat al darrer poble abans de Belorado, Villamayor, l'Elvira ja no ha tingut forces per seguir. Faltaven encara 6 quilòmetres per arribar, però en el seu estat, eren molts, així que hem decidit que ella i el Gerard es quedarien allà, mentre que jo seguiria sol fins a Belorado, on tenia el cotxe.
En aquesta etapa, doncs, l'Elvira i el Gerard han fet 18 quilòmetres, lo qual està molt be.
Com que aquest darrer tram l'he fet sol, he pogut accelerar el pas, de manera que en tres quarts d'hora, he arribat fins on tenia el cotxe. Més o menys, he fet una mitjana d'uns sis quilòmetres per hora.
Tot seguit, l'he agafat i els he anat a recollir. Es curiós això de les distàncies; el que amb cotxe fas en menys de cinc minuts, caminant, al meu pas, son quaranta cinc.
Aquesta primera etapa ha sigut molt lenta, perquè, i això s'ha d'entendre, el Gerard es cansa de seguida. A més, aquesta vegada, amb la raó de que li feien mal els peus per les botes que portava.
En tot cas, fer el Camí de Santiago, no es una cursa, o sigui que s'ha de fer al ritme necessari, sense pressa, sense necessitat de batre cap record.
L'hotel Xacobeo, una passada. Es nou, de l'any passat. Els mobles encara fan olor de nou, tenim el bany dintre de la nostre habitació, amb un potent xorro d'aigua, i hi ha calefacció que funciona molt be. Ens ha agradat tant, que hem decidit quedar-nos aquí tots els dies, fent-lo “camp base”.
Després de deixar les coses a l'habitació, hem baixat a la cafeteria, a menjar alguna cosa per enganyar l'estomac, ja que, aquest hotel no te restaurant. A més, tampoc teníem gana, ja que feia poc que havíem menjat els entrepans.
Després, ens hem dutxat. Ja en teníem ganes ja que a l'hotel d'ahir, estava massa brut i no vam gosar fer-ho.
Sobre les 18,00, hem anat a passejar, fent una mica de temps, fins anar a la missa a l'església de Sant Pere, on m'han segellat la credencial. Be, de fet, la credencial m'he l'ha segellat el mossèn, però a casa seva, es a dir, després de la missa, l'he acompanyat fins casa seva, perquè em segellés la credencial. Després, quan he tornat a l'església a recollir a l'Elvira i al Gerard, que s'havien quedat allà observant el pessebre, he vist que hi havia el pelegrí del gos i un altre, esperant el mossèn per segellar, o sigui que haurà tingut que tornar a casa. El que no entenc es que no tingui segell a l'església. En aquesta missa, hem animat al Gerard a combregar i també ho hem fet nosaltres.
Després de la missa, hem tornat a l'hotel per recollir la càmera de filmar, perquè volia gravar la plaça i, seguidament, hem anat a sopar. Aquesta ha sigut la segona sorpresa agradable del dia, (la primera, l'hotel). Primer, per la qualitat del menjar, tot molt bo. Jo m'he menjat un “cocido”, que, com vulgarment es diu, faria aixecar un difunt. Molt fort i molt bo. De segon, he demanat un entrecot. L'Elvira, de primer, un “revoltillo” de gambes i ous ferrats amb patates fregides de segon. El Gerard, espagueti i costelles de xai.
Quilometratge d'avui: 22 quilòmetres.

2010-04-19T04:25:00.000-07:00

05-01-2005
STO. DOMINGO DE LA CALZADA – BURGOS
La veritat es que això del camí de Santiago te alguna cosa màgica, que fa que en tinguis ganes de seguir. Hi ha, al camí, una atmosfera especial, que fa que l'enyoris al mateix moment en que el deixes. Jo estic als 200 quilòmetres des del començament, o sigui, que encara me'n falten 560, i ja penso en que potser m'agradaria tornar-lo a fer
Com aquelles coses bones que fem l'Elvira i jo, de cop i volta vam planificar fer, junts, aquesta quarta etapa. Estàvem al començament de Gener 05 i vam pensar que, com que el dia de Reis cau en dijous, si ens animàvem, tindríem des del dijous fins diumenge, es a dir, quatre dies. De fet, des de Sto. Domingo fins a Burgos, hi ha tres etapes, però com que anem els tres (l'Elvira, el Gerard i jo), en lloc de fer-ho en tres, podem fer-ho tranquil·lament en quatre dies.
Dit i fet. El dia 03 vaig fer les reserves dels hotels de Sto. Domingo i de Belorado, per les nits del 5 i 6. per la resta dels dies, decidiríem sobre la marxa.
Al mati d'aquest dia 05, l'Elvira va portar el gos a la residència, va preparar les maletes i els entrepans. Hi ha que reconèixer que aquests viatges resulten cars, entre els hotels, els menjars, etc. Així que tot el que podem estalviar, emportant-nos els entrepans pel primer dia, benvingut sigui. Ja ho vam fer així, també, quan vam anar a Venècia a principis de Desembre.
Sobre les 12 del migdia, vaig arribar a casa per recollir-los. Volia marxa aviat, per arribar a Sto. Domingo a temps de visitar la catedral.
Després de posar benzina, vam enfilar l'autovia de Lleida.
Els entrepans que portàvem de casa, ens els vam menjar pel camí, al cotxe. No volia aturar-me, per arribar quan abans millor a Sto. Domingo.. Només vam aturar-nos una estona per prendre uns cafès i substituir-nos en la conducció.
Seguint amb el tema de l'estalvi, vam fer la major part del camí per autovia, o carretera. L'autopista només la vam agafar quan el trànsit per carretera era elevat. De fet, fins a arribar a la nostra destinació, només vam pagar, en concepte d'autopistes, 13 euros. A la tornada, ho vam fer tot per carretera i autovia, es a dir, no vam pagar res pel concepte d'autopistes.
Sobre les 17,30 vam arribar a Sto. Domingo. Havíem reservat habitació a l'hostal Rio. La veritat es que va ser una pífia grossa. L'habitació era molt vella, amb el bany al passadís, també molt vell. Bastant desagradable, realment. De fet, ni tant sols vam dutxar-nos. Be, al cap i a la fi, primer, que estem fent el camí de Santiago, i, d'alguna manera, es obligada una mena d'austeritat. No es tracta de transformar-se amb els pelegrins de 1000 anys enrere, però tampoc vas de turisme 100%, no?. I en tot cas, segon, es que quan truques per telèfon per reservar hotel, ho fas a cegues, i no saps què et trobaràs. Per no tenir, no te ni foto al llistats d'hotels a la guia de Mundicamino.
Com dic més amunt, un dels principals motius de sortir aviat de Sant Climent, era poder arribar a temps de visitar la catedral, veure on tenen el gall i la gallina, etc.
Però, malauradament, no vam poder entrar, en aquell moment, perquè hi havia un cartell que posava un horari, sobre el qual nosaltres estàvem fora d'hora. De fet vam entrar, perquè la porta estava oberta, però uns operaris, (la catedral està en obres), ens van recordar que estava tancada al públic i, molt amablement, ens van convidar a sortir. O sigui que vam pensar que per veure la gallina i el gall, haurem de fer-ho en un altre moment.
Aleshores, com que ja no teníem res més que fer, vam anar a passejar pel poble. De fet, St. Domingo es una població petita, i poc temps necessites per conèixer-lo. Caminant, vam arribar fins la plaça d'Espanya, on es troba l'edifici de l'ajuntament i les escoles públiques. Encara estava instal·lat el pessebre al mig de la plaça, fet, segurament, pels nois i noies del poble.
A l'hora prevista, vam dirigir-nos fins a una cantonada d'un dels carrers principals, per presenciar la cavalcada dels reis. El Gerard està en aquella edat que, normalment, no et dirà que li faria il·lusió veure-la, però un cop estàvem allà, segur que li deuria agradar presenciar-la. La desfilada fou molt senzilla, com correspon, lògicament, a un poble petit, però, com a tot arreu, els nens i nenes petits, van al·lucinar veient els reis, i recollint els caramels que els llençaven. Mentre estàvem presenciant la comitiva dels reis, l'Elvira, sobre tot, va passar molt de fred. La veia que fins i tot tremolava. Potser ja estava “incubant” la grip que li sortiria l'endemà.
Abans de sopar, encara vam tenir ganes d'anar fins a l'oficina de turisme, a demanar informació sobre el camí. De fet, el que volíem en aquesta visita era trobar algun bon lloc per sopar. Però d'aquella oficina vam sortir amb uns planells de les properes tres etapes del camí de Santiago i el número de telèfon d'un taxista de Belorado. Perquè?. El nostre pla fou que jo aniria fins a Belorado a primera hora del mati, deixaria el cotxe a les portes de l'hotel on passaríem la nit, tornaria a Sto. Domingo amb el taxi i, des de allà, tots tres començaríem el camí.
Vam sopar al mateix hostal, ja que no vam trobar cap més lloc que estigués be de preu. Els tres vam demanar, de primer, “cocido”, i de segon, l'Elvira va demanar bacallà, el Gerard pollastre, i jo costelles de xai. Molt car, per el lloc que estàvem sopant, clar.
Després de sopar, ja vam pujar a l'habitació. Per no tenir avorrit al Gerard, ens vam emportar l'ordinador, perquè pugui jugar i perquè podem veure pel·lícules de DVD que vam portar de casa. Lo normal, en aquests hotels barats, es que no hi hagi TV a l'habitació.
També, no oblidem que aquella era la nit de reis, li vam entregar al Gerard els seus regals (els que faltaven per donar-li), i li va fer molta il·lusió rebre'ls. Una de les coses bones que te aquest noi, es que qualsevol cosa que li regales, li agrada, no es exigent.
Ens vam posar a veure “EL DIA DE DEMÀ”, però com que teníem son, vam plegar a meitat de pel·lícula i ens vam posar a dormir. Encara que a l'habitació no hi havia calefacció, no hem passat fred. De fet, entre les mil coses que ens vam emportar de casa, hi figuren els sacs de dormir. Els vam agafar, per si un cas, però la veritat es que no els hem necessitat.

2010-04-19T04:21:00.000-07:00

02/05/2004
Surto a les 07,30 h., del matí, sense poder prendre res, perquè la cafeteria del hotel no obre fins les 08,00 h. tampoc es veu cap altre bar obert, així que enfilo la sortida de Nájera, seguint, com sempre, les fletxes grogues. Aviat be una pujada que no està malament, sobretot sent com es al principi mateix de la ruta d'avui. Diríem que no esta malament per començar.
Al cap d'una hora i escatix després de sortir, s'arriba a un poble que es diu Azofra, on he entrat a un bar a esmorzar. M'han fet pa torrat, amb mantega i melmelada, suc de taronja i cafè amb llet.
El camí m'agrada molt més que el d'ahir. Hi ha un bon tros de pujada, entre camps de cultius i de raïms. A mà esquerra, al fons, es veu una serralada, que es diu serra de la Demanda, tota plena de neu.
He estat sumant els pelegrins als quals he avançat: 25 en total i cap m'ha avançat a mi, només dos que anaven en bicicleta.
Abans d'arribar a Sto. Domingo de la Calzada, he passat per un poble que es diu Cirueña. No m'ha agradat que, per unes construccions urbanístiques enormes que estan fent, en el que s'inclouen un camp de golf i pisos i cases, el camí es veu obligat a fer una gran volta. Aquella construcció es un atemptat vergonyós al paisatge de la zona. Clar que més d'un s'haurà fet milionari, però a costa de espatllar una zona tan gran. No hauria d'estar permès.
A les 11,45 h., arribo a Sto. Domingo. El primer que faig es anar fins l'alberg, a segellar, però està tancat. Passo per davant del convent cistercenc i entro. Allà hi ha monges, les quals sembla que no poden parlar. Els explico que vull segellar, i una monja, pràcticament en senyes, em diu que me'n vagi, i un home, ja al carrer, m'informa d'on està l'altre alberg, perquè em segellin.
Després de segellar, m'indiquen on es l'estació dels autobusos. La meva intenció es, després de trobar-la, deixar la motxilla a la consigna i anar a donar una volta pel poble, fins les 15,00 h., que es l'hora de sortida del autobús que em portarà a LOGROÑO, però quan arribo a l'estació, veig que hi ha un autobús que passarà per allà a les 12,44 h. Aquest detall em posa content, perquè voldrà dir que arribaré a LOGROÑO a les 13,45, a temps de procurar avançar la sortida cap a Barcelona, de les 17,00 h., prevista, a les 14,15 h., hora en la que hi ha un altre sortida.
Efectivament, un cop arribo a LOGROÑO, vaig a la finestra de l'empresa dels autocars, ALSA, i em canvien el bitllet, o sigui que, finalment, en lloc de tornar a les cinc de la tarda, ho faig a un quart de tres, quasi tres hores abans. Agafo aquest autocar i a les 20,30 arribo a Barcelona.
Distancia caminada Roncesvalles – Sto. Domingo de la Calzada, 189 KMS.

2010-04-19T04:04:00.000-07:00

01-05-2004
Tal i com m'havia comunicat el revisor, el tren arribà amb quasi una hora de retard a LOGROÑO. M'estic a l'estació, i com que m'entre gana, em menjo l'entrepà que m'ha preparat l'Elvira, afegint-li el pernil del Jordi. També menjo una taronja.
A l'estació només estem un captaire i jo. Ell s'estira damunt un banc, a dormir.
Per passar l'estona, esperant que obrin la cafeteria, em connecto a Internet en una màquina que hi ha a l'estació. La connexió em costa 1 euro, i em va be per comprovar si tinc algun missatge al correu electrònic.
Finalment, a les 06,00 h., obren la cafeteria. Em prenc un tallat i em poso en camí, direcció a l'alberg, per segellar la credencial.
Arribo al alberg, però està tancat. Només puc entrar, aprofitant que surten pelegrins. Per primera vegada veig com es un alberg en plena capacitat de gent. Aquest, te dos pisos. Al primer, hi ha els dormitoris de les dones i el seu servei. Al de dalt, el dels homes. Tots, deixen les botes a l'entrada, per evitar, lògicament, que aquell dolç aroma que desprenen, perfumi els dormitoris.
He entrat al menjador – cuina, on els peregrins s'estaven preparant el seu esmorzar, o menjant-lo a la taula.
A la part de baix, estaven els estenedors de la roba que prèviament havien rentat. També abaix, estaven els aparcaments de les bicicletes.
No hi havia massa imatges religioses.
Busco algú que em segelli la credencial, però no el trobo, així que desisteixo i me'n vaig. Com que ja vaig segellar el dia 11 d'Abril, quan vaig arribar a la ciutat, a la casa de Felisa, no passa res per no fer-ho avui. En realitat, no cal. Hi ha que vigilar de no passar-se en segellar massa la credencial, no sigui que després em falti lloc.
La sortida de LOGROÑO, com la de totes les ciutats grans, dic grans per diferenciar-les dels pobles, es fa pesada, perquè es camina sobre asfalt, hi ha cotxes per tot arreu, etc. A més, aquí, encara es pitjor, perquè vinc des de l'estació del tren, des de l'altre punta de la ciutat.
Era curiós quan anava seguint les fletxes, que entre mi em deia, “mira, brillen tant, les senyals, que sembla que les hagin pintat ara mateix”. I dic curiós perquè al cap d'una estona, m'he trobat amb un home que les anava pintant. O sigui, que clar que les veia brillants que semblava que les acabaven de pintar. !Es que les acabaven de pintar¡¡. No puc fer-ne més, soc un despistat empedernit.
Només sortir de LOGROÑO, s'arriba al Parc de la Grajera, un lloc molt bonic, on les famílies poden anar a menjar i passar el dia. Es el que aquí diríem “berenadors”. Hi ha un pantà molt gran, on la gent pot pescar tranquil·lament. Després de deixar el parc, es puja al turó del mateix nom, des d'on es pot veure una gran vista de la ciutat que hem deixat enrere.
Mentre camino, penso que em trobo cansat. Segurament es degut al ritme de caminades d'aquests dies, entre les jornades de Setmana Santa i la sortida a Montserrat de la setmana anterior. Tinc por, també, a que em surtin butllofes als peus, perquè noto “alguna cosa”.
Abans de començar aquesta sortida, pensava en la possibilitat de fer tota la tirada de cop, des de LOGROÑO, fins a Sto. Domingo de la Calzada, de 50 qm., perquè d'aquesta manera, el diumenge no hauria de caminar, i tindria més temps per descansar. Però com que no vaig trobar un hostal digne (només una pensió que ja per telèfon m'avisaren que no hi havia bany a l'habitació), i a més, em trobava cada cop més cansat, he abandonat la idea de fer-la tota seguida, i segueixo amb l'original pla, que es fer avui Logroño– Nájera, i deixar per l'endemà seguir fins a Sto. Domingo.
A més, el meu cansament d'avui, es devia, també, al fet d'haver passat tota la nit despert, amb el nen que plorava, la llum del vago, la calor, etc.
Al cap de 13 qm., sobre les 09,15 h., arribo al poble de Navarrete, on m'aturo a un bar a esmorzar (esmorzar un altre cop, després d'haver-ho fet a l'estació). Demano un suc de taronja, un cafè amb llet i unes pastes que tenien molt bona pinta. Tant, que repeteixo pastes i no només això; li compro a la senyora totes les pastes que li queden a la bossa. Es que estaven realment bones.
Aquell esmorzar, la veritat es que em revitalitza molt. Sembla mentida el que fa alimentar-se be. Amb això de caminar, d'esforç físic en general, es imprescindible cuidar-se, no passar ni gana ni sed.
Ben alimentat, segueixo el camí, amb molt bon humor i ganes de continuar. Arriba un moment en que a la meva mà dreta, hi ha un enreixat, que separa el camí pràcticament de la carretera i me'n dono compte que comencen a haver-hi creus. Creus fetes pels pelegrins, creuant dos branques d'arbres, la llarga vertical, la curta horitzontal, posades entre les reixes, de manera que la mateixa reixa permet que les creus es fixin amb seguretat. Arriba un moment en que l'espectacle es fa impressionant. Allò deu haver començat un dia, quan un pelegrí, potser descansant, li va donar per posar una creu i mira, després n'hi ha a centenars.
En un lloc que m'ha semblat adient, he posat la meva. Tant de bo aguanti molt de temps, allà.!
La segona cosa semblant a aquesta, es fa amb pedres. Es normal que per indicar una direcció, es faci com una pila amb dues o tres pedres, o roques, que indiquin una senyal. El que passa, i sobretot en aquesta part del camí, que aquesta acció de fer piletes amb pedres de diferent mida, la més gran a sota, la més petita a dalt, també es fa a gran escala. Com en el cas de les creus, després que algú va fer la seva pila, els altres l'imitaren, i ara, hi ha una part d'aquest camí, totalment delimitat en piles de pedres, tant a la dreta com a l'esquerra.
També aquí, vaig fer la meva pròpia pila i tant de bo també duri molt de temps.
Finalment, sobre les 13,30 h., he arribat a Nájera.
El camí, a banda del tros per on he passat, del parc de la Grajera, no m'ha agradat, perquè gran part d'ell, passa molt a la vora de la carretera. Aquesta quasi no la trepitgem, però passem tant a la vora, que el soroll dels cotxes i els camions, molesta de veritat. A més, no travesses boscos, tot son vinyes, i clar, en aquesta època, no hi ni fulles, només el tronc desgarbat i fantasmagòric del cep. Be, tot no seran grans boscos i altes muntanyes.
Abans d'arribar a Nájera, he xerrat una estona amb un ramader que conduïa 517 ovelles. M'ha explicat que ha d'anar amb compte de no perdre'n cap, ja que, li ha passat alguna vegada, pot passar que alguna ovella es quedi encallada en mig de matolls, o del fang quan el terra esta molt tou a causa de la pluja.
El primer que he fet al arribar a Nájera, ha sigut anar a l'hotel. He deixat la motxilla, m'he donat una dutxa fantàstica, i he baixat a dinar, al menjador del mateix hotel. He dinat pastís de peix amb gambes i bacallà arrebossat. El vi de la casa, com que estem a La Rioja, molt bo.
Després de dinar, m'he estirat una bona estona al llit i m'he dormit. Sobre les 16,30 h. m'he aixecat i m'he anat a fer un volt.
Primer, he entrat a l'església de la Santa Creu, on, per cert, estaven celebrant un bateig. Al acabar, m'he dirigit al capellà a que em segelli la credencial. M'ha regalat un rosari del peregrí. He posat 3 euros de donació.
Quan he entrat al monestir de Sta. Maria de la Cabeza, he tingut la sort que acabava d'entrar un grup de 25 o 30 persones. L'he preguntat a la senyora que m'ha venut l'entrada si podia afegir-me. M'ha dit que, si ho feia, era sota la meva responsabilitat, que no era una guia del monestir.
Jo m'he afegit, pensant que, si em treuen, si no volen que estigui amb ells, doncs ja sortiré. Ningú m'ha dit res.
La visita ha estat be. Es curiós, aquesta costum que està desplegada per tot arreu, d'explicar que, segons les llegendes, les imatges de verges que es veneren a esglésies, monestirs i convents d'arreu del país, o al menys, moltes d'elles, s'han trobat dins de coves. Aquest es el cas, com sabem, de la Verge de Montserrat, la de Nostre Senyora de Queralt, patrona de Berga, o la de Nájera. Segons ens ha explicat la guia, un falcó perseguia un colom, quan aquest es va refugiar dins una cova. Quan el van anar a buscar, van veure que el falcó s'havia fet amic del colom, i que tots dos estaven al costat d'aquesta imatge. Aleshores, el rei D. Garcia, va fer construir aquest monestir.
En aquest monestir estan enterrats ell, la seva esposa i uns quants reis i infants més.
Al sortir del monestir, he passejat per la plaça, ja que avui inauguraven el mercat medieval, amb moltes parades de venda de productes artesans. N'hi havia una, de xurros, que desprenien un aroma boníssim.
A les 20,00 h., i seguint la meva costum en aquest viatge, he assistit a la missa, celebrada pel sacerdot que m'ha regalat el rosari del peregrí. Normalment, les homilies pastorals, son molt carques, clàssiques, conservadores, etc. però la d'aquest capellà m'ha agradat, tant, que ha faltat poc perquè l'aplaudís. Ha parlat del Bon Pastor, i s'ha queixat de la globalització, que porta, segons ha dit, a que el ric sigui més ric, i el pobre, més pobre. I això, a aquest capellà, no li agrada gens ni mica. També ha estat molt be quan ha dit, utilitzant un to de veu que l'implicava clarament, i hi posava tot el seu cor, que “quan més puja la borsa, més es trepitja algú”. Quan pronunciava aquesta última paraula, d'algú, ho feia amb força, amb fe. M'ha agradat també quan ens ha dit que teníem que ser generosos amb els més pobres, que quan ens morim, els diners no vindran amb nosaltres, es quedaran al banc. Dit això, li ha dit a un tal Rafa: verdad, Rafa?.
Podòmetre al vespre, 30,6 km.
El sopar també l'he fet al mateix hotel. He sopar croquetes casolanes, i costelles de corder.
Després de sopar, m'he estat una estona a la sala de la televisió, per veure la primera part del partir entre el R. Madrid i el Corunya, amb la gran satisfacció d'haver vist com el Madrid perdia.
l'hotel San Fernando, pertany a la cadena d'hotels San Millan

2010-04-19T03:59:00.000-07:00

30/04/2004
Com que tinc previst tornar el diumenge amb l'autocar, des de LOGROÑO, amb arribada sobre les 23,30 h., aquesta vegada he pensat en anar amb el cotxe fins els voltants de l'estació del Nord, on arriben els autocars. Així, quan arribi diumenge al vespre, tindré al cotxe allà mateix i així, l'Elvira no haurà d'anar a buscar-me.
Vaig deixar el cotxe al carrer Alí Bei.
Vaig trucar al Jordi per avisar-lo que marxava. Es va emportar una sorpresa, ja que no li havia dit que marxaria. Al final, va decidir venir a acomiadar-se de mi i em va portar dos regals; 100 grams d'un pernil molt bo, i uns bombons. Es un bon noi i l'estimo.
Aquesta vegada, el tren em costa car, perquè he de viatjar en preferent, perquè no hi ha lloc a turista.
El vagó en el que viatjo es espaiós i confortable. L'únic problema es que viatjo en sentit contrari, d'esquena a la direcció del tren.
Al meu costat seu una noia sud-americana, molt jove. No se, però potser no passava dels 17 o 18 anys, i viatge amb un nen molt petit, jo crec que de poques setmanes. Al poc de sortir el tren, una parella de joves es baralla. El noi li diu “paranoica” a la noia.
Després de llegir una estona el llibre que em va regalar l'Elvira pel dia de Sant Jordi, intento dormir, perquè se que l'endemà m'espera un dia dur de caminar. El que passa, però, es que no puc dormir. Primer, perquè fa molta calor. Tanta, que em trec el polar. Tot i així, segueix fent calor. Tampoc m'ajuda a dormir el nen, que, pobret, plora, perquè està incòmode, allà, sense poder moure's. Es passa tot el viatge als braços de la seva mare.
Per acabar-ho d'adobar, un home, darrera meu, comença a tossir sense parar. Fins i tot un noi, mal educat, li protesta, tot dient-li que marxi fora del vagó, a veure si li passa. Ja veus quina solidaritat hi ha.
Al final, abandono la idea de dormir. M'incorporo al meu seient. Fins i tot, li faig gracietes al nen, a qui li agrada que li digui coses.
Passa el revisor i li pregunto si falta molt per LOGROÑO. Em diu que portem un retard de 50 minuts. Es la primera vegada, crec, que me'n alegro que el tren arribi tard. Això voldrà dir que m'hauré d'estar menys temps a l'estació de LOGROÑO, esperant que obrin les cafeteries i a que es faci de dia.
La noia sud-americana del meu costat, quan veu que jo li pregunto al revisor pel temps que em falta, em pregunta si falta molt per Bilbao. Li dic que si, que arribarà de dia.
Per passar l'estona, me'n vaig fora del vagó una estona. Surt també una dona gran, que entra al lavabo. Em “xoca” el soroll que fa pixant, sembla una aixeta oberta. També que, mentre pixa, es tira uns quants pets, que deu ni do.!

2010-04-19T03:51:00.000-07:00

11/04/2004
M'he posat en marxa sobre les 08,30, perquè no tenia pressa, ja que la distància d'avui es molt petita. Aquesta nit no he dormit massa be, perquè hi ha hagut gent pel carrer cantant i fent xivarri. No se si es una cosa de tots els dissabtes, o es que celebraven la Pasqua.
A la poca estona de posar-me a caminar, m'he trobat amb el Julián, que es el noi que va omplir de vi una ampolla petita, a Irache. Anava acompanyat d'una noia que es diu Maria José, de Vila-real. El Julián pretén fer tot el camí. La Maria José també acaba avui. El seu marit anirà a recollir-la a un poble passat Logroño, a Navarrete. Hem mantingut una conversa molt agradable, quasi fins el mateix Logroño. Aquesta es la diferència entre trobar-te amb un pesat, o amb una persona agradable de parlar. Poc abans d'arribar, ells s'han quedat, perquè la Maria José volia descansar. Jo he preferit continuar, perquè volia arribar fins l'alberg, per dutxar-me.
Parlant dels allotjaments, el Julián m'ha dit que es molt millor anar als albergs, que no pas als hotels. Es més autèntic i fas més amistat amb la gent. Segurament te raó. Jo ja he explicat el motiu d'haver anat a hostals.
En qualsevol cas, a mi m'agrada anar al meu rotllo, al meu ritme. No m'agradaria haver d'esperar a ningú, ni per esmorzar, ni per sopar.
Et trobes amb una xerraire com la Marivi, per exemple, i t'agafa una depre, de tant que xerra.
Just abans d'entrar a Logroño, he passat per un lloc emblemàtic del camí: casa Felisa. La Felisa era una senyora, que surt a totes les guies, que donava aigua i figues als pelegrins. Aquesta senyora es va morir fa quasi dos anys, i ara segueixen la tradició la seva filla, una senyora ja de certa edat, i la seva neta, una nena joveneta de 14 o 15 anys, que es diu Patricia. Quan jo he passat per allà, he sigut el primer en signar.
També m'ha cridat l'atenció que en un plat, hi havien dos o tres euros, com propina, o almoina, no se ben ve el significat d'aquells diners, però el cas es que jo, instintivament, també he posat alguna moneda. Després he pensat que si jo era el primer que havia signat, perquè a més es que acabaven de dir-me que feia poc que hi eren, d'on havien sortit aquelles monedes que hi havia al plat?. Serà com un parany, perquè els pelegrins, al veure'l, instintivament també posem diners?.
En qualsevol cas, aquella era una bona gent, i amb molt de gust he posat dos euros. A més, m'ha segellat la credencial.
Es curiós que, al llarg del Camí, m'he trobat uns quants de personatges especials; la Felisa, l'Agapito, l'Alejandro.
Gràcies a les gestions de l'Elvira, m'ha trobat un bitllet per aquesta nit, a les 23,55 h. sortiré tard, però al menys tindré tot el dia de demà per descansar.
A més, així m'estalvio l'hotel.
He passat per l'alberg, però estava tancat.
Encara millor!!. quan he arribat a l'estació, m'han dit que podia agafar l'autocar que surt a les 14,15, h., en lloc del de les 23,55 h. que ve!. Quan l'autocar que jo havia d'agafar surti de Logroño, jo ja farà hores que estaré a Barcelona.
Ara son les 16,20, ja fa quasi dues hores que he sortir de Logroño, i es curiós, perquè està fent un sol esplèndid. En canvi, fins aquest mateix migdia, a Logroño, feia fred i estava a punt de ploure. Es com si hagués sortit d'un mon, per entrar a un altre.
Ara que hi penso, potser si que he sortir d'un mon per entrar a un altre.
Després d'aquesta segona part en el meu particular camí, el Pamplona – Logroño, m'ha quedat una mica de pena per haber-lo acabat tant aviat. Ja ho deia abans, m'hagués agradat poder continuar fins el final. Molts dies, al arribar al final de l'etapa, em quedava la sensació que potser hagués pogut caminar unes hores més, de manera que avui hagués acabat molt més lluny.
No estava tant cansat com per no poder seguir.
Ja ho he dit abans, si no fos per les meves obligacions, seguiria. No obstant, no hi ha que posar-se trist. Al contrari, a partir d'ara es tracta d'esperar a veure quan puc continuar, fins que, algun dia, no se quan, arribi fins a Santiago de Compostela.

2010-04-19T03:43:00.000-07:00

10/04/2004
El camí cap a Viana s'ha fet pesat, perquè pràcticament no trobes poblacions ni cases. A més, si comences a tenir gana, com m'ha passat a mi, encara es pitjor. No es pot deixar de preveure portar aliments per anar fent, perquè sinó, ho notes més. Això ho veig, per exemple, a les sortides de la gent de Canovelles, que de tant en tant tens avituallaments, que si fruites, que si coques, que si l'esmorzar, etc., es a dir, ben preparats.
Al hotel de Los Arcos m'he enfadat, perquè a l'esmorzar, he vist que uns estrangers que estaven al meu costat, a banda de les pastes, els hi han portat, també, embotits. Com que a mi no me'ls portaven, els he reclamat al cambrer, i m'ha dit que els estrangers els duien pagats des de origen.
El que no entenc es que senyalin el preu de l'esmorzar, 6 euros, i, en canvi, no diguin res de la possibilitats dels embotits. El mateix ha passat amb el preu dels menús. En un cartell de l'habitació, posa que el menú val 12 euros. En canvi, quan veus la carta, ja al restaurant, indiquen que el preu es de 15,00. Quan he preguntat per aquesta diferència, m'han dit que els caps de setmana, el menú es més bo, i també més car. Que ho tenen aprovat, segons s'han afanyat a dir-me.
Abans d'arribar a Viana, he passat pels pobles de Sansol i Torres del Rio. El camí estava bastant enfangat, per les pluges dels darrers dies.
Durant el camí, m'he trobat amb el José, de Madrid. He vist que anava una mica millor que ahir i, després de caminar una estona amb ell, he seguit el meu camí.
El primer que he fet quan he arribat a Viana, ha sigut anar a segellar la credencial al alberg. M'ho han fet sense cap problema.
Després, m'he dirigit fins l'hostal, per dutxar-me i escampar la roba, com sempre.
l'habitació es senzilla, però està be. Te televisor i dutxa. El bany, s'ha de compartir.
Abans d'anar a dinar, he donar un tomb pel poble. He visitat la seva església, l'ajuntament, etc. Llàstima perquè he acabat el rotllo de fotos.
Des de aquest poble no hi ha cobertura al mòbil, per lo que he trucat a l'Elvira des de una cabina.
A les 13,30 en punt, he anat al restaurant de l'hotel, perquè tenia gana, no fos que si anés més tard, em trobés sense taula.
El dinar a aquest restaurant, es bastant car. Llàstima que no havia llegit abans la carta, perquè hagués buscat algun altre lloc.
Després de dinar, ja m'han cobrat directament també l'habitació, ja que fins les 12,00 no hi son, i pensen, amb raó, que marxaré abans d'aquesta hora.
S'acosta el final d'aquest viatge. Em sap greu. Abans, quan caminava, pensava que m'agradaria seguir. De fet, el que m'agradaria es fer aquest camí i, després, els altres. Però clar, no pot ésser, tens obligacions, deures.
Realment, aquesta societat es molt diferent a la que surt al llibre que m'ha deixat la M. Dolors. Es curiós, com era aquella gent, com creien sense dubtar, com per exemple, quan uns pelegrins, per poder continuar el camí, poder pagar manutenció, venen restes dels ossos d'un gos, i els fan passar pels ossos del gos de l'apòstol Santiago, o sigui, per relíquies. I com aquestes relíquies son venerades per tota classe de gent.
He visitat minuciosament l'església de Santa Maria, impressionant de maca.
A la mateixa entrada, hi ha la tomba de Cèsar Borgia. He sentit com una senyora explicava a uns visitants, com algú va decidir treure les restes d'aquest personatge, que estava enterrat a algun altre lloc, per posar-lo justament on son ara, com a càstig per haver dubtat del Papa, perquè tothom que entri a l'església, passi per sobre la seva tomba i la trepitji.
A l'església, seguint la costum de l'Elvira, he encès un ciri, a la memòria dels nostres pares i avis difunts.
per sopar, com que el dinar m'ha costat car, he buscat un restaurant més econòmic. Quan he arribat, crec que es deia Juanito, estava ple. M'he esperat prenent un vi, mentre veia al Barça jugar un partir de bàsquet contra el R. Madrid. (hem guanyat).
Després he assistit a la missa Pasqual, la que celebra la resurrecció de Jesucrist. Segons el capellà, aquesta es la missa més important de l'any. Jo em creia que la més important era la de la nit de Nadal. Quasi tots a l'església, hem estat una bona estona amb una espelma encesa a la ma. (tercera cosa diferent, que no havia vist mai).
Al acabar la missa, el capellà ha tornat a fer-nos la benedicció als pelegrins. També ens ha dit, com el capellà d'ahir, el pare José Miguel, que quan estem davant l'apòstol i li fem una abraçada, ens recordem d'ell (es el pare Cèsar).
Més tard he trucat a l'Elvira per demanar-li a veure si ella, demà pot treure'm algun bitllet de tren, o d'autocar, des de LOGROÑO, per no tenir que esperar-me a demà passat, ja que demà arribaré aviat i m'agradaria molt avançar la tornada i donar-li un for petó.
Podòmetre al acabar el dia, 97 km.

2010-04-19T03:31:00.000-07:00

09/04/2004
ara son les 07,30 h., i ja estic escrivint. Aquesta nit no he dormint massa be, no se si pels dos tallats que em vaig prendre desprès de sopar (eren sense cafeïna), o pel soroll que ha fet l'aparell d'aire condicionat, ja que en aquesta habitació, la calefacció, en lloc de tenir-la pels radiadors, utilitzen equips d'aire.
M'he posat molt content pel preu de l'habitació, perquè ja estava acostumat a pagar 40 euros per nit (Roncesvalles, Larrasoaña, Puente la Reina,). Menys mal que la gran incomoditat de la llunyania respecte al centre, s'ha compensat pel preu. Això m'ajudarà a rebaixar la mitjana de les despeses.
Avui ha matinat molt núvol. Quan he guardat les coses a la motxilla, ja he posat l'impermeable a dalt de tot, per si m'era necessari.
De fet, només sortir de l'hotel, ja he hagut d'aturar-me un moment, per posar-me el pantaló impermeable, peça de roba que no m'agrada, perquè sí, no et mulles a causa de la pluja, però per la seva impermeabilitat, tampoc deixa transpirar, per lo que tota la roba que portes a sota (pantalons), queden xops de suor. No saps què es pitjor.
També es emprenyador que, i m'ha passat més d'una vegada, que quan m'aturo a posar-me roba d'abric, o de pluja, aleshores deixa de fer fred, o de ploure.
Després de fer els primers 2 quilòmetres que no surten a les estadístiques del camí (els que hi ha des de el centre, fins l'hotel), m'he posat en marxa. Molt aviat, a Ayegui, m'he trobat amb una cruïlla, que em portava, o al monestir de Irache, a l'esquerra, o a Azqueta, a la dreta. Com que he vist que totes dues tenien la identificació del camí, he optat pel monestir, perquè, al cap i a la fi, només hi havia quatre cents mts.
A les mateixes portes del monestir, hi ha també les instal·lacions de les bodegues Irache, amb una molt famosa font amb dues aixetes; la de la dreta, treu aigua, la de l'esquerra, vi. M'he fet una fotografia commemorativa. Un cartell diu que beguis la que vulguis, però que no te'n emportis.
Un noi de Madrid que després vaig fer amistat, el Julián, com que la màquina de les begudes se li va menjar una moneda sense donar-li el refresc corresponent, es va cobrar aquesta mancança, omplint una petita ampolla d'aigua, amb aquell vi. Jo, li vaig fer costat.
Seguidament, i fins arribar a la següent població d'Azqueta, hem travessat un preciós bosc de pins, molt dens d'arbres, preciós. Hi ha que estar aquí per arribar a calibrar la bellesa d'aquests llocs.
També ens ha plogut una bona estona.
Ha arribat un moment, però, que dubtava si no m'havia equivocat de camí, perquè no veia a ningú, i m'estranyava, perquè cada dia estava envoltat de gent. Jo estava convençut que anava be, perquè veia les senyals del camí, o sigui que no hi havia pèrdua possible, però se'm feia rar. Fins i tot he pensat que, com que he sortit una mica tard, potser tothom m'havia passat, però clar, això no podia ésser.
Finalment, he descobert que molta gent, en lloc de seguir pel bosc, després del monestir, han tornat per on havíem arribat, per això no els veia.
El mati ha sigut plujós i fred.
Poc abans d'arribar a Los Arcos, m'he tornat a trobar amb la mestra de Reus. Caminava al costat del José, un noi de Madrid, que caminava malament, perquè li havien sortit butllofes. S'havia tret les botes i caminava amb sabatilles esportives. Així que l'he vist, l'he dit que el que li ha passat era que el calçat era massa nou. Per fer un camí llarg, s'ha d'anar preparat. Ell no ho estava. Ens ha explicat que com que tenia temps, feia el camí sencer. No se a què es dedica, però ens ha dit varies vegades que tenia temps de sobra i que mira, de sobte, ha decidit fer el camí.
No m'ha agradat una cosa que ha fet la Marivi, la mestre, que m'ha agafat un dels meus pals, després d'interessar-se per comprovar com es caminava amb dos pals, però, acte seguit, li ha donat al José. A mi no m'hagués importat deixar-li un dels meus pals, sempre i quan a ell li anés be, però com que he vist que, més que altre cosa, li feia nosa, he optat per dir-los que volia seguir sol, que no podia seguir a un pas tan curt. Com que el José estava be, no em necessitaven, i m'ha tornat el pal de seguida, i me'n he anat.
El tros abans de Los Arcos, es molt pesat, perquè es un tros de 12 quilòmetres en que pràcticament no hi ha res, ni cases ni res, molt avorrit.
Sobre les 14,00 h. he arribat a Los Arcos. Tenia gana. He tingut sort que l'hotel tenia un bon menjador i he pogut reservar una taula, per dinar. Abans que res, lògicament, he anat a l'habitació a dutxar-me i a escampar les coses pel terra, per evitar que la roba s'arrugués més del compte.
Després de dinar, he anat a fer un tomb. El primer que he fet, ha sigut anar fins l'alberg, a segellar la credencial. Com que no hi havia ningú a la recepció, jo mateix m'ho he fet, i aleshores ha vingut la hospitalària, enfadada, dient-me que allò era trampa. “Trampa?, l'he preguntat. Jo no sabia que tu, que estaves jugant aquí fora, eres la hospitalària.”. A més, es que a Estella, ho tenen preparat perquè els mateixos pelegrins ens segellem nosaltres mateixos la credencial. També podrien igualar la normativa, no?.
El pitjor d'anar sol, es quan arribes al final de l'etapa del dia, que comences a avorrir-te. Imagino que quan viatgen diverses persones, el temps passa de forma més entretinguda, però anant sol, quan deixes de caminar, si no hi ha massa per veure, comences a no saber què fer. I clar, aquests pobles petits, tenen poca cosa a veure.
A Los Arcos, hi ha l'església de Santa Maria, molt bonica, i uns arcs, antigues entrades al poble. De la seva muralla medival, només es conserven El Portal del Estanco i el Portal de Castilla, que era la porta per on sortien els pelegrins en direcció a Santiago.
En temps medievals, aquests pobles estaven envoltats de muralles, amb unes quantes entrades.
A l'església de Santa Maria, com en tots aquests dies de Setmana Santa, he assistit a la missa corresponent. M'ha cridat l'atenció la gran quantitat de gent que hi havia. També, quan tots els assistents, jo inclòs, hem desfilat per anar fins l'altar, on hi havia un gran Jesucrist crucificat, per donar-li un petó, uns al genoll, altres als peus. No havia participat mai en una cerimònia semblant.
Al final de la missa, el sacerdot, José Miguel, ha fet una benedicció dels peregrins, molt semblant a la que ens van fer a Roncesvalles.
Mira, com pots veure al llegir aquestes notes, en aquests dies he assistit a missa cada dia. No es que jo sigui religiós, perquè en aquest sentit de l'església, no hi entro. Crec en Deu, amb Jesucrist, però desconfio dels qui tenen el poder, per exemple, de fer que aquest mon sigui millor, i no fan res per aconseguir-ho. Per exemple, mai creuré en lo mateix que creguin el Bush i l'Aznar, es que es impossible. I ells van a missa cada día.
Però si crec que Jesús va existir i que va morir a la creu. No se si era fill de Deu, o un il·luminat, però era un home bo, que no hagués anat mai a la guerra. Amb aquesta classe de gent, sí que hi crec. I si es fill de Deu, millor.
En qualsevol cas, l'important es respectar les creences de les persones.
En aquests dies, a les esglésies he vist dues coses que no havia vist mai; una, la que acabo d'explicar, que tots els assistents a la cerimònia, hem anat a besar la figura de Jesús. L'altre, a Puente la Reina, quan els capellans es van desplegar pels voltants de l'església i quasi tothom es va dirigir a ells, per confessar-se.
Després de sopar al mateix restaurant de l'hotel, he anat a veure la processó. Porto tota la setmana santa que vull veure alguna processó, i avui que n'hi ha una, quasi m'ha coincidit amb l'hora de sopar, a part que feia fred al carrer. Només he vist un petit moment.
Quan he tornat a l'hotel, m'he pegat un bany calent que feia anys no gaudia. Més tard, he parlat amb l'Elvira, i em confirma que no s'atreveix a venir conduint des de Barcelona.
Podòmetre al final del dia: 79 QM., des de PAMPLONA a Los Arcos.

2010-04-19T03:20:00.000-07:00

08/04/2004
per prendre alguna cosa, he hagut de sortir de l'hostal, perquè el bar estava tancat fins les 08,30, igual que em va passar a Roncesvalles, que vaig haver d'esperar que obrissin. Vaig anar fins una granja, a prendre un tallat i una pasta.
Al sortir, per dirigir-me de nou al hotel per pagar i començar la ruta, m'he trobat de cara amb la mare a qui la filla deixa enrere. Al veure-la, l'he preguntat si la seva filla ja estaria a Estella, fent una mica de broma.
L'he saludat i l'he dit que ens veurem desprès, ja que segur que l'atrapo.
A l'hostal m'han fet esperar al menys 10 minuts a que vingués el propietari a cobrar.
A les 08,30, després de pagar, em poso en marxa. Continuen fent-me mal les espatlles, tant que, només travessar el pont, descarrego un moment la motxilla i trec les taronges, per llançar-les a un barranc. Ho sento de veritat, però en aquell moment, les meves espatlles tenien prioritat i havia de desfer-me de pes.
Després de caminar uns quants quilòmetres, arribo a un poble que es diu Cirauqui. Es un bonic poble, amb una entrada a través d'un arc preciós. L'únic problema que vaig tenir, fou amb l'encarregat de la botiga del poble. Aquesta gent, es deu pensar que els pelegrins som idiotes. Vaig entrar per comprar dues ampolles petites d'aigua, un plàtan i dues taronges. Li demano el compte, i em diu, 6,40 euros. Jo, mentre em poso la mà a la butxaca per treure els diners, m'ho penso i finalment li demano que m'especifiqui el compte, article per article. Aleshores, nerviós, diu que s'ha equivocat. Em diu que l'import de la compra eren 2,40 euros. Quina cara, no?.
Al sortir del poble, li dic a una senyora que aquell poble es preciós, entre les flors als balcons, les parets de pedra, l'arc de l'entrada, tot molt bonic.
Tant o més bonic encara, es, al sortir, travessar per un pont romànic, mig en runes, però original de l'època romana. A més, a partir d'aquest punt, el camí segueix per una Calçada Romana original. Es impressionant caminar pel damunt d'aquelles pedres. La calçada romana està formada, al seu centre, per unes pedres, col·locades una darrera l'altre, formant com una mena de columna vertebral. A ambdues bandes de les pedres longitudinals, n'hi han altres en sentit horitzontal.
Durant el mati, torno a trobar-me amb la senyora de la filla que vola. La saludo i segueixo el meu ritme.
Després travesso el poble Villatuerta, on una senyora molt amable, des de el balcó de casa seva, em diu que en aquell poble també hi ha alberg, que es nou. A més, afegeix que a la tarda hi haurà processó. Bona comercial, la senyora.
En aquesta localitat, entro en un bar per menjar un entrepà de truita de patates, que segons la mestressa es molt bo. Al acabar-lo, li dic que, efectivament, l'entrepà estava molt bo. Noto que li agrada que quedi content amb el seu servei. En un moment donat, vaig fins a un frigorífic, i li demano uns pastissos que tenen exposats. M'aconsella que no, perquè estan massa congelats. Aleshores, li demano un tallat i una pasta. En aquell moment, necessitava alguna cosa dolça.
Prop de les 14,00 h., arribo a Estella. Es una població impressionant per la mena d'edificis que te.
Només d'entrar, passo per davant mateix de l'alberg. De tants pelegrins que estem fent el camí, l'alberg està col·lapsat, i només els deixen entrar de deu en deu. L'endemà, un noi que he conegut en el camí, el Julià, m'ha dit que han hagut d'enviar pelegrins a altres poblacions, perquè ja no tenien lloc.
Desprès de seure una estona, vaig a la recerca del meu hotel. Quan veig que a la gent li costa indicar-me on es troba el carrer de l'hotel, començo a pensar que aquesta vegada, m'he equivocat, i que estarà lluny.
Efectivament, després de localitzar el carrer, que està força lluny del centre, veig que, a més, l'hotel encara està més lluny. Exageradament lluny, fins el punt que, després de portar una estona caminant, dirigint-me cap a ell, dono mitja volta, per anar a un altre que havia vist abans. Torno a caminar enrere i quan finalment entro a l'altre hotel, em diuen que no tenen lloc. O sigui, que la marxa enrere no ha servit de res. Torna a caminar en direcció a l'hotel.
Es un hostal de carretera, situat quasi a dos quilòmetres d'Estella. Amb lo cansant que estic i només em falta caminar “gratis”.
Finalment arribo, prenc possessió de la meva habitació, i em dutxo.
També decideixo rentar la camisa, a veure si tinc sort i s'asseca per l'endemà.
Desprès de la dutxa i de descansar una estona, me'n vaig a donar una volta pel poble, a fer algunes fotografies.
El primer que vaig fer, fou dirigir-me fins l'alberg, a segellar la credencial. Mira si ho tenien ben muntat, que havien posat una petita taula al carrer, amb el segell a punt, agafat amb un cordill perquè ningú se'l emportes.
Visito el palau dels reis de Navarra, l'edifici del governador, vaig a les misses de l'església del Tuy (situada dalt d'un turó) i a la de Sant Pedro de la Rua, molt antiga, amb una capella del segle XII. No se perquè, m'ha semblat que el capellà d'aquesta darrera església, tenia pinta de ser de la "vella escola".
Estella es una ciutat impressionant, amb uns edificis molt senyorials, travessada pel seu riu Ega, molt cabalós. M'ha agradat molt.
Em crida molt l'atenció, la gran quantitat de gent que fem el camí. Mai vas sol. D'acord que aquest any es diferent, perquè es any XACOVEO, que vol dir que el dia 25 de Juliol, el dia de Santiago, cau en diumenge, i això passa molt de tant en tant. I la costum religiosa diu que, en un any així, s'ha d'anar a Santiago en peregrinació. Si afegim que estem a la Setmana Santa, s'entén la molta gent que caminem. El cas es que cada dia, passem moltes persones. Això es un gran negoci per bars, botigues, hotels, etc.
També es divertit quan cada dia, et trobes amb les mateixes persones.
Quan he tornat al hotel, he comprovat que la camisa no s'ha assecat. Em creia que hi hauria radiador, el qual va molt be per assecar la roba, però no n'hi havia.
Al anar-me'n a dormir, he comprovat que el podòmetre senyalava 75.304 passes, des de que vaig sortit ahir de PAMPLONA, el que signifiquen 59,90 km.
Això es més del que diuen les guies, però clar, es que anar i tornar de l'hotel d'Estella, només això, avui, han sigut 6 km.

2010-04-19T03:03:00.000-07:00

07/04/2004
He passat per l'alberg, perquè em segellessin la credencial, però encara estava tancat. Així que he començat a seguir les fletxes grogues, que algun dia, espero, em portin fins a Santiago.
He sortit de PAMPLONA per la zona universitària, després de travessar un pont petit, d'estil romànic, sobre el riu Arga.
Després m'he fet un petit embolic, i no trobava les senyals. He preguntat a una noia i m'ho ha indicat, afegint que, si volia, a la Universitat també podien posar-me el segell, lo que m'ha semblat de conya, ja que, com he dit abans, no he pogut fer-ho l'alberg.
Aviat he vist la quantitat de pelegrins que enfilàvem el camí. A estones, allò semblava com quan un autocar deixa anar els seus viatgers, que es produeix una gran filera de gent, doncs semblava allò. Érem molts, la veritat.
Al poc de sortir de PAMPLONA, ha començat a ploure ja amb una mica d'intensitat, fins el punt que m'he tingut d'aturar sota un pont per posar-me l'impermeable.
Després de passar la població de Cizur Menor, i abans d'arribar a Zariquiegui, he arribat a una petita llacuna, on hi havien unes noies fent-se una foto. Una d'elles m'ha demanat si podia fer-li una foto amb la seva càmera, i l'he dit que si, però amb la condició que també me la fes ella a mi. En aquells moments, plovia bastant.
Aquesta noia era mestre d'escola, a Reus, catalana. Es deia Marivi i xerrava tant, que ven aviat he accelerat el meu pas per deixar-la enrere. M'agrada caminar sol.
Allà, a la llacuna, com que plovia, m'he posat la capa. Al menys, aquesta capa serveix perquè no es mulli la motxilla, ni, lògicament, el que hi ha dins.
Després de passar Zariquiegui, hem enfilat el Alto del Perdón, de 780 mts. d'alçada. Hi ha una història que avisa que el pelegrí no s'aturi massa estona dalt del cim, encara que, per la dificultat d'assolir-l'hi, estarà cansat, perquè no li passi com a un altre pelegrí que, esgotat per la pujada, mentre descansava, fou temptat pel diable, dient-li que si renegava de la fe de Deu, de la Verge i desistia de continuar el camí, li ensenyaria un lloc on hi havia una font. El pelegrí no va caure amb la temptació i quan es disposava a continuar, cansat, li va aparèixer l'apòstol Santiago, en la figura d'un altre pelegrí, i li va ensenyar el camí de la font. Per això, a aquest cim se'l coneix amb aquest nom del Alto del Perdón.
Mentre pujava, a uns pagesos els hi vaig preguntar si arribaríem aviat a algun poble on prendre un cafè. Em va dir que 20 minuts després d'assolir el cim. Jo no se si els pagesos corren molt, o simplement el que fan es enganyar-nos, perquè sempre passa que quan els preguntes pel temps que falta per arribar a algun lloc, et diuen molt menys del que realment falta.
Dalt del Alto, hi ha una figura dedicada als pelegrins, impressionant. Allà, em vaig fer un altre foto. Be, no me la vaig fer jo. Li vaig demanar que me la fes a una senyora estrangera, que feia el camí amb la seva filla, que potser no passava dels 9 o 10 anys.
Finalment, després d'enfrontar-me a la baixada del Alto, que deu ni do també, per la seva dificultat, ja que era un camí ple de pedres i de molta pendent, vaig arribar a un poble que es diu Uterga, on per fi vaig poder esmorzar l'entrepà que portava de casa i prendrem un tallat. Dic per fi, perquè tenia gana.
Després d'esmorzar i amb el dia més clar i ja sense núvols, vaig enfilar els darrers quilòmetres.
A les 14,45 h., vaig arribar a Puente la Reina. Jo tenia feta la reserva al Hotel Bidean, però com que només d'arribar vaig trobar-ne un altre, vaig entrar per preguntar el preu, a veure si m'interessava més. Com que més o menys era el mateix, vaig preferir anar el que havia reservat, perquè, a més, es que estava al centre mateix del poble.
En aquests moments, que son les 15,00 h., acabo d'entrar a la meva habitació. Em trobo cansat, ja que aquesta nit de tren no he dormit res. El que faré ara serà dutxar-me, treure la roba de la motxilla i dormir una estona.
També noto que em fan mal els espatlles, amb tota seguretat a causa del pes de la motxilla, clar.
Ara pensava també que em sap greu pagar hotel cada nit, perquè els preus que estic pagant, crec que tots 40 euros, es molt alt, sobretot en comparació amb els albergs, que venen a costar 4 o 5 euros. Abans de sortir de casa, he pensat en agafar el sac i dormir als albergs, però finalment no ho he fet, sobretot perquè si els meus veïns ronquen, a mi em costaria molt dormir. Per això, i també per la comoditat dels hotels, he preferit, al menys en aquestes etapes, anar-hi. Si fes part d'aquest viatge acompanyat, no m'importaria anar als albergs perquè, a més, reconec que també es pot passar be, tens més relació amb la gent, etc.

Però val, anar a hotels o hostals es el meu dret, i tampoc es tracta de excusar-s'hi. Cada ú fa el que vol, no?
Per altre banda, reconec que quan arribem a la població de destí, em sap greu anar-me'n a un hotel, mentre la resta de la gent va als albergs. Segons estic veient, un 90% dels pelegrins van als albergs i un 10% als hotels.
La dutxa ha resultat ser un gran plaer, perquè l'aigua sortia amb molta força. M'hagués agradat estar-me hores sota l'aigua.
Després de dutxar-me, m'he posat cremes als peus. Per evitar les temudes butllofes, el que sempre he fet ha sigut, després de tenir els peus nets, al mati, em poso vaselina, perquè els dits no freguin massa entre ells, i desprès d'arribar al final de les etapes, un crema refrescant.
Com que a partir del migdia ha sortit el sol, la passejada ha estat molt be. He anat fins el famós pont que li dona nom al poble, un pont fantàstic de sis ulls, sobre el riu Arga, majestuós en el seu curs. En una de les parets, hi ha una senyal de fins on va arribar el nivell de l'aigua en unes inundacions, assolint una alçada impressionant.
He assistit a misa, a l'església del poble. M'ha cridat molt l'atenció el costum, en aquesta església, que uns quants capellans s'han repartit per diverses zones del temple, i els fidels, la immensa majoria, han anat a confessar.
El poble, a banda del carrer Major, de l'església i del pont, poca cosa més te.
Això si, he comprat unes taronges, pel camí de l'endemà.

2010-04-19T02:50:00.000-07:00

06/04/2004
comença la segona etapa d'aquesta aventura. Des del dia que vaig tornar de PAMPLONA, el passat dia 28 de Març fins avui, la veritat es que he estat molt il·lusionat i impacient. Per exemple, potser he anat sis o set vegades al DECATHLON, a veure roba, perquè volia comprar-me'n per anar una mica més còmode. Sobretot, volia una parca, una peça que ella sola anés be contra la pluja, el vent i el fred. També volia comprar-me alguna samarreta i un polar. Es a dir, volia articles que em permetessin afrontar cinc o sis etapes, amb seguretat.
Com a la ocasió anterior, la meva estimada l'Elvira m'ha acompanyat fins l'estació de Viladecans. Avui s'ha quedat sola a casa, perquè jo faig aquest viatge, i el Jordi ha anat a Les Cases d'Alcanar. En aquests moments, estic escribint des d'el tren que, sortint de l'estació de Sants, te com a destinació final, Bilbao.
Es un tren llarg, com una mena d'exprés, aquells trens una mica antics. En realitat, son els trens que m'agraden, molt més que els Talgo, o els Ave, es a dir, m'agraden els trens típics. Això em be, amb tota seguretat, de quan era petit, que formava part d'un agrupament escolta. Anàvem a fer excursions, i anàvem, clar, amb tren. Recordo els moments a les estacions, de França, sobretot, o com quan patia, perquè el meu pare volia que no arribés tard a casa. Recordo com si fos ahir una excursió, no se a quina estació estava, que patia, perquè el tren arribava tard. Recordo un dia, ves a saber quan, que ja es feia fosc, veure arribar el tren, amb els tres llums a la part del davant de la màquina.
Recordo perfectament quan, els caps d'estació, deien, solemnement, aquella frase tan típica a les estacions... “tren tranvia, tal, que tiene parada en todas las estaciones i apeaderos...”.

I també recordo una baralla monumental, dins mateix de la estació de França, amb els fatxes de la OJE, la banda juvenil de la Falange. Quina ràbia ens tenien, aquells nens de Franco, sobretot a nosaltres, els escoltes catalans, que gossàvem portar l'escut de Catalunya brodat a la nostra camisa o a la motxilla.
D'aquella època, em be també la meva estimació per la muntanya. Encara ara em passa que, quan estic a la muntanya i veig un lloc pla, amb herba, penso entre mi: “aquí hi cap be una tenda de campanya”. Es una fixació meva des de fa més de trenta anys. M'imagino la tenda, els rega rots, els vents, etc. i això em be segur d'aquells temps al agrupament escolta Sant Felip Neri, perquè només en aquells anys vaig anar a la muntanya amb tenda de campanya.
Com a fet a destacar, esmentar que hi ha força vigilància a l'estació i a dintre mateix del tren, a càrrec de policia ben preparada, lògicament, com a conseqüència dels terribles atemptats a Madrid de fa unes setmanes.
A la meva cambreta del tren, érem sis passatgers, quatre nois i noies joves que anaven a Bilbao, una dona grossa que seia davant meu, i jo.
Mentre llegia un llibre sobre pelegrins que m'ha deixat la M. Dolors, m'ha trucat el Jordi, per dir-me que havien eliminat al R. Madrid de la copa d'Europa, cosa que m'ha alegrat.
El viatge fins a PAMPLONA fou entretingut. Aquells nois entraven i sortien de la meva cambreta. Després, aquella dona grossa va baixar a Lleida i la cambreta va quedar amb cinc passatgers. Els nois, a mida que passaven les hores, van anar calmant-se i van començar a posar-se de manera que poguessin dormir una mica. A l'estació de Saragossa, va pujar un matrimoni gran. Anaven a Hendaia, per agafar un tren que els portaria a Paris. Els hi vaig preguntar si no era millor anar fins Madrid, o Barcelona, a agafar els Talgo que fan aquest viatge, i em van dir que no, que d'aquesta manera, guanyaven unes hores.
Era un matrimoni molt amable. Fins i tot els sabia greu fer moure aquells nois, que s'estaven quedant adormits.
No se per quin motiu, en aquest tren nocturn no hi ha vagó bar. Només vaig poder comprar-me una ampolla d'aigua, a l'encarregat de vigilar les cambres, el “literero”, nom que no havia sentit mai. Aquest personatge, per lo vist, es treu un sobresou, perquè no crec que aquesta activitat, que segons com semblava clarament feta molt discretament, estigui avalada per la companyia Renfe.
Finalment, el tren ha arribat a l'hora prevista a PAMPLONA. Igual que el primer dia que vaig arribar, el passat 27 de Març, avui també hi havia vaga d'autobusos, per lo que he tingut que agafar un taxi que em portés fins el centre.
A la plaça del Castillo he arribat tant aviat, que els bars encara estaven tancats. Aquí, el taxista m'ha enganyat una mica, perquè l'he dit que em portés on hi hagués una cerveseria oberta, però allà on m'ha deixat, no n'hi havia cap.
Hauré estat al menys, 1,30 h., esperant que obrissin algun bar. Feia fred i plovisquejava una mica. Feia aquell xiri-miri típic del nord.
Per fi, sobre les 07,00 han obert el primer bar. Tenia tanta gana que m'he menjat dues pastes, un cafè amb llet i un suc de taronja.
Quant ja s'ha fet de dia, m'he preparat la roba i.... camí i manta!!!.

2010-04-19T02:38:00.000-07:00

28/03/2004
em desperto amb una gran nevada. Des de la dutxa, com que hi havia una finestra al sostre, veia com queien els flocs de neu.
Després d'arreglar la motxilla, baixo al bar i em prenc un cafè amb llet i una pasta. Seguidament, després de pagar, trec la capa impermeable de la motxilla, me la poso, i surto al carrer, a iniciar el segon dia de ruta.
Als pocs metres de sortir, m'aturo per treure també el pantaló impermeable, perquè realment esta nevant de debò. Aprofito per equipar-me be, per no passar fred.
El que passa es que lo dolent de posar-te aquestes robes impermeables, es que fan que tota la roba que portes a sota, queda tota mullada, de suor.
Aquesta segona etapa, no ha sigut massa llarga. En total, 18 qm.
No obstant, ha sigut emprenyadora, perquè durant tota l'estona ha estat nevant i no es camina amb tanta facilitat. Però clar, estem fent el camí de Santiago, no una excursió de cap de setmana, per lo que hem d'estar preparats per assumir totes les dificultats que se'ns presentin.
Tot el camí, pràcticament fins a PAMPLONA, l'he fet nevant. L'espectacle era bonic, encara que, per molt abrigat que anava, tenia fred.

Travessant un poble, al creuar-me amb una senyora, que m'ha vist abrigat, nevant, ha dit, per ella, però en veu alta, "ai, pobre hijo". No se, el meu aspecte deuria fer pena.
He arribat a PAMPLONA a les 11,30 h. he entrat per les muralles i la porta de França, molt bonic, la veritat. Aquestes muralles son molt impressionants.
Primer he anat a la Catedral i després un senyor, que a més, parlava català, m'ha indicat el camí per anar fins l'Església de Sant Llorenç, on em segellarien la credencial.
Com que he arribat just al moment de començar la missa, m'he quedat, a l'última fila, per vigilar la motxilla i la roba que m'he tret.
Al acabar la cerimònia, he anat a la sagristia, on m'han segellat la credencial.
Després he anat un altre cop fins a l'estació dels autobusos, per tal de guardar la motxilla a la consigna, i així poder anar a dinar més tranquil·lament.
Abans de posar la motxilla a la consigna, m'he canviat de roba. M'he tret la roba mullada per la suor i me'n he posat de seca.
El dinar d'avui ha sigut a base de tapes, molt típiques a PAMPLONA. Primer, al costat mateix de l'estació, he pres una cervesa, amb una tapa a base de cranc. Després, m'he anat fins el centre i he entrat a una cafeteria, on m'han servit una mena de plat combinat de tapes, com una oferta general de totes les cafeteries, molt bones totes. Hi havia tapes fredes i calentes.
Després de dinar, he tornat a l'estació a recollir la motxilla.
M'han indicat que per anar fins a l'estació del tren, agafés l'autobús número 9. Com que tenia temps, he buscat la parada on passaria aquest autobús, sense pressa i he anat fins a l'estació. M'ha anat be saber quin era l'autobús de l'estació, per quan torni el proper dia 07 d'Abril per fer la següent part del meu camí de Sant Jaume.
A l'estació he arribat aviat, seguint la meva tradició de procurar arribar als llocs, sobretot quan no els conec, el més aviat possible.
Com que estava cansat, m'he tret les botes i m'he posat les sabatilles d'estar per casa. Així, els peus han descansat millor.
el tren l'he agafat a les 17,08 h. i he arribat a Barcelona a les 23,20 h. La meva estimada Elvira, m'ha vingut a recollir a l'estació de Sants.

I ara, a esperar amb moltes ganes la propera sortida!!

2010-04-19T02:21:00.000-07:00

27/03/2004
Al mati, vaig haver d’esperar-me fins a les 08,30, que es l’hora que obren, per prendre’m un cafè i poder pagar el compte.
Per fer temps, vaig sortir fora, a admirar el lloc on em trobava. Tot estava nevat i feia bastant fred. Un ciclista, que tenia la seva dona i nena petita al hotel, em va preguntar si sabia on era el camí. Li vaig dir que m’havien aconsellat els de l'hostal, que els primers quilòmetres els fes per carretera, perquè el camí estava molt nevat i seria molt dificultós caminar entre tanta neu. A més, hi havia un altre possible problema, i era que, per culpa de tanta neu, no veiés les senyals.
Finalment, el ciclista, després d’acomiadar-se de la seva dona i d’emplaçar-la a trobar-se a Puente la Reina, va marxar per la carretera.
També li va dir a la dona que anés amb compte, que la nena no caigués per la finestra(?).
He de dir que en aquells moments, jo estava realment emocionat; ja estava preparat, ja estava vestit, amb els meus pals, la meva motxilla, la gorra, la bufanda, preparat per iniciar aquest camí de Santiago, tant especial i tant enigmàtic.
Potser l'únic que faltaria, per fer aquest camí en la seva totalitat, seria traspassar els Pirineus, entrar a França i anar fins un poble que es diu Sant Jean Pied de Port, que es on comença exactament aquest camí, però es que per arribar-hi, cal fer una volta molt gran, i la majoria de gent també comença aquí.
Després de pagar, vaig iniciar el meu camí a Santiago. El primer que vaig fer fou trobar la meva primera fletxa groga, la que un dia, em portarà fins a la porta de la catedral de Santiago, entrar al camí i comprovar exactament com estava. Realment, no es podia caminar, perquè potser hi havia 30 o 40 cm. de neu. Així que vaig girar cua, i vaig posar-me a l’esquerra de la carretera, per començar a caminar.
El primer que vaig veure, fou la Creu del Pelegrí.
He començat a les 08,35. ara son les 09,50 i m’he aturat a un poble que es diu Espinal, a esmorzar. Porto fets 6,4 km. el camí fins aquí ha sigut molt tranquil, fet per la carretera. (11,72 minuts x qm).

Això si, fa molt de fred, perquè està tot nevat. Abans que Espinal, hi ha un poble petit que es diu Bruguete.
La senyora del bar m’ha fet un entrepà de xistorra que estava boníssim. Per veure, l’he demanat cervesa sense alcohol, i n’he tingut que demanar un altre, perquè les ampolles son petites. Després, un tallat.
Després d’esmorzar i tornar-me a preparar be la roba per no passar fred, he seguit el meu camí. Al poc de sortir, he arribat fins al alt de Mezquiritz. Allà, a mà dreta, he vist que hi havia una entrada al camí, amb les seves fletxes grogues i l’estrella groga pintada sobre fons blau. He vist també que hi havia petjades d’entrada, i no de sortida, per lo que he pensat que algú havia entrat i que no havia tornat, o sigui, que possiblement es podia agafar. Així que, tot decidit, he abandonat la carretera i he seguit per el camí original.
Aquest camí, travessa un espectacular bosc. Es un gran espectacle estar tot sol enmig d’un bosc de pins, sense ningú més, i estar voltat de neu per tot arreu. En un moment donat, m’ha agafat una mena de por per si em podia perdre, ves a saber, però només ha sigut un moment. He gaudit esplèndidament del paisatge. Es d’aquells moments que t’agradaria viure més sovint.
Caminant pel bosc, travesses zones enreixades, delimitades perquè les vaques o el remat, no surtin de la seva zona. Es una obligació del caminant, obrir i tancar aquestes portes.
Després de quasi cinc qm., s’arriba a Biscarreta, i al cap de dos qm. més, a Linzoain.
A Linzoain he descansat en un banc que estava al mateix camí. Allà assegut, m’ha saludat una patrulla de la guàrdia civil, mentre jo m’estava menjant una taronja. Els he tornat la salutació. He pensat en ells i les seves famílies, ja que en aquestes terres, realment tenen el perill de ser atacats pels terroristes d'Eta.
Jo, que soc independentista català, estic en contra de l’ús de la violència i molt més en contra del terrorisme. Els membre d'Eta, son tots uns terroristes que haurien d’estar empresonats.
Em sorprenc de lo ben condicionat que està aquesta part del camí. Fora de llocs difícils, però que tenen la virtut d'ésser originals, al menys en aquests primers quilòmetres, el camí està molt ben parit, amb bancs per descansar, llums, etc.
Al sortir d’aquest poble, m’he trobat amb una família i ens em intercanviat fotografies. Ells no feien el camí, estaven fent turisme rural. Eren una mica, “pijos”. Al cap de tres qm, s’arriba a Erro, potser l’única dificultat del dia, ja que, després d’uns quants qm., de baixada, s’ha de tornar a assolir la mateixa altura que teníem a Roncesvalles, uns 950 mts., per lo que s’han de pujar uns 200 mts. La pujada, encara que emprenyadora, te, en canvi, una part molt positiva, perquè es travessen uns boscos plens de pins, grèvols, bedolls, roures, etc. Un cop dalt, es torna a travessar la carretera. Allà, hi ha un petit espai per poder descansar una mica, menjar, etc. Vaig menjar-me la última taronja que portava. Començava a tenir gana.
En aquest lloc, hi havia una parella que semblava que s’estaven barallant. El motiu de la discussió era per el camí que tenien que agafar; l'un volia anar per el camí, l'altre per la carretera. Van prendre el mateix que després vaig agafar jo, però ja no els vaig veure més.
Després, es passa per Zubiri, on menys mal que vaig trobar una font, perquè ja estava deshidratat de la set que tenia. Al cap de 5,5 qm., vaig arribar, per fi, a Larrasoaña. L’únic dolent d’aquest final d’etapa es que passes pel mig dels terrenys d’una fàbrica, molt agresta i lletja.
A les 15,00, després de fer 28 qm, he arribat, doncs, a Larrasoaña. La mitja ha sigut, comptant totes les aturades, de 13,75 minuts per quilòmetre.

Només d’arribar, un home a qui vaig preguntar per la direcció del hostal on tenia reservada habitació, em va dir que estava tancada fins les 17,00, que tancaven de 14,00 a 17,00
Entre mi vaig pensar que deu ni do, un hostal i tanca al migdia!. Tot i aquest avís, vaig acostar-me fins l’hostal, sobretot per comprovar que, efectivament, estava tancat. I ho estava.
Amb lo cansat que estava, només faltava no poder dutxar-me i veure aigua, amb la set que tenia. Sort que el propietari, quan em va veure, ja es va imaginar que era el pelegrí que li havia reservat una habitació, i em va obrir.
Ells estaven dinant. Em va acompanyar fins la meva habitació, em va indicar on era el bany, i se’n va tornar a seguir dinant. Li vaig comprar dues ampolles d’aigua.
L’habitació es molt senzilla, com si fos una habitació particular de qualsevol casa. No te ni el bany dintre, ja que aquest es troba fora, compartit amb els mateixos propietaris i altres clients.
El primer que he fet ha sigut treure totes les coses de la motxilla, per tenir-les a mà. Després he anat a dutxar-me. Com que no hi havia tovalloles netes al bany, he tornat a la meva habitació a veure si en trobava alguna dintre de l’armari. Efectivament, allà n’hi havia moltes, n’he agafat una i he anat a dutxar-me.
Estava clar que aquell era el bany de la família, perquè hi havia tota mena d’estris particulars, com raspalls de dents, colònies, xampús, gels, etc.
A mi m’era igual. Jo he agafat les meves coses i m’he pegat una dutxa llarga i relaxant.
He tingut un problema amb l’ampolla de gel que m’he emportat de Barcelona, i es que no se com es tanca. Finalment, quan l’endemà vaig preparar-me la motxilla, vaig deixar-la allà. millor, menys pes.
Després de la dutxa, i també per no molestar a la gent, perquè era la seva hora de descans, m’he estirat al llit i m’he dormit una hora. Aquest descans m’ha anat de conya.
Sobre les 18,00, m’he aixecat. Quan estava al bar, la senyora del propietari ha comentat que creia que no m’havia deixat tovallola. L’he dit que l’he agafat directament de l’armari, el que li ha semblat be. Seguidament, he agafat la màquina de fer fotos, i he anat a donar una volta, a conèixer el poble. Es un poble molt petit i no te pràcticament res per fotografiar. Només el pont i potser alguna portalada d’alguna casa. Molta gent, a la porta de casa seva, tenen gravat en pedra l’escut heràldic de la seva família.
Quan he arribat al mateix lloc per on he entrat al poble, encara estava allà l'home que m'havia indicat el camí del hostal. M'ha dit que en aquell poble, hi havia uns dos-cents habitants.
Era un inculte. Deia que això dels idiomes català, o basc, que no servien de res, que l'important era l'espanyol, que ens entenem tots. Be, un inculte, no; un cabró de merda.
A Larrasoaña destaca el pont, anomenat “pont dels bandits”, del segle XIV, ja que s'amagaven pels voltants per atacar i robar als pelegrins i viatgers que'l travessaven.

Després de fer la volta pel poble, he tornat al hostal, per prendre'm una cervesa, ja que no hi ha cap altre lloc per fer-ho.
L'amo de la pensió, ens ha proposat sopar massa aviat. Eren un quart i mig de vuit del vespre. Jo no volia sopar encara, però com que la resta de clients varen estar d'acord, no vaig tenir més remei que sopar a aquella hora "europea".
Per sopar, em van donar mongetes pintes, i llom amb tomàquet. Per postres, taronja, la qual vaig tallar a trossos i li vaig posar sucre pel damunt. Després, una menta amb poliol.
La veritat es que m'ha semblat una mica car, ja que pràcticament no hi havia res per escollir. Només ens van proposar dos plats pels primers i dos pels segons.
En general, aquesta pensió es molt més cara que la d'ahir, ja que al menys, la de Roncesvalles era més gran, tenia el bany a dins, el menjar era més bo, etc. en aquesta pensió, el preu de l'habitació eren 40 euros i et cobraven per habitació, no per persona, es a dir, a mi em va costar 40 euros dormir, i a una parella que també estaven allotjats, 40 entre els dos. Això, em penso jo, es un abús. En fi... no he fet aquest viatge per enfadar-me.
Durant el sopar, va entrar un home, un veí del poble, que ens el va fer prou amè, ja que ens va estar explicant les seves experiències de quan va fer el camí, el mes d'Octubre de l'any passat.
Ha sigut entretingut.

2010-04-19T02:10:00.000-07:00

26/03/2004
comença l’aventura. A les 05,45 h. del mati, ja em trobo a l’estació de rodalies de Viladecans. Aquesta nit, m’ha costat una mica dormir, com quan me’n vaig de vacances o a algun altre lloc, els nervis típics del dia abans. M’ha acompanyat fins l’estació l’Elvira, la meva estimada esposa, que tant em recolza en aquesta aventura.
Malauradament, uns quinze dies abans, uns terroristes islàmics, de la xarxa ALQAEDA, els mateixos que van atemptar contra les torres bessones de Nova York, van perpetrar un atac sense precedents a la línia de rodalies de tren a Madrid, causant 200 morts. Aquests atemptats, fets en represàlia per la presència de soldats espanyols a la guerra il·legal dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya contra l'Iraq, els van portar a terme a base d'anar deixant motxilles plenes de dinamita pels trens i clar, ara em fa una mica de “cosa” anar pel mon amb la motxilla . De fet, només d’entrar a l’estació, un home se’n va quedar mirant; primer a la motxilla i després a mi.
Acabo de pujar al tren. Es un vell TALGO, potser dels primers que varen fabricar, perquè realment es vell. M’ha tocat un seient emprenyador, ja que hauré de fer tot el viatge d’esquena a la direcció del tren, el que també vol dir que tindré a la resta dels passatgers, de cara. Semblo el professor de l'escola; a veure nens, la capital de Paraguai?
Be. Em poso còmode, deixo la motxilla al porta equipatges del vagó, m’agafo el diari, i a esperar que el tren es posi em marxa.
L’hora de sortida, puntual, ha sigut les 07,03 h.
M’agrada anar amb tren. Això em ve de quan era petit, quan era "boy scout". I a part d’agradar-me els trens, més concretament m’agraden més els antics, els trens exprés, per exemple. Em passa el mateix amb la muntanya, que també m’agrada. Fins i tot em passa sempre, quan vaig per la muntanya, que a la vista d’un lloc ideal per plantar una tenda, entre mi sempre em dic, “mira, aquí hi cap una tenda, terreny pla, herba,”, etc. I aquesta observació només em ve d’aquella època. Jo mai, excepte aquells anys, he anat a la muntanya amb tenda de campanya. I d’això ja en fa 33 o 34 anys!!.
Lògicament, com que es divendres, dia de feina, vaig agafar-me un dia de vacances, però tot i això, em dona la sensació com si estigués fent alguna cosa malament. Es com un remordiment, i tot perquè mai he fet festa a la feina, no he fet mai “campana”, i clar, avui el sol fet de pensar que algú em pot trucar, em posa nerviós. Tant que, al final, prenc la decisió de tancar el mòbil. Com que al cap i a la fi arribaré a PAMPLONA a mig matí, no em trobaran a faltar aquestes poques hores. Al cap i a la fi, no estic fent campana, que consti, eh! m'he agafat un dia a compte de vacances.
A les 12,35, el tren arriba a PAMPLONA.
En el moment de l'arribada, es quan començo a sentir de veritat, que ja estic en marxa, a punt de iniciar el camí.
Com que l’autobús que em portarà fins a Roncesvalles no surt fins les 18,00 h., i em molesta anar amb la motxilla amunt i avall, i pensant-me que l’estació d’autobusos està al costat mateix de l’estació del tren, pregunto a un vigilant si hi ha consigna. Ell, molt amablement, m’indica el lloc on es troba la consigna. Jo, tot decidit me’n vaig cap allà, busco un armari obert i poso la motxilla dintre. Aleshores, me’n dono compte que per tancar-la, em cal una clau. Surto de la sala de consigna, pregunto al vigilant on la puc aconseguir, i em diu que la demani a “informació”.
Al mateix temps, com que tampoc sabia on era l’estació dels autobusos, ho pregunto a unes noies, i em diuen que molt lluny d’allà, al centre mateix de la ciutat.
Entre mi, em dic que menys mal que no havia guardat la motxilla a l’estació del tren. Jo el que volia era alliberar-me d’ella fins l’hora de sortir cap a Roncesvalles, però tenint-la a l'abast.
Així que el que penso es que he d’agafar l’autobús que em porti fins el centre, fins a l’estació dels autobusos. Però, mira quina casualitat, aquell dia, els conductors d'autobusos, fan vaga. Aleshores, dic val, doncs a buscar un taxi. Però, què passa?. Doncs que costa molt trobar-ne un, perquè van molt buscats. Finalment, el que fem, una senyora i jo, es compartir-ne un. Primer anem a la seva adreça, pagant ella la seva part, perquè es nega rotundament que jo la convidi, (eren sis euros), i després el taxista em porta a mi fins a la terminal dels autobusos.
Aquesta estació està molt a la vora del centre de PAMPLONA. El primer que faig, ara si, es deixar la motxilla a la consigna.
El primer que penso, quant arribo, es què passarà el proper dia 07 d’Abril, quant torni a PAMPLONA, per seguir camí fins a LOGROÑO, perquè el tren arriba a les 05,30 del matí. No se com aniré fins el centre. ! (de vegades ens ofeguem en un got d'aigua, eh!)
Després, però, m’assabento que l’autobús de la línia 9 es el que fa la ruta centre – estació de tren.
Un cop al centre, el que faig es parlar amb l’Elvira, perquè pregunti a la companyia La Montañesa, que es la que fa la ruta de Roncesvalles, si també fan vaga, ja que son ells els que fan la vaga dels autobusos urbans. Li diuen que no, que les rutes exteriors estan exempts d’aquesta vaga.
Després de fer una mica de turisme, passejar per el carrer típic de la Estafeta, visitar la pl. Del Castillo, l’ajuntament, etc., me’n vaig a dinar a una cafeteria, precisament al carrer estafeta.
Després de dinar, me’n torno a l’estació dels autobusos. Ja estic cansat de donar voltes per la ciutat.
A l’estació fa fred. Després penso que potser podria haver anat al cinema, per exemple, al menys hagués estat més a cobert.
Davant meu, un home factura la seva bicicleta. Li cobren 7,20 euros, es a dir, 3,00 euros per la bicicleta. No pensis, em fa una mica d’enveja.
Finalment, a les 18,00 h. en punt, l’autocar surt cap a Roncesvalles.
Si el tren era un Talgo vell, aquest autobús era dels temps de la guerra, com a mínim.
Com que em sec molt a la vora del conductor, sento com si algú li pregunta quants pelegrins anem a Roncesvalles, perquè comprova les seves dades i diu “22”.
A mida que l’autobús puja, el temps va empitjorant. Comencen a aparèixer núvols baixos, pluja, comences a veure neu als cims.
En un moment donat, una dona ens indica que en un lloc apartat de la muntanya, hi ha cinc porcs senglars, seguts tranquil·lament a l’herba.
Quant arribem, a les 19,30 h., l’espectacle es impressionant, perquè hi ha neu per tot arreu. Tot esta blanc, preciós, de postal.
El primer que faig només baixar del autobús, es anar a deixar la motxilla al hostal que havia fet la reserva.
Em toca una habitació molt confortable, amb calefacció, un bon bany, televisor, habitació ample, etc. Molt be.
Després de deixar les coses, me’n vaig fins al alberg, a que em segellin la credencial. Aquesta es doncs, la meva primera prova que començo la peregrinació. Tant de bo, algun dia la acabi.
A l'alberg, em va semblar que no els hi agradava massa això que en lloc de passar la nit allà, hagués reservat habitació a l'hostal. Però mira, a mi m'agrada descansar sol, veure la televisió, i no sentir roncs, per exemple.
A continuació, entro a la capella de Sta. Maria, d’estil gòtic, quan just en aquell moment, començava la missa del pelegrí, cantada per cinc o sis capellans. La veritat, es que fou una cerimònia molt emotiva.
Al acabar la missa, un dels capellans ens va reunir a tots els pelegrins, va citar el lloc de procedència de cada un de nosaltres i ens va fer una benedicció especial, la benedicció del pelegrí. Aquesta posada on passaria la nit, a l’entrada te un cartell que diu que l’any 1995 va figurar a la guia Michelin. Vaig sopar escudella (“cocido” en aquelles contrades) i unes costelles de corder, res de l’altre mon. Això si, es car. Tant el sopar, com l’hostal mateix. Aquesta serà una observació que aniré veient al llarg del camí, els alts preus que demanen alguns hostals, totalment exagerats.